Crónica d'una nit anunciada

La imatge d'un altre noi que es diu com tu, ja oblidada, esmicolada per la pols dels anys.
La imatge de veure com es fa de dia dins d'un after cutre, amb una música molesta i sorollosa que no fa ballar. Són les 8 del matí i porte 25 hores desperta. Estic desfeta i em pregunte que estic fent a Gràcia si jo havia d'estar al Raval, dormint tranquil·leta. Un altre noi, del qual crec que no he parlat en aquest blog (perquè no s'ho ha guanyat, segur) tracta de desempolsar alguna que altra nit de sexe insistent i forçat per la maquinària drogada del seu cos. Se'l veu venir de lluny, i m'amague a qualsevol indret.
La imatge de veure't de lluny, somriure'm tant dolçament borratxo. Prefereixes marxar a casa, i jo me'n vaig amb tu. L'espabilat del que no parle en aquest blog, tracta de fotre'm setmanes de feina, autoconvidant-se a casa meua a dormir. Li dic que no, i es posa tant pesat que fins i tot, el seu amic, del que parle al blog des d'avui, li acaba dient un firme: Déjala.
I em deixa, i baixo el que va ser el meu carrer veí l'any passat i el sol m'enlluerna la visió, i aquest noi que té nom d'un altre, em pregunta sense mirar-me als ulls, i després de rondinar una miqueta, si anem a casa seva o a ma casa. Tornem al Raval en taxi; sis euros molt ben pagats. El dia està caient a sobre meu; una borratxera que s'esvaeix en un dissabte a mitges, i en veu baixa ens anem coneguen. Com que dec tenir cara de treballadora social, em conta coses de drogues i addiccions diverses; jo no sé com, però sempre acabe igual. No es pot creure que no em drogue mai; aquesta innocència del fidel consumidor de cocaïna. Com que són les 10 del matí, optem per anar a dormir, no sense haver de superar abans algunes desvergonyes de despullar-se a mitges perquè no arriben els petons ni les mans que m'espentaven contra una paret roja a la llum d'una discoteca a punt de tancar. I tanque els ulls i em ve tota la calidesa del món feta matí. El sol que lluita contra la cortina fosca, i unes mans que m'esgarrapen, com furtant-me la son i l'aliè. Veure com continua fent-se de dia entre uns braços grans m'adormen com a una xiqueta. Uns dits suaus em diuen bon dia abans que un ulls entreoberts, que desfets per la son, demanen un descans etern. Veure't baixar per la meua panxa, parar-te a parlar-me des de el meu melic, escoltar-te dir-me coses boniques... s'acaba la nit que va començar dotze hores enrere, i t'acomiades de mi amb molts petons llargs, els més intensos de tot el matí. I hores després, misteriosament, em dones les gràcies.

ANIKA SADE

Concert al Fòrum de l'FNAC del Triangle. Petita cua per entrar, misteriosament plena de xiquets i xiquetes. No sabia que eren argentins; un d'ells, el del baix elèctric s'assembla bastant a un amic uruguaià, que també toca el baix, i també vesteix amb pantalons grisos, amb menys pitillo, això si. Fixar-me en la sensualitat del que toca aquest instrument, que sense rockandrollejar tant com el guitarrista, sense flaquejar tant els genolls, és més pèlvic, més eròtic. Fils musicals entre The Cure i Depeche Mode, que traspassen el petit auditori a on han rebut a un públic completament dispar. Un senyor que devia passar per allà i s'ha assegut en un altaveu, fent palmes durant els 45 minuts de concert. Els xiquets que ballen com si anés a acabar-se el món, embolicant-se amb els cables dels pedals i dels micròfons. Una actitud suggestiva la que mantenen aquestos tres, curiossejant entre el públic tractant de trobar algú que conegués els temes. Alguns col·legues de tota la vida super entregats i gent que envaïda pel soroll que emana per l'FNAC s'ha decidit a anar a una sessió de música desconeguda. I jo em pregunte que deuen pensar els Anika Sade, si realment és o no un plaer omplir una petita sala amb gent que no té ni idea de qui eres. Alguns temes llueixen més que uns altres, alguns defectes del tècnic de so, corregits de seguida pel guitarrista, atent, meticulós, perfeccionista. Un Mac que posa la nota electrònica, prèviament gravada, el que dóna imatge de "empaquetat", deixant fora de lloc a la improvisació.
I no podia faltar la petarda que sol omplir el Sidecar amb els seus vestits post-moderns, és més lletja que un pecat sense maquillar; filla jo si tingués eixa cara em maquillaria sempre. No hi ha res pitjor que ser moderna, i no deixar de ser-ho en cap moment. La tia estirada, dreta com un pal, com si la cosa no anés amb ella, marxa al mig del concert, fent un lleig enorme (com el que fa la seua roba). Finalment, aplaudiments, agraïments, tot molt sobri, molt apagat. Supose que no era el lloc per deixar fluir tot l'energia de Watch Out.

Cursa Bombers 2010

Deu kilòmetres. La primera cursa de la meua vida té 10 kilòmetres i m'he compromès a fer-la corrent. Res de caminar. Entrenar, comprar-se unes sabatilles, i amb els de la feina, sortir a veure qui es pot riure una miqueta més dels demés.

Una cursa que hauria d'haver fet l'any passat quan, desesperada com estava, vaig jurar i perjurar, que si m'agafaven a la meua actual feina, em disposaria a fer una cursa, marató o el que fos. Cadascú a la seua, i jo, resant-li als deus de l'Antiga Olimpia, per canviar de feina com fos.
Els deutes s'han de saldar, i ja vorem com acabe després de fer aquesta volta:

Caliu de barri

Lluitant amb els prejudicis i estereotips dels demés, cada cop estic més assentada al piset del Raval. El barri, la gent, les calamitats que transiten Rambla amunt, Rambla avall. El solet que plena la Rambla del Raval en un dissabte alcoholitzat per la nit anterior. Cafès a La Paciència, plena de fum, i cubates diversos a En Robadors 23. Patrulles de Mossos, i lateros per tot arreu.
El soroll que es filtra per les finestres, diluint-se per les meues orelles, fins arribar als meus somnis, transitats per colors amables i brillants, que fan més fàcils els matins. Matins que són vesprades, de les qual surto del llit acompanyada, per un o per un altre, però amb les pupil·les ben dilatades pels excessos de son. La moto que em porta volant a qualsevol part, sense por, sense parar. A menjar-me un entrepà al Jasmín, o a beure una cervesa al Pastís. A redescobrir qualsevol indret desconegut, a subratllar alguna frase en algun llibre, o a embovar-me mirant algun paisatge des del Camí de les Aigües.
Passejar pel carrer Sant Ramon amb les bosses del super, entre prostitutes i algun traficant de menudeos. Veure com un grupet de vells aprofiten per saludar alguna de les noies, tocant-la de més, per marxar amb el premi de gratis. Durant tot el carrer ningú ha dirigit la seva mirada cap a mi; malgrat anar tant carregada, no he cridat l'atenció per a res. Jo no era ningú al mig d'aquell caos banyat per l'absenta del Marsella.
Poder tornar del Sidecar en tres minuts, després d'haver-ho ballat tot, sola o acompanyada. Algun petó d'acomiadament que podria no haver-se esgotat de no ser pels excessos d'un cap de setmana acabat de començar.
I ara, arriba la primavera, i pinta bé. Enfeinada, però la cosa pinta bé.

Los Planetas

A ritme de Mil millones de veces, un munt de fans s'alçaven de les butaques per corejar un "si te quedas esta noche nada más... prometo que voy a cambiar", mentre jo recordava uns anys de passions desenfrenades en una petita habitació de Benimaclet, escalfada de dia pel sol matiner, i de nit per les teues mans sempre àcides o per les nostres xerrades animades al voltant de qualsevol absurdesa penjada del fil d'un somni a mitges. Aquelles nits que omplien setmanes, i així es van omplir bastant mesos, fins que va arribar l'any. Un any desfet en llàgrimes per "y si descubro que me vuelves a engañar... no te voy a perdonar"; un any desfet en l'espentò que et vaig pegar contra l'armari, i en haver acabat dormint amb tu després de tot, perquè no tenia collons d'acomiadar-te del lloc que ja t'havies buscat.
I mentre el Palau de la Música tornava a seure per continuar escoltant una sessió flamenca de Los Planetas, a l'estil català, sense interacció, absent, i apagat, un públic que semblava decebut perquè els clàssics no arribaven. Quan ja es va donar tot per perdut, Santos que yo te pinté emocionava, trencava esquemes, i recol·locava records. En general, em va donar què pensar. I va tornar a la ment el rancor i els resquemors que no s'atrevien a marxar, per si de cas. Perquè mai vas saber parar de fer-me mal; perquè m'enganyaves amb carícies i paraules engalanades, per trair-me quan podies... perquè al final allò va ser la història de mai acabar, perquè Santos que yo te pinté, demonios se tienen que volver.

Carrer Girona. Part I.

El poder d’unes cerveses de més, i d’uns ulls blaus que enfonsen una tendra mirada en la solitud d’una nit que es presenta curta, i acaba sent llarga.
Una segona cervesa que dóna peu a una conversa plena de matissos i gairebé buida de paraules. Dos mirades que diuen més que dos boques que es besen sota la pluja de finals d’hivern.
Una tercera cervesa que ens porta a un taxi silenciós, i a on es toquen unes mans furtives, desfetes en carícies que encara no han arribat.
Una espelma i sis cerveses. El sexe net i endreçat que vola mágicamente sobre dos ànsies humanes. Gèmecs que s’enlarairen per l’habitació del deliri. El fet de que em demanes paraules boniques i sentiments sincers ens fa acabar jugant a contar-nos les misèries i les pors, les ganes de més i menys. Ofegar-se en una abraçada claustrofòbica, per adormir-se encoltat els teus rumors cansants.

Hipocondria social

Avui m’he donat compte de quan importe al personal de la feina. Sense que jo estigués present, han estat comentat que el divendres passat em vaig marejar de sobte.
El meu mareig es podia definir com a conseqüència d’un estat etílic lleu, un exces greu de calçots i salsa romesco (que els antecedents demostren que mai m’han sentat massa bé) i al fet d’anar al metro embotida i acalorada.
Resultat: em pose un poc blanqueta i senc ganes de vomitar. En beure aigua i surtir del metro infernal, se’m passa. I em disposse a preparar el sopar d’inauguració del piset nou. Vi, cervesa, dos vodka – red bull i fins les 6 al Razz.
Interpretació de les meves companyes: Paola fa massa coses al dia, va sempre cansada a tot arreu, i a sbre, després de la calçotada, se’n va de festa. Menys mal que pren Pharmaton Complex, perquè sinó, s’hagués desmaiat!!
Interpretació d’una persona amb seny: Paola porta vida d’una xica de 25 anys, i la resta d’agueles.

Is the final countdown, ara més que mai.

Quan pensàvem que ja res podia anar a pitjor, el marques de les pomes agres ha tret el seu costat més fosc. Quan la seva miserabilitat arribava a límits insospitables, ha tingut els collons de superar-se a si mateix. Ara, ja és inevitable dir que és un lladre; i que se cree el ladrón que son todos de su condición. He compartit pis des de finals de juliol amb algú que creu que el seu criteri està per damunt del dels demés, i evidentment això li dóna peu a fer i desfer al seu gust, sense preguntar, sense mirament i, si cal, faltant al respecte. I així és com l'amic li va a agafar el llit sense permís a l'altre borinot que viu amb nosaltres, i així va ser com van acabar insultant-se via Facebook, davant de tothom.. Com que em senc incapaç de descriure el que vaig llegir, vaig a reproduir-ho a continuació:
Estat del Borinot al Facebook: Esta noche no tengo una cama... iré a la puta calle o en un hotel??

Carmen - Companya de pis:
Qué??? cómo que no tienes una cama? y la de tu habitación????
Jo:

cómo? todo bien?
Rallo:

ehhh?

Marqués de les pomes agres:
Poobre!! ... ya la tendrías si hubieras dejado abierta la puerta de tu habitación. No tienes una cama...sino DOS para elegir. pero no se trasladarán solas en tu habitación, entonces seguramente no tendrás ninguna cama hasta que no te dé la gana de cogerla y ponerla en tu habitación.
Despues de consultarme con ale, te aconsejamos un hotel que en la puta calle todavia hace frio.

Borinot:
No hace falta que me hablas por facebook!! Amas quiero decirte que yo en mi habitacion hago lo qué quiero!! Si no te està bien.. no te preocupes, iré en otro piso!! Vale!! Yo no te pedì nada..y por cierto no voy a dormir en un sofa-cama!! Tienes que rispectar mas de la gente!! Entiendes!!

Carmen - Companya de pis:

hey! Aribau! no discutir hombre, si esto tiene fácil solución, Ricky, si necesitas ir a un hotel, coge el dinero del bote para pagarlo, que al publicarlo en FB entiendo que se ha convertido en un problema común por lo que la solución en comun. Besos

Borinot:

ademas quien ha dicho que me referìva a la mia casa?? Que coño quieres de la vida de los otros??

Por supuesto!! Yo, ni quieria hablar de ARIBAU..

(...)
Manuel:

Como mola! Mira por donde el facebook sirve para algo. Es toda una herramienta de comunicación.

** (Disculpeu tota falta d'ortografia, semàntica, forma i contingut dels nois italians; el borinot només porta una any a Barcelona...)

I així és com el marques de les pomes agres ha fet fora al borinot, i així és com el Palau d'Aribau queda buit, fred i deshumanitzat com el seu propietari. Ara es convertirà, més o menys, en un Bed & Breakfast, a on cada nou company de pis serà un desconegut més en la immensitat d'aquest pis de 160 m2.

I demà, per fi, marxem. Carmen està fent caixes, mentre es caga en la puta mudanza. Dos trasllats en 6 mesos. I ara per fi arribaran els temps de pau, ordre i tranquil·litat, bo, d'una forma relativa... que marxem cap al Raval, amb la promesa de no deixar el pis fins que no acabi el màster.

Is the final countdown

Trobar-se coses al carrer a Barcelona és bastant normal. El civisme va fer que l'Ajuntament fixés un calendari, en el qual cada barri té un dia assignat per llençar tot allò que ja no vol a casa. El meu company de pis, que està en la fase inicial de la Síndrome de Diògenes, col·lecciona prestatgeries, cadires, tauletes, testos, quadres, i brutícia en general, per omplir els vora 45 metres quadrats de que disposa el marquès de les pomes agres.
El seu alè de burgés vingut a menys el fa vagabundejar pel pis, com a malalt crònic. Pateix una malaltia crònica anomenada "ser hijo de papá". Els principals símptomes són la fatiga generalitzada, la incapacitat per afrontar, ja no els problemes, sinó la vida en si mateixa, i una baixa tolerància a la frustració. No li agrada que les coses no surten com ell vol; no li agrada no controlar la situació, no li agrada treballar... A ell que li agrada és anar a l'herboristeria i comprar herbetes que li posen remei a la seua imminent calvície, li agrada prendre pastilles homeopàtiques per curar malalties que no té, perquè la hipocondria porta el seu nom i cognoms.

I el que li agradaria (açò és el millor de tot) és ser escriptor. Per això mai el veus llegint o escrivint; per això es compra i els seus fidels deixebles li regalen llibres com ara "Aprendre a escribir en dos semanas" o "Bases básicas para un escritor joven y principiante". Té Rojo y Negro de Stendhal des de fa un any a una de les seues prestatgeries, sense obrir; queda bé tenir llibres per a quan es porta a alguna concubina i li fa l'amor lentament, tant lentament com per a poder dormir-se mentrestant.

Les seues accions estan mesurades, li preocupen les formes, però en excés. Des de la seua posició d'Hidalgo, només enyora segles passats, mentre es creu que pot exigir, manar, conquerir, despotricar i mirar per sobre a la resta del món, entre ells, nosaltres, els seus companys de pis.
No té vergonya ni la coneix. La seva mare està al meu costat, pelant carxofes, perquè ha vingut dues setmanes a viure entre nosaltres només, perquè el rei de la casa té un parell d'exàmens, per als quals no ha estudiat, i que, per tant, no pensa aprovar.

I així funciona el seu món.
I així és com jo veig els últims dies de viure al Palau d'Aribau.

Una maternitat diferent

Hui m'ha arribat un missatge al mòbil que m'anunciava que la meua amiga Cris i el seu marit anaven a ser pares. No és una situació excepcional, ja que no és la única amiga que aviat serà mare. L'emoció del missatge ve perquè porten tres anys esperant poder dur a terme una adopció internacional. Es van decidir, jo diria, abans de casar-se. I ara, un cop superada la burocràcia valenciana, i la burocràcia etíop (no sé quina serà millor) ja han rebut la confirmació del fet de que seran pares.
Just hui que havien anat a punxar-se de les mil i una vacunes contra les malalties contagioses, que ací ja no ho són perquè tenim miracles de la medicina. I amb el pack antimalaria, antipaludisme i antituberculosi, entre d'altres, han anat a veure la foto del seu nen, de dos anys, amb un nom que no és el seu, perquè se'l van trobar al carrer, i de cognom li han posat el nom d'aquest poblet que va suposar una mena de renaixement per a ell, abans d'anar a l'orfenat en el que viu, ja només fins a un parell de mesos més, quan un jutge determini que la pàtria potestat la té un matrimoni valencià, que aquesta vesprada no parava de cridar en el seu cotxe, amb el mans lliures posat... avui he conegut com la felicitat aliena pot arribar tant i tant lluny. Avui he comprés que hi ha coses que simplement ho poden trasbalsar tot, i que sentir aquest trasbals en la veu d'una persona estimada revitalitza, t'ompli d'energia i et dóna ganes d'anar somrient pel metro a soles. Ha estat de puta mare.

Barcelona - Saragossa. Una setmana després.

Les teues mans s'havien començat a diluir en el temps. Feia més d'un any d'aquella negativa que sonava a repte, a repte concluit en un dimarts, o en un dilluns que ofegava les seues últimes hores en xerrades nocturnes a mode de confessions entre amics. Però mai vam ser amics, i això no esdevindria una novetat en un parell de dies junts. Han anat passant els mesos, i no ens hem parlat més enllà de salutacions penjades en la xarxa. Millor així, no se què passaria si notara la teua frugal mirada sobre mi contínuament.
Els teus ulls negres em retornen una imatge càlida, més de forn de pa que de dutxa calenta, del que vam ser i ja o seríem mai més. Una batalla perllongada en el temps que vam concloure amb la meua gloriosa victòria. Jo et dic que qui juga amb foc es crema i que acabaràs escaldat. La teua negativa es va convertir en redempció, vas perdre la jugada com aquell que perd la força per la boca. Notar com tornaves a desfer-te sota els efectes hipnòtics de qui sap que pot i se'n aprofita del seu poder. La llum fosca no em va deixar veure els teus llavis envermellits, però sé que ho estaven. Vas callar per por a cridar, i vas susurrar per fer del moment una passarel·la entre la ficció i la cruesa de les teues mans ansioses, clavades a uns malucs prominents. Vas arribar a sorprendre't d'allò que no sorpren, i vas deixar que el teu goig anés re-ubicant-se al seu lloc. Paraules que ferien la meua energia embotada en un somni que començava a tenir el teu nom. I sense veure't, sabia que em miraves, i sense escoltar-te, sabia que volies més. I quan em parlaves et feia callar; al meu somni no hi havia espai per a les teues disculpes mal donades.
I, de sobte, arriba un matí amb molta més llum de l'habitual, més pròpia del mig dia que del matí. I vaig saber que no era un somni perquè estaves al meu costat; i vaig saber que era un malson perquè haurà de passar ni se sap quan de temps per tindre't ací de nou. I vaig arribar dues hores tard a la feina. I em vas fer un petò sincer, amb els ulls ben tancats. I em vaig sentir la invencible guanyadora d'aquella nit durant tot el dia.

Felic any deu!

Fa ja uns quants anys, no se si quatre o cinc, la Gema i jo vam decidir, a la vora de la platja de Gandia, que cada any hauríem de proposar-nos, més que un propòsit, un objectiu, alguna cosa possible d'assolir en els 365 dies de l'any. Alguna cosa real, ferma, tangible, encara que no material. Aquell any totes dos vam decidir aprendre a ser assertives, i aprendre, en aquest cas significava fer tots els esforços possibles per dur les coses que pensàvem, i que sovint, callàvem per por, vergonya o per la reacció que podien originar en els demés. Jo, puc dir, que vaig intentar-ho i que any rere any, he anat treballant aquest aspecte. Encara que no sempre aconsegueixo mirar als ulls a algú, i dir-li el que estic pensant.
L'any 2009 va ser un any sense propòsit. Van passar els mesos, i no vaig trobar res possible d'assolir. Va començar amb el precedent d'uns mesos molts difícils, d'avorriment i molta feina. L'any 2009, sense llistat d'objectius, va ser l'any en que vaig trobar una feina que m'agrada, vaig aprovar estadística, i em vaig llicenciar en sociologia. També va ser l'any en que me'n vaig anar a viure amb Carmen, i en que vam fer del Raval la nostra forma de viure. Va ser l'any en que la nòvia d'un amic va passar a formar part de la meua vida, com una amiga més, i també l'any que vaig retrobar-me amb els amics Erasmus, els de veritat, a Madrid, Barcelona, Màlaga o Nova York. Vaig llegir Rayuela, malgrat els obstacles que m'havia posat Manuel, i em vaig fer un piercing a la cella. També em vaig treure les lentilles, i vaig deixar passar pel meu llit a uns quants desconeguts, a algú amb rastes i d'altres que no mereixen cap línia. El meu germà es va fer militar, i els meus pares semblen una parella que "festeja" de nou. Vaig ballar dansa del ventre i vaig decidir tornar a deixar-me el monyo llarg...
També va ser l'any en que va morir la meua abuela, i l'any en que un adolescent de 34 anys em va trencar el cor. David va marxar a França, i alguns que estan lluny, continuen estant lluny. La petita pel-roja es va suïcidar, convertint Ses Illes en el seu paradís particular.

2010 encara és un any nou, vuit, sense objectius, ni criteri fixe. Es deixen vore alguns canvis, positius en principi. Es deixa veure una moto i un projecte d'investigació potent. També s'acosten algunes noves persones (no moltes), i segur que s'allunyen altres. Serà l'any en que oblidi (sense voler) la veu apagada de la abuela Enriqueta, i en que em torne boja amb tanta feina, i tant d'estudiar. No trobaré a Noe en cap estació de tren, i possiblement tampoc a Rubén en cap aeroport. Contaré amb els que m'envolten, que es fan d'estimar; ens regalarem llibres i entrades de teatre al llarg de l'any, i així, al menys, anirem fent, de bar en bar, arreglant el món, que se'n diu.
Quina serà la finalitat del feliç any deu? De moment, hem determinat que és l'any de treure la brutícia de la nostra vida.

Cita de Año Nuevo

èxit

1 m. [LC] [CO] Manera bona o dolenta de sortir algun afer, alguna empresa, alguna actuació, etc.
2 m. [LC] Bon resultat, manera favorable de sortir un negoci, una empresa, etc.
3 m. [JE] [CO] Producció artística que ha obtingut un gran ressò popular i un bon rendiment comercial.

Tenint en compte aquestes accepcions, especialment, la segona, es podria dir que la meua bogeria amb el taxista ha estat tot un èxit. Del primer missatge que em va enviar, va haver-hi una conversa telefònica de vint-i-cinc minuts, en els quals, a banda d'explicar-me que per un moment si que va pensar que estava xalada i ingressada al psiquiàtric, va reconsiderar la noteta, i des de l'humor, va decidir contactar amb mi, per fer un cafè junts. Així, i deixant que canviés l'any, ens vam trobar ahir dia dos.
Com que jo, a la meua adolescència no vaig tenir cites, em falta una mica de pràctica, i em sobra bastant vergonya. El vaig portar, aconsellada per Carmen, al Mènage á trois. Com tot, amb les birres es van dissipar les vergonyes, i també els misteris. El Sr. Taxista té nom; un nom curt, de quatre lletres, que sempre m'ha evocat bones vibracions. A més, vist de cara, s'assemblava a un noi que m'agradava quan era xiqueta, amb un nom també de quatre lletres. Amb la veu dolça, bastant calmat, almenys en comparació a la meua hiperactivitat, però somrient, com triomfant.
El moment clau, arriba quan m'està portant a casa en el taxi, evidentment, i em pregunta si li ho he explicat a algú. Li dic que és absolutament la comidilla entre els meus amics / amigues. Ell ho ha explicat al gremi de taxistes, i envejosos, li han dit que és un acte molt romàntic. Ens fem un fart de riure. Em diu si veritablement vaig trobar en ell tristesa; li intrigava que hagués sigut capaç d'esbrinar les seues emocions mitjançant la seva mirada. Treballe amb persones, li responc; estic acostumada a treballar amb els sentiments, a controlar emocions i a escoltar misèries. Ja amb el cotxe parat, em diu que és aquest el fet que li va cridar l'atenció, a banda, és clar, de que mai li havia passat una cosa així. Arriba l'acomiadament, les típiques frases, si ens tornarem a veure o no, quan, com i de quina manera. Li desitge una bona nit de treball, ens fem dos petons, que acaben sent uns quants més. Lents, tranquils, bonics. Pense que fa molt de temps que no era conscient d'estar besant, i d'estar gaudint tant. Unes mans tíbies, una olor absolutament embriagant, que em porta a ves a saber a on... I el taxi, parat a la cruïlla Diputació amb Aribau, comença a rebre una fina pluja. Trobades de somriures i de mirades d'ulls clars. Baixe del cotxe, i avui són els seus ulls els que em persegueixen mentre creue el carrer corrent, amb l'èxit a la butxaca; em veig des de fora, com a una pel·lícula...