Arriben els exàmens i com sempre hi ha massa temps per pensar; tot i que em passe les hores mortes vagant per un depatx sense activitat cereblal, tampoc no arribe a cap conclusió. Será que no hi ha res definitiu que concluir. De fet les coses estan obertes, van per l'aire, planejen la Diagonal, i no saben ben bé que estic al carrer Domènech i no en cap altre lloc. No saben que tinc preparats 35 currículum amb carta de presentació, ni que el torn de la nit m'esta emmalaltint les ganes de viure. Entre presses i processos gripals, no trobe si el meu lloc és el llit, o més bé estar avorrida al treball. M'ofegue en converses de telèfon que no són suficients, perquè les coses son massa complicades. Necessite el teu recolzament, les teues rialles al meu voltant, sí, aquelles que quan ens quedem a soles desapareixen perquè hi ha un mur, el mur del pànic, que ens separa quan estem junts, i ens fa seure a la mateixa cadira quan estem lluny. La distància. Estic distanciada de quasi totes les coses que han existit a la meua vida, i tampoc no sé com tornar a elles... ni si vull tornar. Si sé que per ara, he de tenir paciència. Molta. Tant per trobar un altra feina, com per trobar a algú que s'asemble a tu per ahí; perquè necessite un substitut d'allò que vam crear i jo mateixa vaig destroçar.
Mentrestant, mire per la finestra blanca; a Barcelona totes les finestres són blanques. I velles. I tenen mil capes de pintura. S'assemblen bastant a mí, o al menys a la forma en la que em senc. Concretament, em senc com la enorme finestra de la meua habitació: està tancada quan entra el solet, i oberta (i descoberta) a la immensitat de les nits fosques, enlluernades per una lluna que va de la Sagrada Família al Casa Fuster, acompanyada únicament pel silenci del seu propi moviment.
I així, han passat gaire bé sis mesos. Mig any intentant trepitjar els graons d'una escala sense fi; mig any de l'inacabable eterna città. Mig any pegada a un ordinador com a única forma d'expressió, tant acadèmica, com personal. Converses de xat llargues o curtes com a forma de relació social. Catalans distants, i amistats llunyanes. La combinació perfecta per tornar-se boig. Amics contats amb els dits d'una mà i hores de Terreta per sentir-se com a casa. Alguns billets d'avió a Lisboa, i dos entrades de concerts. Romanços al més pur estil adolescent al voltant de la Torre Agbar, i un nou Ipod que acompanya els viatges de transport públic, amb un bon llibre sota el braç. Ara el més porc que he trobat; en examens, lectures lleugeres per favor.
