El Chaltén.

A les 8 estava en peu. He baixat a esmorçar, un desdejuni ben complet per 15$. M'he preparat un entrepà i he marxat cap al Laguna Torre. El primer recorregut, fins al Mirador del Cerro, eren només 5 km. He decidit que segons veiés la cosa, continuaria 6 km. més fins a la Laguna.

La veritat és que la primera part ha estat bastant fàcil, excepte en moments semblants a l'escalda. Ja al principi, m'he trobat amb més gent, la qual cosa, m'ha tranquil·litzat bastant. He de reconèixer que em feia por el fet d'anar sola, perquè els meus coneixements de muntanya, o climatologia són nuls, per no parlar de l'orientació. Sgons anava pujant, feia molt més vent. Pel que sembla, a la Patagònia el vent és habitual; com que no hi ha cap obstacle en quilòmetres i quilòmetres, el vent es mou amb total llibertat, colpejant només a les persones que van pel carrer.

En arribar al Mirador del Cerro, me'n adone de que no té res d'especial, i com que només portava una mica més d'un hora de camí, continue endavant. He tingut ocasió de veure i escoltar el famós "pájaro carpintero" picant contra els arbres. Després d'una baixada pedregosa, t'endinses en un bosc. La senda és estreta, però ben delimitada. Segons vas adentrant-te en el bosc, la vall es fa més ampla. El vent bufa molt fort; cada cop es més difícil caminar. Arriba un punt pel qual has d'escollir l'itinerari: o bé cap al Laguna Torre, o bé cap al Poincenot. Tire endavant cap al campament d'Agostini, a on està el Laguna Torre. S'obre la vall, deixant a la vista una imatge espectacular: tot un cementiri d'arbres, que a l'hivern no van soportar la força del vent i el pes de la nue. Davant meu hi ha com un quilòmetre d'explanada amb troncs morts. El riu transcorre gèlid, gris, serpentejant a prop de la senda.

Cap al final del trajecte, sense saber quan queda, les condicions climatològiques es compliquen. El vent bufa de valent, plou i comence a tenir fred. Pense en la gent que fa alpinisme, i considere la valentia de les seves expedicions. Arribe al final del camí, una mica desconcertada perquè la pluja no em deixa veure amb claredat, i la senda no està ben marcada. S'escolta aproximar-se el vent, encara que jo crec, erròniament, que és el rumor de l'aigua. Una senyal m'indica que el Laguna Torres està a deu minuts. Continue pujant per un camí de pedres grans, i en mig de la boira veig un glaciar petit, en retrocés, que ha tingut algun desprendiment recent i deixa veure icebergs petits flotant per la pròpia llacuna. Una imatge increible: l'aigua, reflectint la llum que l'envolta, és gris, però d'un gris brillant, que de vegades, tira cap al blau. El vent, gairebé, no em deixa fer fotos. Tinc fred, i no hi ha a on amagar-se. Algú va construir un paravent amb pedres, però està ple de gent dinant.

Torne cap enrere, i en un punt a on no fa tant de vent, em pose els "calentapiernas" de llana, ben gruixuts. Sortir de l'espesa boira em costa menys que entrar. El vent em pega per l'esquena i m'ajuda a avançar. L'aigua-neu ja no em cau a la cara, i les ulleres de sol es mantenen relativament netes. Continua cridant-mel'atenció la quantitat d'arbres grans trencants en dos.

A la tornada vaig més acompanyada. Comence a tenir gana, ja que fa quasi quatre hores que camine. Tinc intenció de parar al Mirador del Cerro. Observe el Fitz Roy, que es divisa sota una fina capa de boira. Estic avall i per fi, es vislumbra el seu pic, quasi sempre ocult entre els núvols, que el fan semblar un volcà en erupció. Mire enrere i veig un munt de boira, de la qual resulta difícil creure que hagi pogut eixir.

Deixa de ploure, però el vent alça partícules d'aigua del riu, com passava a Iguazú. Al Mirador resulta impossible dinar, i m'amague entre uns arbres, al costat d'un petit riu, a menjar-me un entrepà d'aquestos que fan mala pinta, però que en aquestes condicions em sembla lo millor del món. Una poma i unes galetes de xocolata. Continue endavant.

El darrer tram es fa una mica avorrit, ja que és més àrid i desèrtic. La boira deixa veure el sol, que no escalfa gaire. Torne a veure la vall des de dalt, amb alguna cascada improvisada pel desgel. He perdut de vista el Fitz Roy.

Acabe el trajecte; quan veig de lluny el poble no puc evitar cridar un "yuhuu" ben alt. El vent bufa més que mai.

Els Telos

A la meua guia ja ho posava. Argetina està ple dels, malament anomenats, albergs transitoris. Celeste em va explicar que se'n diuen Telos. Allà van les parelles que no tenen lloc a on anar, ja que ací tampoc és massa segur agafar el cotxe i anar-te'n a la típica curva de la muntanya. També van els amors transitoris creats sota uns cuants cubates de més. De vegades, també van els que tenen casa, i llit, i intimitat en general, però que volen canviar, i fer-ho en un ambient diferent, com ara, a sota un tatami japonés, o algo així. Els Telos estan a tot arreu. En qualsevol carrer t'estan esperant amb, com no podia ser d'un altra manera, les seves llums de neó, vermelles o morades, al més pur estil de prostíbul.

Fa une setmanes, llegia al diari, que l'Ajuntament de Barcelona expropiarà la Casita Blanca en març de l'any vinent per posar jardins a la zona. Des de sempre, ha oferit uns bons musclos a la marinera a la primera planta, i a la segona, un bon llit a on fer la migdiada amb la teva parella, o amant. Rep el nom de la Casita Blanca perquè solien haver-hi llençols estesos als balcons de la façana que dóna, més o menys, a la Plaça Lesseps. A la seva pàgina web diuen que "és el banc de sensacions intransferibles, de secrets que han ajudat a gaudir i viue la pasió d'una ciutat sense distinció de sexes, dignificant el sexe".

Recoletas

Eduardo Sívori va enviar la seua obra "El despertar de la criada" a Paris, i en ser exposada davant d'un petit grup d'experts de l'Associació Estímul de Belles Arts, es van ofendre perquè mostrava la nuesa d'un perfil de dona que no era l'habitual. Per aquesta raó, van acceptar l'obra, però no la van exposar. La criada, eix central del quadre, no mostra cap mitologia o esdeveniment polític. Només mostra una dona treballadora, amb una actitud normal, sense posar, perqué es troba al seu petit habitàcul d'intimitat, la seva petita cambra de criada. El que més repulsa va causar: la imatge dels seus peus, fets pols per la seva condició de criada.

El despertar de la criada. Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires.

Maletes perdudes

La maleta que he portat durant els últims viatges sempre ha esdevingut un element important de companyia. És com una mena de representació de les idees que m'he fet de forma preconcebuda abans de marxar. A Nova York vaig anar amb la meua humil maleteta de ma i la motxila d'acampada de Manuel; eren molts els dies que estaria vivint a un alberg juvenil a Harlem, i l'ausència d'armari et requereix d'una mica d'espai perqué la teva roba no sembli un acordeó (expressió de qualsevol mare, supose).
A Málaga sempre he anat amb maletes petites; bikini, vestidets d'estiu, sandàlies i un parell de llibres. Quan baixe a Alcoi, no se què passa, però vaig amb quatre coses, i em torne amb roba que he rescatat del meu armari adolescent, els tuppers de la mama, algun llibre que vull rellegir, etc.
Ara bé, la maleta per excel.lència va ser la de Roma. Un billet només d'anada, deu mesos per davant lluny de casa. Roba d'estiu i d'hivern, fotos, llibres, diccionari i gramàtica italiana. Regals de comiat dels meus amics, entre ells la pròpia maleta. Verda militar, enorme; massa gran per a la limitació de pes de les aerolínies. Una maleta que vaig odiar des del primer dia pel que representava: la pérdua d'un amic per sempre més. Recorde haver-li pegat una patada els dies abans de marxar, tractant de fer entrar tot el que necessitava. Una patada de ràbia. La vaig odiar encara més quan la vaig haver de moure pels carrers empedrats de Roma, quan la vaig tornar a fer en tornar-me'n cap a València, i dies després cap a Barcelona.
En el trasllat d'Aribau al Raval es va trencar definitivament. Una roda es va quedar enganxada en la tapa del clavegueram i en estirar vaig trencar fins i tot part de la tela. Quin descans el dia que la vaig deixar al carrer per tal de que la recollís el camió dels trastos dels dimarts, sabent que vivint al Raval algú l'agafaria abans que la patrulla de l'ajuntament del civisme.
Argentina. Dues maletes. La blava petita de sempre, i la motxila de Carles. Una motxila que ja em recorda a una paella per Sitges, a un parell de caps de setmana a Osor, a València, a Girona, i a Montserrat. Una motxila que ara em recorda a un comiat a la T1, a tretze hores de vol, i a Buenos Aires. També em recordarà a Iguazú, Entre Ríos, i la Patagònia. Queden encara molts dies d'anar carregant-la.