A toro pasado, pense, deuria d'haver anat al Primavera Sound.



Ben pensat, m'he estalviat una pasta, i aniré a vore a Placebo d'ací poc...



i també aniré al Sónar.



I en juliol, al Low Cost.

Irse o quedarse

Pot ser el carrer Sant Ramon és l'únic carrer del món a on les prostitutes esperen la seua clientela escoltant música amb els auriculars, o en un rogle menjant pipes, algunes d'elles vestides amb xandall. M'agrada travessar el carrer fins les obres de la futura filmoteca i adonar-me que pot ser és l'única carrer del Raval que no fa olor a pixum, perquè sempre hi ha gent. Al carrer d'Enrobadors també hi ha una bona concentració de persones; segons puges, trobes a la dreta a les prostitutes, majoritàriament negres, i a l'esquerra homes autòctons, ni grans ni joves. No he estat mai al Barrio Rojo d'Amsterdam, però s'assembla per l'efecte d'aparador de dones. Els bars que obren divendres i dissabtes nits, estan tancats, i a mitja tarda trobes oberts bars com l'Alegria, a on veus a tres o quatre calamitats ravaleres, i a un borratxo baixet i grassonet, d'uns 66 anys ballant al ritme d'alguna cançó de cassette de gasolinera. Em mira, i em somriu, dient algun destrellat que no entenc. Li torne el somriure, pensant que a València no vaig saber, no vaig voler, o no va ser el moment de trobar aquest tipus de carrers i racons ferits d'una ciutat. Ara pense com seria tornar a Benimaclet, o a Russafa, o al Carme. Tindre un àtic a mitges amb tots aquells amb qui he parlat de llogar un pis davant de dos o tres copetes de mistela. No se a què respon aquesta eterna aparició de veure'm vivint a la meua València corrupta.

i ja està?

La veritat és que aquell dia que vas marxar del meu antic pis, oblidant les teves claus a la tauleta de nit, vaig pensar que era l'oportunitat perfecta per tornar a veure't. El problema és que en acomiadar-nos ni tu ni jo ens vam demanar res. No recordo ni si ens vam donar algun petó a la porta; només sé que vas tornar quan jo era a la dutxa, i vaig haver de córrer per tornar a veure't. Tota banyada com anava, no vaig tenir collons per dir-te res més que cóm havies trobat el timbre. Vaja xorrada. Vas marxar i com no, sempre va bé penedir-se d'allò que no has fet.
No relataré la resta de cops que ens hem vist perquè no podria dir res més a banda de que em vas ignorar, diguem-ne, bastant. En canvi, va haver un dia que vam estar parlant, vam tenir una d'aquelles converses que em fan pensar que ens coneixem des de fa més temps. Aquell dia vas tornar a desaparèixer, però amb el meu telèfon a la butxaca. No se quina relació pot haver, però sembla que m'atreuen els homes que no tenen mòbil; diguem-ne que així és tot una miqueta més complicat. Estava clar, no el faries servir, i jo no em presentaria allà a on vas dir que estaries treballant, perquè ja et vaig dir que la vergonya no em deixaria.
Ens tornem a vore, guarde la distància prudencial fins que m'insinues que sempre acabem trobant-nos, i et responc que sempre acabe buscant-te. Quina sorpresa quan m'expliques allò de que indagant per Internet, has trobat el meu correu; ja m'explicaràs quin sentit té que el busques, i no el faces servir.
I efectivament, triguem unes horetes, però acabem trobant-nos. Tímid i vergonyosa avancen per Via Laietana a menjar-se un frankfurt, mentre parlem de xorrades més o menys proporcionals a la borratxera que hem agafat. I agafem el llit amb poques ganes, que ja és molt tard; però de sobte, dius coses que m'agrada escoltar i ens emboliquem en un nòrdic per al qual ja fa massa calor. Deuen ser les onze del matí d'un solejat dissabte, i et sento respirar-me la nuca. Deuen ser les dos del migdia quan ens mirem amb els ulls encesos i algun somriure que s'aproxima a un bon dia. M'agrada veure't liar-te un cigarro sobre el meu pit, i la teua esquena mentre t'estàs vestint. I no vull que marxes sense dir-me que podríem tornar a veure'ns. I sota la nova porta de casa, afirmes tenir el meu correu; un petó, un adéu, i ja està?

Diumenge al matí.

Manuel Delgado (autor de La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del 'modelo Barcelona') cree que las ciudades son casi siempre demográficamente insuficientes: "Eso implica que son, por definición, heterogenéticas, es decir, se nutren de poblaciones que llegan hasta ellas para garantizar su simple supervivencia. Por supuesto que llegan a ella poblaciones empobrecidas, pero no es sólo porque éstas necesiten desplazarse para sobrevivir, sino porque las propias ciudades, y el mercado de trabajo formal o informal que suponen, las atraen"
(...)
En España, como en el resto de Europa, aumentan los casos de activismo y participación ciudadana, que Ana Méndez de Andrés ha recogido en el volumen Urbanacción. Pero la participación ciudadana tiene muchas caras. En las últimas semanas, el único activismo que le ha quedado a la antigua regidora del Distrito Ciutat Vella (centro histórico) de Barcelona ha sido el de dimitir. A pesar de patearse a diario la ciudad, a pesar de acercarse a conocer los problemas desde los dos lados: el de las prostitutas y el de la gente del barrio, el de los comerciantes que se abrazan al turismo y el de los vecinos que no pueden vivir por la invasión de los turistas, la socialista Itziar González no pudo con la falta de apoyo de su partido. Curtida en negociaciones ciudadanas que desembozaron transformaciones de barrios barceloneses –como la plaza de Lesseps–, la arquitecta no ha podido regenerar el barrio donde tiene su propia casa. No es fácil hacer democracia en una ciudad. La falta de diversidad simplifica la ciudad. Pero también la empobrece. Hoy, en Barcelona, tras proyectos que lograron recuperar la ciudad para los ciudadanos, el redescubrimiento del mar y la reconversión de los edificios industriales, muchos barceloneses han asistido, atónitos, a la conversión de la ciudad en un destino de turismo de botellón. Como apunta Francesc Muñoz: "La ciudad intenta sobrevivir a su propia marca".
(EL PAÍS SEMANAL; 2/05/2010).

Sota les pancartes de "Volem un barri digne" el Raval demana des de fa anys la rehabilitació i recuperació dels seus espaïs com a espaïs de vida digne, encara que no se si els que pregonen aquest "barri digne" volen o no fer fora a tots els immigrants, que per raons d'habitatge barat i per la xarxa social que s'ha anat creant, han anat assentant-se a on els han deixat. Són els pisos els que escullen a les persones, i no al revés. Tendim a vore als immigrants com als agents socials culpables de la olor a pixum que fa el barri, més que res la part sud del Raval, i com als traficants de drogues, maleants, carteristes, etc. I és clar que d'aquestos n'hi han, però estaria bé preguntar-se perquè. També seria bo saber que si s'ha recuperat el teixit del petit comerç al Raval és pel 47% de la seua població, que és immigrant.

L'ocupació social heterogènia del Raval es remunta a la Revolució Industrial, quan va iniciar-se la construcció d'un barri rectilini, sense places ni espais lliures, amb una trama edificadora molt densa, que amb la superpoblació proletària del moment, va requerir de construccions il·legals sobre les cases populars, construccions a patis i lloguer de les golfes. Si bé, en aquell moment, el Raval encara lluitava per ser un barri bohemi i cèntric, afamat pels seus cafès i per les seves prostitutes, com La Monyos, que a principis dels segle XX va causar un autèntic furor al barri, pel qual es passejava engal·lanada amb les flors que li regalaven els floristes de les Rambles, i que ella es posava al seu característic monyo. Eres más famosa que La Moños. Actualment dóna nom a un bar dominicà que hi ha al carrer Hospital, i fins i tot, té una figura al Museu de Cera.

Definitivament, el barri va donar pas a la degradació, agreujada per la nova política urbanística que promovia abandonar el centre per anar a viure a la perifèria residencial de la ciutat. Les drogues van inundar el barri, fins que Barcelona va ser la seu dels Jocs Olímpics l'any 1992, i les autoritats locals van decidir crear alguns espais com ara el MACBA (en ment des de feia ja unes dècades) i el CCCB, que va obrir les seues portes com a alternativa cultural a la ressaca dels JJ.OO., i mentre Barcelona tractava de fer front a l'incendi del Liceu. Al voltant d'aquestos enclaus culturals, es presentava un barri amb la cara rentada, i donava pas al desig de molt barcelonins de tornar a viure al centre, a un centre que, ara, tornaven a considerar seu. Una part del barri gentrificada, amb moltes més cases restaurades que mantenien la seva morfologia externa, ampliades, "higienitzades" al cap i a la fi. I aquest canvi, junt amb la neteja i inauguració de la Rambla del Raval l'any 2000, va suposar principalment l'ampliació del ghetto de la part sud del barri, a on visc jo. En qualsevol cas, la tendència urbanística a la part sud és doble: lloguer de pisos en mal estat per a immigrants, i remodelació d'edificis per a grups socio-econòmics benestants per especular una mica. No diria que la inversió en equipaments en aquesta part del barri és baixa; la presència policial és latent, i també la dels guiris, que més aviat són els que ens molesten amb les seves incansables vacances.

Com afirma M. Delgado, els immigrant són un nutrient més de la ciutat, els necessiten / necessitem per garantir la seua / nostra supervivència. Però jo també sóc de fora, també he vingut motivada per altres que van venir abans que jo, i també sóc un nutrient més de la ciutat, m'aprofite d'ella, de les seues infraestructures i dels seus espais, com s'aprofita ella de mi. Encara que crec que a ella li resulta més senzilla aquesta estranya forma de parasitisme; jo, després de quasi dos anys ací encara no n'he tret tot el profit que ella està traient de mi. Barcelona no et faces la xula, hòstia.

Joyeux Anniversaire

Ja fa sis anys d’aquell aniversari sota la pluja en un poble de la costa daurada; avui fa sis anys celebràvem el teu aniversari; només feies 21 anys.
Ens vas convidar a llaminadures i un cop més vas conquerir un quants cors; cors amb els que vaig haver de fer front els anys que van seguir aquell campament de voluntaris disposats a bufar-se amb dos cerveses, i a morrejar-se ens banys obscurs i ascensors claustrofòbics.
Recorde un massatge sota una taula, i unes carícies perdudes en un sofà. Passions descontrolades perquè mai les havíem sentit. Érem uns autèntics desconeguts en l’art de conquerir als demés, i sense més pretensions, ho vam intentar, arribant a embolicar-ho tot massa, però no el suficient.
Diria que es deia Luismi el noi deforme amb el que et vaig desitjar un feliç aniversari, cantant com a bojos, després d’haver dormit separats per les meues inquietuds infidels. Estaves seriós i distant. Ja mai va ser el mateix. Luismi (o era Juanmi?) va començar a dir-me Lilo; jugàvem a ser Lilo & Stich, mentre tu te’n anaves amb un altra. Jo havia de fer com que no m’importava, i no sabia. Em sentia estúpida com tants cops m’he sentit, i no ho vas voler veure.
Vam acabar el campament, tu amb un any de més i una nota meua a la butxaca, i jo amb el desfici de qui volia canviar-ho tot per tu. En set dies em vas donar tot el que encara no havia vist, vas ser el primer en moltes coses. Vas despertar una màgia obscura i cega envers la teua persona, el teu somriure, les teus mans.
Ara em ric, tants anys després, de tot el que ha passat. De tota la màgia que vam saber trencar, que vam saber construir, que vas saber enviar a la merda. Encara avui tinc present la roba que portaves aquells dies, i la olor a xiquet que has fet sempre.

Els milers de quilòmetres que ens tenen separats ens permeten continuar jugant amb paraules sinceres i confiances, a vegades de més, a vegades de menys. Passarà el temps i ja mai seràs ningú; tampoc mai seràs l’adolescent que vaig conèixer a Salou, ni tampoc mai em miraràs com quan vaig tornar de Bèlgica, després de 24 dies separats que van ser una bogeria absoluta per als dos. Supose que mai més seré Lilo, i que mai més viurem en el somni que vam crear, i que no sabíem que vivíem.

P.D. Aquest any, no tinc la teua adreça i no puc enviar-te un mapa de les coses que em queden per mostrar-te. M’haguera agradat escriure’t alguna cosa decent, però només ha sortit açò. Feliç aniversari.

Lola

La Pasqua asseguda en una cadira de rodes; ella que portava set anys renegant de la cadira, ella que es va reclutar al domicili dels seus fills només perquè les amigues no vegueren la decrepitud dels que ella pensava que serien els seus últims anys de vida. Però la pols de la mort no arribava i la Sra. Lola canviava religiosament de casa un cop al mes. Escales a munt, escales a vall, assumint cada juliol un any més de vida i una miqueta més de silenci, envoltada per fills, nets, bisnets i tota la colla de família política.
Com una espelma que s'apaga, murmura tractant d'arribar als 92 anys. L'abuela Lola (ni iaia, ni güela, ni abuelita) perd la força de la seua veu i de la seua prosòdica manxega. Lluita davant la incomprensió d'uns i les llàgrimes d'altres. Malgrat ser la gran, la persona més gran que he conegut, ningú escolta el que vol dir. La decisió de portar-la a una llar-residència no és tan dolenta com algunes de les seues filles consideren. No és denigrant pagar perquè algú es faça càrrec de la millor forma possible d'un ser estimat. Ma mare només plora perquè després de set anys li haguera agradat que s'haguera mort tranquil·la a alguna de les cases que deuria de considerar com a seues.
Jo sempre he pensat que l'abuela arribaria als cent anys, i també que es moriria al meu llit, la qual cosa, sincerament no em fa gens de gràcia. Ara que, quan tenia sis o set anys pensava que la millor forma de solucionar la viduïtat de l'abuela Lola era buscant-li un novio, i els millor candidats per a mi sempre van ser el Rey Juan Carlos I o el Papa Juan Pablo II. Vaja tela amb els candidats, de pensar-ho ara m'horroritze; i ara que me'n adone, els dos es diuen Juan com es deia el meu desconegut abuelo.
L'abuela mai es va treure un noviet, però si es va treure la roba negra i algun cop va anar a ballar al centre de gent gran. El qualificatiu "gent gran" m'agrada més que el de "tercera edat". La vellesa s'allarga en el temps, i gairebé comença a durar entre 25 i 30 anys. Es necessiten serveis gerontològics adients al volum d'anys i al volum de persones que conformen aquest sector de població. Viure té sentit amb certa qualitat de vida, que s'ha de fer extensiva a la tercera i quarta edat, i si s'arriba el cas, a la cinquena edat. No es tracta d'acumular vellets en serveis residencials de merda, sinó d'oferir serveis de qualitat, a on la coordinació entre professionals socio-sanitaris i familiars garanteixen tranquil·litat i benestar a totes les parts.
Jo, de moment, em quede tranquil·la en veure a on es queda i amb qui es queda l'abuela Lola.

Crónica d'una nit anunciada

La imatge d'un altre noi que es diu com tu, ja oblidada, esmicolada per la pols dels anys.
La imatge de veure com es fa de dia dins d'un after cutre, amb una música molesta i sorollosa que no fa ballar. Són les 8 del matí i porte 25 hores desperta. Estic desfeta i em pregunte que estic fent a Gràcia si jo havia d'estar al Raval, dormint tranquil·leta. Un altre noi, del qual crec que no he parlat en aquest blog (perquè no s'ho ha guanyat, segur) tracta de desempolsar alguna que altra nit de sexe insistent i forçat per la maquinària drogada del seu cos. Se'l veu venir de lluny, i m'amague a qualsevol indret.
La imatge de veure't de lluny, somriure'm tant dolçament borratxo. Prefereixes marxar a casa, i jo me'n vaig amb tu. L'espabilat del que no parle en aquest blog, tracta de fotre'm setmanes de feina, autoconvidant-se a casa meua a dormir. Li dic que no, i es posa tant pesat que fins i tot, el seu amic, del que parle al blog des d'avui, li acaba dient un firme: Déjala.
I em deixa, i baixo el que va ser el meu carrer veí l'any passat i el sol m'enlluerna la visió, i aquest noi que té nom d'un altre, em pregunta sense mirar-me als ulls, i després de rondinar una miqueta, si anem a casa seva o a ma casa. Tornem al Raval en taxi; sis euros molt ben pagats. El dia està caient a sobre meu; una borratxera que s'esvaeix en un dissabte a mitges, i en veu baixa ens anem coneguen. Com que dec tenir cara de treballadora social, em conta coses de drogues i addiccions diverses; jo no sé com, però sempre acabe igual. No es pot creure que no em drogue mai; aquesta innocència del fidel consumidor de cocaïna. Com que són les 10 del matí, optem per anar a dormir, no sense haver de superar abans algunes desvergonyes de despullar-se a mitges perquè no arriben els petons ni les mans que m'espentaven contra una paret roja a la llum d'una discoteca a punt de tancar. I tanque els ulls i em ve tota la calidesa del món feta matí. El sol que lluita contra la cortina fosca, i unes mans que m'esgarrapen, com furtant-me la son i l'aliè. Veure com continua fent-se de dia entre uns braços grans m'adormen com a una xiqueta. Uns dits suaus em diuen bon dia abans que un ulls entreoberts, que desfets per la son, demanen un descans etern. Veure't baixar per la meua panxa, parar-te a parlar-me des de el meu melic, escoltar-te dir-me coses boniques... s'acaba la nit que va començar dotze hores enrere, i t'acomiades de mi amb molts petons llargs, els més intensos de tot el matí. I hores després, misteriosament, em dones les gràcies.

ANIKA SADE

Concert al Fòrum de l'FNAC del Triangle. Petita cua per entrar, misteriosament plena de xiquets i xiquetes. No sabia que eren argentins; un d'ells, el del baix elèctric s'assembla bastant a un amic uruguaià, que també toca el baix, i també vesteix amb pantalons grisos, amb menys pitillo, això si. Fixar-me en la sensualitat del que toca aquest instrument, que sense rockandrollejar tant com el guitarrista, sense flaquejar tant els genolls, és més pèlvic, més eròtic. Fils musicals entre The Cure i Depeche Mode, que traspassen el petit auditori a on han rebut a un públic completament dispar. Un senyor que devia passar per allà i s'ha assegut en un altaveu, fent palmes durant els 45 minuts de concert. Els xiquets que ballen com si anés a acabar-se el món, embolicant-se amb els cables dels pedals i dels micròfons. Una actitud suggestiva la que mantenen aquestos tres, curiossejant entre el públic tractant de trobar algú que conegués els temes. Alguns col·legues de tota la vida super entregats i gent que envaïda pel soroll que emana per l'FNAC s'ha decidit a anar a una sessió de música desconeguda. I jo em pregunte que deuen pensar els Anika Sade, si realment és o no un plaer omplir una petita sala amb gent que no té ni idea de qui eres. Alguns temes llueixen més que uns altres, alguns defectes del tècnic de so, corregits de seguida pel guitarrista, atent, meticulós, perfeccionista. Un Mac que posa la nota electrònica, prèviament gravada, el que dóna imatge de "empaquetat", deixant fora de lloc a la improvisació.
I no podia faltar la petarda que sol omplir el Sidecar amb els seus vestits post-moderns, és més lletja que un pecat sense maquillar; filla jo si tingués eixa cara em maquillaria sempre. No hi ha res pitjor que ser moderna, i no deixar de ser-ho en cap moment. La tia estirada, dreta com un pal, com si la cosa no anés amb ella, marxa al mig del concert, fent un lleig enorme (com el que fa la seua roba). Finalment, aplaudiments, agraïments, tot molt sobri, molt apagat. Supose que no era el lloc per deixar fluir tot l'energia de Watch Out.

Cursa Bombers 2010

Deu kilòmetres. La primera cursa de la meua vida té 10 kilòmetres i m'he compromès a fer-la corrent. Res de caminar. Entrenar, comprar-se unes sabatilles, i amb els de la feina, sortir a veure qui es pot riure una miqueta més dels demés.

Una cursa que hauria d'haver fet l'any passat quan, desesperada com estava, vaig jurar i perjurar, que si m'agafaven a la meua actual feina, em disposaria a fer una cursa, marató o el que fos. Cadascú a la seua, i jo, resant-li als deus de l'Antiga Olimpia, per canviar de feina com fos.
Els deutes s'han de saldar, i ja vorem com acabe després de fer aquesta volta:

Caliu de barri

Lluitant amb els prejudicis i estereotips dels demés, cada cop estic més assentada al piset del Raval. El barri, la gent, les calamitats que transiten Rambla amunt, Rambla avall. El solet que plena la Rambla del Raval en un dissabte alcoholitzat per la nit anterior. Cafès a La Paciència, plena de fum, i cubates diversos a En Robadors 23. Patrulles de Mossos, i lateros per tot arreu.
El soroll que es filtra per les finestres, diluint-se per les meues orelles, fins arribar als meus somnis, transitats per colors amables i brillants, que fan més fàcils els matins. Matins que són vesprades, de les qual surto del llit acompanyada, per un o per un altre, però amb les pupil·les ben dilatades pels excessos de son. La moto que em porta volant a qualsevol part, sense por, sense parar. A menjar-me un entrepà al Jasmín, o a beure una cervesa al Pastís. A redescobrir qualsevol indret desconegut, a subratllar alguna frase en algun llibre, o a embovar-me mirant algun paisatge des del Camí de les Aigües.
Passejar pel carrer Sant Ramon amb les bosses del super, entre prostitutes i algun traficant de menudeos. Veure com un grupet de vells aprofiten per saludar alguna de les noies, tocant-la de més, per marxar amb el premi de gratis. Durant tot el carrer ningú ha dirigit la seva mirada cap a mi; malgrat anar tant carregada, no he cridat l'atenció per a res. Jo no era ningú al mig d'aquell caos banyat per l'absenta del Marsella.
Poder tornar del Sidecar en tres minuts, després d'haver-ho ballat tot, sola o acompanyada. Algun petó d'acomiadament que podria no haver-se esgotat de no ser pels excessos d'un cap de setmana acabat de començar.
I ara, arriba la primavera, i pinta bé. Enfeinada, però la cosa pinta bé.

Los Planetas

A ritme de Mil millones de veces, un munt de fans s'alçaven de les butaques per corejar un "si te quedas esta noche nada más... prometo que voy a cambiar", mentre jo recordava uns anys de passions desenfrenades en una petita habitació de Benimaclet, escalfada de dia pel sol matiner, i de nit per les teues mans sempre àcides o per les nostres xerrades animades al voltant de qualsevol absurdesa penjada del fil d'un somni a mitges. Aquelles nits que omplien setmanes, i així es van omplir bastant mesos, fins que va arribar l'any. Un any desfet en llàgrimes per "y si descubro que me vuelves a engañar... no te voy a perdonar"; un any desfet en l'espentò que et vaig pegar contra l'armari, i en haver acabat dormint amb tu després de tot, perquè no tenia collons d'acomiadar-te del lloc que ja t'havies buscat.
I mentre el Palau de la Música tornava a seure per continuar escoltant una sessió flamenca de Los Planetas, a l'estil català, sense interacció, absent, i apagat, un públic que semblava decebut perquè els clàssics no arribaven. Quan ja es va donar tot per perdut, Santos que yo te pinté emocionava, trencava esquemes, i recol·locava records. En general, em va donar què pensar. I va tornar a la ment el rancor i els resquemors que no s'atrevien a marxar, per si de cas. Perquè mai vas saber parar de fer-me mal; perquè m'enganyaves amb carícies i paraules engalanades, per trair-me quan podies... perquè al final allò va ser la història de mai acabar, perquè Santos que yo te pinté, demonios se tienen que volver.

Carrer Girona. Part I.

El poder d’unes cerveses de més, i d’uns ulls blaus que enfonsen una tendra mirada en la solitud d’una nit que es presenta curta, i acaba sent llarga.
Una segona cervesa que dóna peu a una conversa plena de matissos i gairebé buida de paraules. Dos mirades que diuen més que dos boques que es besen sota la pluja de finals d’hivern.
Una tercera cervesa que ens porta a un taxi silenciós, i a on es toquen unes mans furtives, desfetes en carícies que encara no han arribat.
Una espelma i sis cerveses. El sexe net i endreçat que vola mágicamente sobre dos ànsies humanes. Gèmecs que s’enlarairen per l’habitació del deliri. El fet de que em demanes paraules boniques i sentiments sincers ens fa acabar jugant a contar-nos les misèries i les pors, les ganes de més i menys. Ofegar-se en una abraçada claustrofòbica, per adormir-se encoltat els teus rumors cansants.

Hipocondria social

Avui m’he donat compte de quan importe al personal de la feina. Sense que jo estigués present, han estat comentat que el divendres passat em vaig marejar de sobte.
El meu mareig es podia definir com a conseqüència d’un estat etílic lleu, un exces greu de calçots i salsa romesco (que els antecedents demostren que mai m’han sentat massa bé) i al fet d’anar al metro embotida i acalorada.
Resultat: em pose un poc blanqueta i senc ganes de vomitar. En beure aigua i surtir del metro infernal, se’m passa. I em disposse a preparar el sopar d’inauguració del piset nou. Vi, cervesa, dos vodka – red bull i fins les 6 al Razz.
Interpretació de les meves companyes: Paola fa massa coses al dia, va sempre cansada a tot arreu, i a sbre, després de la calçotada, se’n va de festa. Menys mal que pren Pharmaton Complex, perquè sinó, s’hagués desmaiat!!
Interpretació d’una persona amb seny: Paola porta vida d’una xica de 25 anys, i la resta d’agueles.