Fent currículum

Porte un dia de pensament bastant absurds. Només aixecar-me, crec que he somiat amb algun idil·li nocturn amb Manin. Me'n vaig desfent de lleganyes i arrugues de llençol a la cara, i un nuc de nervis s'amontona al meu ventre. Mal auguri. Desdejuni al Outside (Aribau amb Consell de Cent) i avui, en un moment porqueyovalguista, em decideixo per un croissant de xocolata (boníssim, per cert). Corrent cap al metro; des de que porte lents de contacte, sempre faig cinc minuts tard a la feina, però ho contrarrestre amb el noi tan maco que veig cada matí a la línia groga (crec que ja l'he anomenat en algun moment). Ell, guapo, amb la carmanyola sota el braç, l'abric de nen i les sabatilles grises sense cordons, mai em dedica una mirada, ni que sigui perquè sempre faig una aparició estel·lar mentre em trec la jaqueta, aguante la motxilla amb una ma, i l'iPod amb l'altra. Mai. Hui m'he donat compte que un altra noia l'estava mirant; perdona bonita, pero Lucas me quería a mi. Baixe del metro, i efectivament, cinc minuts tard. Guinardó cap a baix, com una bala. Ascensor, ordinador, l'arxiu no s'obre. Mecanguenlostiaputa. Ara sí que estic nerviosa; ara em senc descomposta, ara senc que no hi haurà waters suficients per mi. Colon irritable se'n diu aquesta malaltia. Trucada d'emergència al culpable de que tinga un MAC© i solució número 1 que no funciona. Metro, casa, escales. Convertir l'arxiu. Tornar a la feina. Què de viatges al metro! La Patrícia que diu que em deixa sola, que ella no ve, que no li ve de gust, i que està mig griposa. Fillaputa, li dic. A tothom li agrada la samarreta que porto; me la vaig comprar a Nova York, a Williamsburg. Aconseguiré alguna beca per marxar a Nova York?. No és moment d'aquest tipus de reflexions. El Fabio que demana disculpes al gènere femení per com ha tractat a la seva última amant. Atontat, penso. Preparo la presentació, la imprimeixo d'estrangis. Campus Mundet. Pensar que tothom va despullat diuen que facilita el fet de parlar en públic; té collons que a mi, amb lo que m'agrada parlar, em coste fer-ho davant de molta gent. Teràpia amb xocolata de nou, aquest cop al Campus Mundet. Trucades desesperades. Un hora i mitja parlant, quina sed. He fet la primera ponència de la meua vida a la Universitat de Barcelona, com a professional d'alguna cosa, com si jo sapigues alguna cosa, com si jo tingués alguna cosa que transmetre. El punt en el que he començat a trobar-me a gust, i a poder parlar amb més serenitat, he pensat que quina colla de noies tan normals tenia al davant. Res de fuma-petes amb rastes, ni un sol piercing. Noietes, dinou anys, normaletes. Futures treballadores socials. Xicones, espavileu, que heu de contribuir a canviar el món, m'ha donat ganes de dir-les. Però que tranquil·letes! Una d'elles (ells eren com sempre ben pocs) m'ha reconegut de la Universitat de València (quina casualitat, i a més vol fer-se voluntària). Quant acnè que té, he pensat quan l'he vist marxar. Ja ho he dit, pensaments absurd. El que són els nervis. Quan he sortit de la classe Sant Jordi, gloriosa, em feien mal els oïts, supose que d'escoltar-me a mi mateixa i de no haver callat; o de la presió del Campus Mundet, no ho sé. Encara em fan mal. Duxant-me m'he adonat de que són incapaç d'estar sota l'aixeta de l'aigua sense tancar el ulls. Pràcticament prenc la totalitat de la dutxa amb els ulls tancats. Quina tonteria no? És com quan et poses el rímel als ulls, que ets incapaç de tancar la boca, i de deixar de semblar bleda. Tothom és incapaç d'alguna cosa, no només els meus tutelats.
Després de sopar em decideixo per una mandarina, que la poma, costa molt de pelar.

El paradigma de la fruita

La fruita està bona, però costa molt menjar-la si l'ha de pelar un mateix.

Un divendres més

Estem ací al sofà de casa, debatint si s'ha de fer o no un esforç pels amics a l'hora de sortir de festa. Jo sóc més de l'opinió de que sortir de festa és una cosa que es fa per passar-ho bé, i poc més. Assumim que no ens agraden les mega-discos, ni els talons, ni les sombres d'ulls de colors. Ens agrada més una estoneta amb bona música, un ambient tranquil i senzill, sense màscares, ni aparences falses de dones virginals, que s'ho faran amb qualsevol als banys de disseny de les mega-sales amb porters, que més que seguretats són jutges del tribunal de l'estil (s'haurien de mirar a si mateixos). Ens agrada anar de cara, i no enganyem a ningú.

Anit, per exemple, per sisena setmana consecutiva, ens vam deixar caure pel Sidecar. Si, senyor, som unes "talibans" d'aquest antro; ¿per què? perquè ens agrada. Anit no ens vam perdre en cap moment; vam ballar juntes (es va convertir en una nit de noies), vam fer amics, com sempre, i vam gaudir dels super temazos. Cada nit es superen un poc més. El francès de Carmen, ja com un més, al voltant nostre. Jo, amb severes dificultats per entendre el seu francès entre tant de soroll. Heidegger amb la noia més lletja del món, i Bolaño, que s'havia tornat a deixar la simpatia a casa. Ballar, ballar i ballar; també un poc de cridar, de saltar i de marejar per la sala. Cremar una caipiroska alla fragola, tres vodkes/red-bull i dues cerveses es fa complicat. Quan encenen les llums i ens fan fora, encara porte una a la ma! Manin, amic de Heidegger i Bolaño està fart de veure com aquestos dos lliguen i no el tenen en compte. Ja és la segona setmana que li explico que no ha de patir per res, amb Carmen i amb mi, mai es trobarà sol. Només arribar Fabio, frustrat perquè són les 5 i encara no té pla per no passar sol la nit, arrasa amb Lara, i en deu minuts ja no estan per allà. Ja ho sabem, les dones són qualitatives, i els homes quantitaitus. Pulp, Mando Diao, Los Planetas. Manin vol anar de after; jo m'anime. Vol drogues, però ja sap que jo passe. Al final, acabem als Tres Tombs, amb un entrepà que ens torna a la vida. Convida ell pel bikini que li vam fer la setmana passada. Muntem pel mercat de Sant de Sant Antoni fins a Aribau, i no sé perquè, Manin no agafa el metro. Demà no treballa. Pot dormir, i sembla que ha decidit que passarà la nit, o més bé, el matí amb mi, en compliment d'aquest contracte implícit, pel qual ell dorm al meu llit perquè és còmode, gran i perquè casa meua, malgrat els 98 graons, està més a prop que la seua. Avui no respecta la línia que ell mateix va dibuixar (és artista el noi) separant el llit en dos part: la seua, dins, i la meua, fora. En algun moment, entre rialles borratxes i confessions entre desconeguts, ens adormim abraçats. No sé qui ha abraçat a qui, la qüestió és que tinc fred als peus, i me'ls enganxa amb els seus. Serà la soledat de les vuit del matí o la claror que comença a entrar. per les contrafinestres mal tancades. Un marc un tant sorprenent, però increiblement dolç. Res de "sentia la seva respiració" o "els seus llavis em buscaven en l'obscuritat". Només dormir amb algú. És un bon pacte.

BaRceLoNa

Comence a veure, com si fos una premonició. Barcelona com a ciutat, Barcelona com a excel·lència. Les darreres setmanes ha esdevingut una sort de ciutat sense límits, a on tot es fa i es desfà en qüestió de minuts. Sembla que si és possible una vida més enllà del barri de Gràcia, sembla que ho aconseguiré, que les hores de son, mal de cap, i totes eixes nits perdudes s'han convertit en hores de goig i mirades llunyanes des dels barris més alts, que et deixen veure, primer la Torre Agbar (un any després, ha deixat de ser el símbol / souvenir de Barcelona), i molt més enllà dos torres bessones a prop del mar, un hotel que naufraga "viento en popa a toda vela" i unes ximeneies que recorden la industrialització, i l'edificació més enllà del Besòs. A la fi, Barcelona no és només l'obra de Gaudí i un eixample ben construït, ara fa 150 anys. Barcelona és el Raval i la seua Rambla (no la dels guiris); és també Plaça Universitat i el carrer Aribau. Són els cinemes i els teatres. La música al meu iPod, i jo, com a protagonista de videoclips (si us plau, menys orteres que el de la Beth a sobre de la Sagrada Família). Barcelona és una cervesa i una tapa per 1.60... no, BCN no és això (és només una excepció). La Caixa per tot arreu, i alguns bars a on prendre un bon entrepà de pernil salat amb tomaca. Cafés amb llet (i sacarina), el Bicing, i (ara) les ulleres de sol. Els catalans, molt guapos; no massa accessibles. Un grapat de malalts mentals que m'acompanyen amunt i avall, i que són els meus mestres a l`hora d'indagar carrers i places de aquesta, la meua nova ciutat. Successió de caps de setmana, casi idèntics, però molt diferents. Somriures a mitges amb nois moderns (que no gafa pasta) a la línia groga, des de Passeig de Gràcia fins a Verdaguer. Jo continue fins a Maragall. Tic, tac, tic, tac. El temps passa, i s'esvaeixen les ganes de tornar al poble, malgrat trobar a faltar als pares, això sí. Sentir-me créixer en aquesta ciutat, fer-me gran, i que esdevinga com la ciutat a on vaig passar els millors anys de la meua vida (per què sí, no t'enganyaré, ni a tu, ni tampoc a tu) senc que ací i ara està tenint lloc alguna cosa diferent, nova. Diga-li etapa, diga-li ganes de viure.

Deshojando margaritas

Hace mucho aire.
La puerta del balcón de mi habitación
se abre de golpe.
Me despierta a las tantas,
sobresaltada.
Unas sábanas que compramos juntos,
me alejan del miedo.
Te imagino sentado en un taburete,
con el resol dándote en los ojos,
dibujando el enorme patio de luces,
los gatos en celo,
o las bragas tendidas.

Viure a l'aigua

L'instant posterior a ficar-me en la piscina, és probablement, la millor sensació del dia. Després d'hores i hores de jornades de formació, i unes quantes més de mestratge (avui, immigrants de l'Est), assegudes en cadires incòmodes, adormilada en alguns moments, en altres ben desperta (la cafeina arriba a la sang, i després ataca al Sistema Nerviós Central, mentjant-se neurones, i l'esmalt de les dents).

L'aigua atravessa la pell, la senc passar per dins dels meus braços cada cop que agafe impuls. Els primers metres sota l'aigua, sempre els faig bucejant, estirant molt les cames, i impulsant-me fort amb els braços. Estil braça. Metres, pocs, perquè aquesta piscina "me la passe" sense sortir a respirar. El moment abans d'arribar, quan ja quasi no puc més, faig força per sortir, i la sensació que pendula entre el plaer i el començament del sofriment, gaire bé de la mort, em dóna ganes de pixar.Quan em recupere de totes les vibrants emocions, comence a fluir per l'aigua, perquè d'allò no se'n pot dir nadar. Respiració arrítmica, banyador embotit, ulleres fent ventosa als ulls i gorro... del gorro millor no parlem. Passen els minuts com si res; la piscina no deuria de ser un esport, sinó un plaer. Ho sé ara que vaig a nadar com a part de l'inici de la fi d'un dia llarg i pesat. Aprofite les hores de la nit per remullar-me sense ningú més, així ningú m'arrancarà algun dels piercings mentres nade. I després de l'estona que el meu cos aguanta, ni un llarg més ni un de menys, els justos per no caure redona en l'aigua i ofegar-me sense més, em recalente en el bany turc. Humit, bollint, sense llum. Senc la respiració d'algú, que amb la nuvolada de vaho no puc saber si és home o dona. No puc saber si aguante deu segons, o deu minuts, però quan l'aire no m'arriba a totes les parts del cos per oxigenar, he de sortir. Dutxa glaçada, que no note. I ara, bombolles per mil dins d'un jacuzzi gran, il·luminat. Tancar els ulls, i buscar que un petit xorro d'aigua em faça cuscanelles als peus. Note la mirada d'un desconegut; deu mirar-me per la cara de goig que tinc. Ací si que perc la noció del temps; només puc decidir marxar-me quan tinc els dits ben arrugats. Semblen les mans de l'abuela Lola.

Per cert, aquí va una maratò solidària a Alcoi, que per segon any consecutiu em perdré.

Veig a La Maga i et veig a tu, buscant-me, a mi, o un altra, per la nostra València, la que amb el pas del temps vam fer nostra, la que va esdevindre un espai on perdre's era possible, i trobar-se era fàcil. Passejar de la ma. Recordes quant ens vam estimar aquelles vesprades de no tardor... de calidessa espontànea en un portal de la Ciutat Vella... No se quants anys hauran de passar fins que siga capaç de trobar una distància més real que la existent, que deuen ser uns tres o quatre mil quilòemetres. No és una ferida, ni tampoc un malson. Eres tú, el de sempre. El que em feia somriure amb les seues locures matineres, que no eren res més que desdejunis primaverals de vesprades tontes, ja que tu mai et despertaves abans de les dos del migdia, i tampoc te'n anaves a dormir abans de les quatre o cinc de la matinada. Fins i tot, quan vas aprendre a dormir amb mi, restaves quietet, amb els ulls negres ben oberts, mirant-me, respirant de forma lleu i respectuosa per tal de no fer-me despertar.

Ara sé que m'acabaré Rayuela. Ara ho sé perquè et trobe en casi tots els racons del llibre. Ara sé, que quan l'acabe tindre moltes ganes d'agafar un vol a Bèlgica, i de fer-te oblidar que tens parella, perquè ella no ens ha d'importar. Curiosament, sé que mai ho faré; mai haurà un avió per a mi. Mai més hi haurà un cabanyalero esperant-me a la porta d'arrivades d'un aeroport qualsevol.

Quan passarà tota aquesta mandra emocional, i aconseguirè enganxar-me a qualsevol altra cosa que no siga un troç de carn ja podrida abans de cuinar-la.

Sembla que no sé parlar d'un altra cosa.

Mentrestant, em perc en metros endarrerits i en vagons a rebosar, fullejant pàgines banyades de ponts, llibreries, jazz i pintors. Llapiç en ma, pense en tot el que m'agradaria llegir, en tot el que m'agradaria conèixer i en tot el que m'agradaria dibuixar. Tinc pendent amb mi mateixa, aprofitar una vesprada d'avorriment en aconseguir articular en un full alguna cosa semblant a un dibuix. Pense dibuixar dillunsos, com fan Antònia Font, i en penjar de la meua paret blanca un dibuix d'una Paola plena de rissos, de quan jo era Lilo, la teua Lilo.

¿¿Qué tal Rocko Si Freddy??

Joel. 31 años. Eixample Esquerra.

Prim com un espaghetti, fibrat com una barreta energètica. Lluitar per aconseguir aire en l'ínfim espai que ha deixat el Sidecar un divendres pop plé d'oxiticina, faldilles en l'aire, i mans en la recerca de carn, carnassa, o el que faça falta. Somriures atontats de gruppis borratxes, i converses diluides en vodka-red bull. El sexe es respira, o com diria la cançò Love is in the air. Les 4 de la matinada, i les possibilitats de no tornar sola a casa s'esveixen com els diners de la cartera taronja. Chupito de Jagermeister fins al fons, ens sentim cremar. Conversa que surt del no-res, i que arriba a AribauHouse a les 6 i mitja, passant per la plaça del Kasparo (com es diu aquesta plaça?) parlant de Bolaño i els seus detectius salvatges, i de la originalitat o no del Sr. Cortázar. Carmen, indignada, rememora la seua relació amb Rayuela, i jo reconec tenir-lo a sobre la tauleta de nit; en arrivar a casa, Joel, li pega un cop amb els dits, i em diu "no t''agradarà, però intenta-ho igualment". Li pega una ullada a la meua estanteria, i em diu que només coincidim en El libro de los abrazos de Galeano; "no l'he llegit, li responc". "Jo tampoc" -- reconeix.

Petons desfets entre llançols de colors, i crits. Crits de boig, de bogeria absoluta, de catàrsis sexual, més semblant al dolor que al plaer. Explosió de crits, d'arrapades de totes les classes i els colors, estirons de monyo, i mossos blaus, ben grans. Tapar-li la boca, per fer una contenció emocional del crits mortals que s'està espolsant el tio, i que em mossegue els dits, fins que siga jo la que cride. La suor fastigosa d'un polvo matiner ens adorm, ens acuna i ens calfa, fins que comença a entrar el sol d'un final d'octubre que podria ser un primer de maig. I com si fos, el dia del treballador, comencem de nou. Massatge i tatuatge abans de demanar-me que l'acompanye a la porta, perquè té vergonya de trobar-se amb algun company de pis; i si, efectivament, Carmen estava desdejunant. Intercanvi telefònic a la porta. "Ens veïem pel Sidecar" diu al acomiadar-se. "Sí, segurament".

Carmen, tens raó, per anar-se'n al llit amb un desconegut cal que "se te mueva la pepitilla cuando te bese".

Si no trobe la paraula exacta

Ahir em vaig sorprende a mi mateixa, quan Jofre, el company en pràctiques de la feina, em va preguntar si m'agradava viure a Barcelona.

Sense pensar, ni un instant, li vaig dir: si, han canviat molt les coses, però ara estic a gust; m'agrada la meua feina, el mestratge em té bastant motivada, i malgrat no tenir temps per a res, em senc ben contenta d'estar ací, de viure al centre i de ravaletjar sovint. No tinc tots els amics que m'agradaria, però, bo, supose que de mica en mica no?

Darrerament, m'ha preguntat si es que m'havia enamorat d'algú, i li he dit que m'enamore dos o tres cops al dia; hui, per exemple, del noi que m'ha canviat el piercing de la cella. M'ha fet prometre-li que si no se'm curava bé, que tornaria. Sense cap dubte, tornaré encara que el tinga perfectament.

No sè si es la trama Gürtel, o el fet de tenir per terra tots els castells de cartrò que tenia construits a València, però crec que estarè una temporadeta per ací.

Dejarse llevar

Leer en el metro, mirar a los ojos al que tengo enfrente, curiosear qué estás leyendo; pensar en si alguien ojea lo que estoy leyendo yo. Ahora mismo Desayuno en Tiffany's: pasear por Nueva York, desde el metro de Barcelona. Pasear por una gran librería, elegir libros... dudar entre La Pell Freda o Nocilla Experience. Finalmente me atrevo con Rayuela. ¿Será el momento?. Me parece, o más bien tengo la sensación de que es el momento de muchas cosas, y sin embargo, siento que me faltan horas. Escribo este post en la última media hora del máster cuando sólo habla el típico listo, que yo, al menos, no entiendo. Pero son muchas las cosas que no entiendo.

Pensar en el fin de semana para volver a convertir los días en algo ebrio, sórdido y borroso, donde ni busco ni encuentro, sólo me dejo perder. Soñar con hielos derretidos, y bebiéndote en un rincón, cuando jamás había pensado en ello. Mirar el móvil esperando un mensaje desde tu vergüenza treintañera. No llegará.

Ser lunes, y sentirme en martes.

Pensar que me meto en berenjenales bien grandes, y que esta semana me escaqueo de horas de trabajo para poder hacer cosas bastante elementales como dormir o comer. Resolver conflictos diarios en el trabajo, ir de aquí para allá, pensar si soy buena en lo que hago. Dudarlo ante la dificultad de sacarle de la cabeza a una de mis loquitas que tiene que salir, enfrentarse al estado depresivo que la oprime y volver a sonreír. Soltar el parrafón de mi vida para que entienda que hay que vivir, ponerle incluso ejemplos propios para que entienda que SE PUEDE SUPERAR.

Echar el Euromillón por si nos quiere tocar, y pensar en mi presupuesto para comprar lotería, por el "¿y si cae aquí?.

¿Te imaginas que toca?

Vestido negro y medias rosas para sonreírte imaginariamente en un baile descompasado en el Sidecar, lugar por antonomasia del sábado noche. Pintarme las uñas de rojo, llevar un vestido gris. Valorar el iPod como el objeto más fundamental de mi vida, a parte de unos y otros libros que ocupan espacio en mis bolsos y estantes. Sentirme una ciudadana de más recién despertada, y una de menos cuando me voy a dormir, cansada, somnolienta, totalmente productiva, preparada para dejar de lado la pieza del sistema que soy, y perderme debajo del nórdico, escondida hasta la nariz.

Escuchar RAC1 a las 6.45 y ¿empezar otra vez?

Moments

Nova York es somiar, es mirar cap endavant, es volar. Sentir-se neyorki en el minut 2. Uptown & Dowtonw; no hi ha nord ni sud. Baixar les escales del metro... i el calor. Entrar al vago... i el fred. Contrastos, un darrere un altre. La gent que et somriu, un hispa que enten les nostres tonteries, un rapero que li cedeix el seient a Macarena, que s'adorm pels racons, borratxa. Banys publics nets, sense cua, i amb paper. Montanyes de condons a la sortida d'un pub... el mateix nombre de mirades correctes, pero avides de sexe.
NYC. Inabarcable, inacabable, inevitable. Alc,ar la vista continuament; fotografies a on no cap res. Imatges que s'instalen en el cap, i amb el pas del temps, en el record.
... mirar cap a dalt, per a volar mes lluny... o volar mes lluny per a mirar cap a dalt...

Un cuarto de siglo

Te has olvidado de mi cumpleanyos.

La eternidad de algunos recuerdos

Me gusta recordar como conociamos nuestro cuerpo; ya hace mas de cinco anyos que empezamos a conocernos y a encontrarnos...

Pasa el tiempo y sigues ahi: lejos, con tan solo una llamada muy espaciada en el tiempo. Mantenemos la idea de un viaje juntos a Holanda, que sabemos que nunca haremos. O al menos, mucho tendrian que cambiar las cosas.

Estoy viendo cosas que me gustaria ensenyarte, como todas aquellas que quedaron en un mapa de Roma, arrugado y olvidado en el tiempo.

Regalos de cumpleanyos que ya no llegan, en ninguna direccion (donde vives?). Saberte un poco mio, pese al tiempo, a los kilometros, al vacio que se creo entre los dos cuando, generalmente, acababamos sumando tres. Es una anyoranza perdida, que se plasma en algnos posts, muy de vez en cuando; sin embargo es un recuerdo constante, que se mantiene por si solo, sin la fuerza que podria darle.

Seguir sintiendo esto me complica bastante poder sentir algo mas profundo, llevado hacia otra parte. Hay un hueco que solo has rellenado tu, y que probablemente, siempre estara bastante determinado por esas acuarelas y pinceles que aun llenan una caja de carton, entre las cosas que hay en mi casa de Alcoy.

La oportuidad de reecontrarte, que no llega, y la posibilidad de olvidarlo todo, que no existe. Mirar hacia delante sin un camino fijado, buscar una excusa para superar la distancia y mirarnos sin vernos, para tocarnos sin querernos... Como cuando aquella mano me llevo a un hotel cualquiera, para crear juntos un secreto de 24 horas.