Los Planetas

A ritme de Mil millones de veces, un munt de fans s'alçaven de les butaques per corejar un "si te quedas esta noche nada más... prometo que voy a cambiar", mentre jo recordava uns anys de passions desenfrenades en una petita habitació de Benimaclet, escalfada de dia pel sol matiner, i de nit per les teues mans sempre àcides o per les nostres xerrades animades al voltant de qualsevol absurdesa penjada del fil d'un somni a mitges. Aquelles nits que omplien setmanes, i així es van omplir bastant mesos, fins que va arribar l'any. Un any desfet en llàgrimes per "y si descubro que me vuelves a engañar... no te voy a perdonar"; un any desfet en l'espentò que et vaig pegar contra l'armari, i en haver acabat dormint amb tu després de tot, perquè no tenia collons d'acomiadar-te del lloc que ja t'havies buscat.
I mentre el Palau de la Música tornava a seure per continuar escoltant una sessió flamenca de Los Planetas, a l'estil català, sense interacció, absent, i apagat, un públic que semblava decebut perquè els clàssics no arribaven. Quan ja es va donar tot per perdut, Santos que yo te pinté emocionava, trencava esquemes, i recol·locava records. En general, em va donar què pensar. I va tornar a la ment el rancor i els resquemors que no s'atrevien a marxar, per si de cas. Perquè mai vas saber parar de fer-me mal; perquè m'enganyaves amb carícies i paraules engalanades, per trair-me quan podies... perquè al final allò va ser la història de mai acabar, perquè Santos que yo te pinté, demonios se tienen que volver.

Carrer Girona. Part I.

El poder d’unes cerveses de més, i d’uns ulls blaus que enfonsen una tendra mirada en la solitud d’una nit que es presenta curta, i acaba sent llarga.
Una segona cervesa que dóna peu a una conversa plena de matissos i gairebé buida de paraules. Dos mirades que diuen més que dos boques que es besen sota la pluja de finals d’hivern.
Una tercera cervesa que ens porta a un taxi silenciós, i a on es toquen unes mans furtives, desfetes en carícies que encara no han arribat.
Una espelma i sis cerveses. El sexe net i endreçat que vola mágicamente sobre dos ànsies humanes. Gèmecs que s’enlarairen per l’habitació del deliri. El fet de que em demanes paraules boniques i sentiments sincers ens fa acabar jugant a contar-nos les misèries i les pors, les ganes de més i menys. Ofegar-se en una abraçada claustrofòbica, per adormir-se encoltat els teus rumors cansants.

Hipocondria social

Avui m’he donat compte de quan importe al personal de la feina. Sense que jo estigués present, han estat comentat que el divendres passat em vaig marejar de sobte.
El meu mareig es podia definir com a conseqüència d’un estat etílic lleu, un exces greu de calçots i salsa romesco (que els antecedents demostren que mai m’han sentat massa bé) i al fet d’anar al metro embotida i acalorada.
Resultat: em pose un poc blanqueta i senc ganes de vomitar. En beure aigua i surtir del metro infernal, se’m passa. I em disposse a preparar el sopar d’inauguració del piset nou. Vi, cervesa, dos vodka – red bull i fins les 6 al Razz.
Interpretació de les meves companyes: Paola fa massa coses al dia, va sempre cansada a tot arreu, i a sbre, després de la calçotada, se’n va de festa. Menys mal que pren Pharmaton Complex, perquè sinó, s’hagués desmaiat!!
Interpretació d’una persona amb seny: Paola porta vida d’una xica de 25 anys, i la resta d’agueles.

Is the final countdown, ara més que mai.

Quan pensàvem que ja res podia anar a pitjor, el marques de les pomes agres ha tret el seu costat més fosc. Quan la seva miserabilitat arribava a límits insospitables, ha tingut els collons de superar-se a si mateix. Ara, ja és inevitable dir que és un lladre; i que se cree el ladrón que son todos de su condición. He compartit pis des de finals de juliol amb algú que creu que el seu criteri està per damunt del dels demés, i evidentment això li dóna peu a fer i desfer al seu gust, sense preguntar, sense mirament i, si cal, faltant al respecte. I així és com l'amic li va a agafar el llit sense permís a l'altre borinot que viu amb nosaltres, i així va ser com van acabar insultant-se via Facebook, davant de tothom.. Com que em senc incapaç de descriure el que vaig llegir, vaig a reproduir-ho a continuació:
Estat del Borinot al Facebook: Esta noche no tengo una cama... iré a la puta calle o en un hotel??

Carmen - Companya de pis:
Qué??? cómo que no tienes una cama? y la de tu habitación????
Jo:

cómo? todo bien?
Rallo:

ehhh?

Marqués de les pomes agres:
Poobre!! ... ya la tendrías si hubieras dejado abierta la puerta de tu habitación. No tienes una cama...sino DOS para elegir. pero no se trasladarán solas en tu habitación, entonces seguramente no tendrás ninguna cama hasta que no te dé la gana de cogerla y ponerla en tu habitación.
Despues de consultarme con ale, te aconsejamos un hotel que en la puta calle todavia hace frio.

Borinot:
No hace falta que me hablas por facebook!! Amas quiero decirte que yo en mi habitacion hago lo qué quiero!! Si no te està bien.. no te preocupes, iré en otro piso!! Vale!! Yo no te pedì nada..y por cierto no voy a dormir en un sofa-cama!! Tienes que rispectar mas de la gente!! Entiendes!!

Carmen - Companya de pis:

hey! Aribau! no discutir hombre, si esto tiene fácil solución, Ricky, si necesitas ir a un hotel, coge el dinero del bote para pagarlo, que al publicarlo en FB entiendo que se ha convertido en un problema común por lo que la solución en comun. Besos

Borinot:

ademas quien ha dicho que me referìva a la mia casa?? Que coño quieres de la vida de los otros??

Por supuesto!! Yo, ni quieria hablar de ARIBAU..

(...)
Manuel:

Como mola! Mira por donde el facebook sirve para algo. Es toda una herramienta de comunicación.

** (Disculpeu tota falta d'ortografia, semàntica, forma i contingut dels nois italians; el borinot només porta una any a Barcelona...)

I així és com el marques de les pomes agres ha fet fora al borinot, i així és com el Palau d'Aribau queda buit, fred i deshumanitzat com el seu propietari. Ara es convertirà, més o menys, en un Bed & Breakfast, a on cada nou company de pis serà un desconegut més en la immensitat d'aquest pis de 160 m2.

I demà, per fi, marxem. Carmen està fent caixes, mentre es caga en la puta mudanza. Dos trasllats en 6 mesos. I ara per fi arribaran els temps de pau, ordre i tranquil·litat, bo, d'una forma relativa... que marxem cap al Raval, amb la promesa de no deixar el pis fins que no acabi el màster.

Is the final countdown

Trobar-se coses al carrer a Barcelona és bastant normal. El civisme va fer que l'Ajuntament fixés un calendari, en el qual cada barri té un dia assignat per llençar tot allò que ja no vol a casa. El meu company de pis, que està en la fase inicial de la Síndrome de Diògenes, col·lecciona prestatgeries, cadires, tauletes, testos, quadres, i brutícia en general, per omplir els vora 45 metres quadrats de que disposa el marquès de les pomes agres.
El seu alè de burgés vingut a menys el fa vagabundejar pel pis, com a malalt crònic. Pateix una malaltia crònica anomenada "ser hijo de papá". Els principals símptomes són la fatiga generalitzada, la incapacitat per afrontar, ja no els problemes, sinó la vida en si mateixa, i una baixa tolerància a la frustració. No li agrada que les coses no surten com ell vol; no li agrada no controlar la situació, no li agrada treballar... A ell que li agrada és anar a l'herboristeria i comprar herbetes que li posen remei a la seua imminent calvície, li agrada prendre pastilles homeopàtiques per curar malalties que no té, perquè la hipocondria porta el seu nom i cognoms.

I el que li agradaria (açò és el millor de tot) és ser escriptor. Per això mai el veus llegint o escrivint; per això es compra i els seus fidels deixebles li regalen llibres com ara "Aprendre a escribir en dos semanas" o "Bases básicas para un escritor joven y principiante". Té Rojo y Negro de Stendhal des de fa un any a una de les seues prestatgeries, sense obrir; queda bé tenir llibres per a quan es porta a alguna concubina i li fa l'amor lentament, tant lentament com per a poder dormir-se mentrestant.

Les seues accions estan mesurades, li preocupen les formes, però en excés. Des de la seua posició d'Hidalgo, només enyora segles passats, mentre es creu que pot exigir, manar, conquerir, despotricar i mirar per sobre a la resta del món, entre ells, nosaltres, els seus companys de pis.
No té vergonya ni la coneix. La seva mare està al meu costat, pelant carxofes, perquè ha vingut dues setmanes a viure entre nosaltres només, perquè el rei de la casa té un parell d'exàmens, per als quals no ha estudiat, i que, per tant, no pensa aprovar.

I així funciona el seu món.
I així és com jo veig els últims dies de viure al Palau d'Aribau.

Una maternitat diferent

Hui m'ha arribat un missatge al mòbil que m'anunciava que la meua amiga Cris i el seu marit anaven a ser pares. No és una situació excepcional, ja que no és la única amiga que aviat serà mare. L'emoció del missatge ve perquè porten tres anys esperant poder dur a terme una adopció internacional. Es van decidir, jo diria, abans de casar-se. I ara, un cop superada la burocràcia valenciana, i la burocràcia etíop (no sé quina serà millor) ja han rebut la confirmació del fet de que seran pares.
Just hui que havien anat a punxar-se de les mil i una vacunes contra les malalties contagioses, que ací ja no ho són perquè tenim miracles de la medicina. I amb el pack antimalaria, antipaludisme i antituberculosi, entre d'altres, han anat a veure la foto del seu nen, de dos anys, amb un nom que no és el seu, perquè se'l van trobar al carrer, i de cognom li han posat el nom d'aquest poblet que va suposar una mena de renaixement per a ell, abans d'anar a l'orfenat en el que viu, ja només fins a un parell de mesos més, quan un jutge determini que la pàtria potestat la té un matrimoni valencià, que aquesta vesprada no parava de cridar en el seu cotxe, amb el mans lliures posat... avui he conegut com la felicitat aliena pot arribar tant i tant lluny. Avui he comprés que hi ha coses que simplement ho poden trasbalsar tot, i que sentir aquest trasbals en la veu d'una persona estimada revitalitza, t'ompli d'energia i et dóna ganes d'anar somrient pel metro a soles. Ha estat de puta mare.

Barcelona - Saragossa. Una setmana després.

Les teues mans s'havien començat a diluir en el temps. Feia més d'un any d'aquella negativa que sonava a repte, a repte concluit en un dimarts, o en un dilluns que ofegava les seues últimes hores en xerrades nocturnes a mode de confessions entre amics. Però mai vam ser amics, i això no esdevindria una novetat en un parell de dies junts. Han anat passant els mesos, i no ens hem parlat més enllà de salutacions penjades en la xarxa. Millor així, no se què passaria si notara la teua frugal mirada sobre mi contínuament.
Els teus ulls negres em retornen una imatge càlida, més de forn de pa que de dutxa calenta, del que vam ser i ja o seríem mai més. Una batalla perllongada en el temps que vam concloure amb la meua gloriosa victòria. Jo et dic que qui juga amb foc es crema i que acabaràs escaldat. La teua negativa es va convertir en redempció, vas perdre la jugada com aquell que perd la força per la boca. Notar com tornaves a desfer-te sota els efectes hipnòtics de qui sap que pot i se'n aprofita del seu poder. La llum fosca no em va deixar veure els teus llavis envermellits, però sé que ho estaven. Vas callar per por a cridar, i vas susurrar per fer del moment una passarel·la entre la ficció i la cruesa de les teues mans ansioses, clavades a uns malucs prominents. Vas arribar a sorprendre't d'allò que no sorpren, i vas deixar que el teu goig anés re-ubicant-se al seu lloc. Paraules que ferien la meua energia embotada en un somni que començava a tenir el teu nom. I sense veure't, sabia que em miraves, i sense escoltar-te, sabia que volies més. I quan em parlaves et feia callar; al meu somni no hi havia espai per a les teues disculpes mal donades.
I, de sobte, arriba un matí amb molta més llum de l'habitual, més pròpia del mig dia que del matí. I vaig saber que no era un somni perquè estaves al meu costat; i vaig saber que era un malson perquè haurà de passar ni se sap quan de temps per tindre't ací de nou. I vaig arribar dues hores tard a la feina. I em vas fer un petò sincer, amb els ulls ben tancats. I em vaig sentir la invencible guanyadora d'aquella nit durant tot el dia.

Felic any deu!

Fa ja uns quants anys, no se si quatre o cinc, la Gema i jo vam decidir, a la vora de la platja de Gandia, que cada any hauríem de proposar-nos, més que un propòsit, un objectiu, alguna cosa possible d'assolir en els 365 dies de l'any. Alguna cosa real, ferma, tangible, encara que no material. Aquell any totes dos vam decidir aprendre a ser assertives, i aprendre, en aquest cas significava fer tots els esforços possibles per dur les coses que pensàvem, i que sovint, callàvem per por, vergonya o per la reacció que podien originar en els demés. Jo, puc dir, que vaig intentar-ho i que any rere any, he anat treballant aquest aspecte. Encara que no sempre aconsegueixo mirar als ulls a algú, i dir-li el que estic pensant.
L'any 2009 va ser un any sense propòsit. Van passar els mesos, i no vaig trobar res possible d'assolir. Va començar amb el precedent d'uns mesos molts difícils, d'avorriment i molta feina. L'any 2009, sense llistat d'objectius, va ser l'any en que vaig trobar una feina que m'agrada, vaig aprovar estadística, i em vaig llicenciar en sociologia. També va ser l'any en que me'n vaig anar a viure amb Carmen, i en que vam fer del Raval la nostra forma de viure. Va ser l'any en que la nòvia d'un amic va passar a formar part de la meua vida, com una amiga més, i també l'any que vaig retrobar-me amb els amics Erasmus, els de veritat, a Madrid, Barcelona, Màlaga o Nova York. Vaig llegir Rayuela, malgrat els obstacles que m'havia posat Manuel, i em vaig fer un piercing a la cella. També em vaig treure les lentilles, i vaig deixar passar pel meu llit a uns quants desconeguts, a algú amb rastes i d'altres que no mereixen cap línia. El meu germà es va fer militar, i els meus pares semblen una parella que "festeja" de nou. Vaig ballar dansa del ventre i vaig decidir tornar a deixar-me el monyo llarg...
També va ser l'any en que va morir la meua abuela, i l'any en que un adolescent de 34 anys em va trencar el cor. David va marxar a França, i alguns que estan lluny, continuen estant lluny. La petita pel-roja es va suïcidar, convertint Ses Illes en el seu paradís particular.

2010 encara és un any nou, vuit, sense objectius, ni criteri fixe. Es deixen vore alguns canvis, positius en principi. Es deixa veure una moto i un projecte d'investigació potent. També s'acosten algunes noves persones (no moltes), i segur que s'allunyen altres. Serà l'any en que oblidi (sense voler) la veu apagada de la abuela Enriqueta, i en que em torne boja amb tanta feina, i tant d'estudiar. No trobaré a Noe en cap estació de tren, i possiblement tampoc a Rubén en cap aeroport. Contaré amb els que m'envolten, que es fan d'estimar; ens regalarem llibres i entrades de teatre al llarg de l'any, i així, al menys, anirem fent, de bar en bar, arreglant el món, que se'n diu.
Quina serà la finalitat del feliç any deu? De moment, hem determinat que és l'any de treure la brutícia de la nostra vida.

Cita de Año Nuevo

èxit

1 m. [LC] [CO] Manera bona o dolenta de sortir algun afer, alguna empresa, alguna actuació, etc.
2 m. [LC] Bon resultat, manera favorable de sortir un negoci, una empresa, etc.
3 m. [JE] [CO] Producció artística que ha obtingut un gran ressò popular i un bon rendiment comercial.

Tenint en compte aquestes accepcions, especialment, la segona, es podria dir que la meua bogeria amb el taxista ha estat tot un èxit. Del primer missatge que em va enviar, va haver-hi una conversa telefònica de vint-i-cinc minuts, en els quals, a banda d'explicar-me que per un moment si que va pensar que estava xalada i ingressada al psiquiàtric, va reconsiderar la noteta, i des de l'humor, va decidir contactar amb mi, per fer un cafè junts. Així, i deixant que canviés l'any, ens vam trobar ahir dia dos.
Com que jo, a la meua adolescència no vaig tenir cites, em falta una mica de pràctica, i em sobra bastant vergonya. El vaig portar, aconsellada per Carmen, al Mènage á trois. Com tot, amb les birres es van dissipar les vergonyes, i també els misteris. El Sr. Taxista té nom; un nom curt, de quatre lletres, que sempre m'ha evocat bones vibracions. A més, vist de cara, s'assemblava a un noi que m'agradava quan era xiqueta, amb un nom també de quatre lletres. Amb la veu dolça, bastant calmat, almenys en comparació a la meua hiperactivitat, però somrient, com triomfant.
El moment clau, arriba quan m'està portant a casa en el taxi, evidentment, i em pregunta si li ho he explicat a algú. Li dic que és absolutament la comidilla entre els meus amics / amigues. Ell ho ha explicat al gremi de taxistes, i envejosos, li han dit que és un acte molt romàntic. Ens fem un fart de riure. Em diu si veritablement vaig trobar en ell tristesa; li intrigava que hagués sigut capaç d'esbrinar les seues emocions mitjançant la seva mirada. Treballe amb persones, li responc; estic acostumada a treballar amb els sentiments, a controlar emocions i a escoltar misèries. Ja amb el cotxe parat, em diu que és aquest el fet que li va cridar l'atenció, a banda, és clar, de que mai li havia passat una cosa així. Arriba l'acomiadament, les típiques frases, si ens tornarem a veure o no, quan, com i de quina manera. Li desitge una bona nit de treball, ens fem dos petons, que acaben sent uns quants més. Lents, tranquils, bonics. Pense que fa molt de temps que no era conscient d'estar besant, i d'estar gaudint tant. Unes mans tíbies, una olor absolutament embriagant, que em porta a ves a saber a on... I el taxi, parat a la cruïlla Diputació amb Aribau, comença a rebre una fina pluja. Trobades de somriures i de mirades d'ulls clars. Baixe del cotxe, i avui són els seus ulls els que em persegueixen mentre creue el carrer corrent, amb l'èxit a la butxaca; em veig des de fora, com a una pel·lícula...

Delirios paranoides

Com cada cop que li dic a un taxista que vull anar a Sant Boi del Llobregat, al psiquiàtric, aquest matí no ha estat una excepció: mirada espantada, ulls que denoten por, camins transitats i poblats, ràdios enceses i cero conversa. Jo, el mirava pel mirall retrovisor, com en un intent de conquesta. Més rubiet que castanyet, ulls clars, entre la foscor d'un gris i la claredat d'un blau cel. Apagats, i en canvi, preciosos. Una mirada que no enlluerna tot el que sí denotaven els seus moviments. No li veia la cara, només els ulls. Mirava cap enrere, de tant en tant, no sé si per comprovar l'estat del trànsit, el meu estat de bogeria, o a el meu estat en general. Silencia, i la mirada trista, feble. Em decideixo a trencar un tros de la meua agenda, i escriure "Tens un ulls molt macos com per mantenir una mirada tan trista. La noia de Sant Boi". Clarament, he pensat després, es pensarà que sóc una malalta de l'hospital psiquiàtric. De sobte, em pregunta si anem per bon camí, i jo, dubitativa, li dic "ah, no sé, vostè és el taxista". Somriu, i canvia la mirada. Trobe un resplandor; està com avergonyit perquè està perdut. Engega el GPS i comença a parlar-me. Li explico que no sóc d'ací, que tinc que portar unes coses. Ell diu que reconeix el camí per haver portat borratxos des de Barcelona. Miraculosament, hi ha cua per fer una rotonda. Encara no sé si li deixaré la noteta, però si ho faig la deixaré a la butxaca del darrere del seu seient. Em pregunta si plego ja, i tonta de mi, li dic que no, que fins les 5 no plego. Hagués pogut plegar el que fos amb ell.
Quan parla somriu més, té una veu dolça; parla castellà. Finalment, troba el camí; vol deixar-me a la porta mateixa del psiquiàtric, i li que dic que no pot traspassar la barana de seguretat sense permís. 23.65€ costa el final del trajecte. Li pague i em dóna el tiquet; per fi, es gira i li veig la cara. Somriu de nou, i li felicito l'any. Quan tracte de no deixar-me res als seients, deixe la nota penjada.
En arribar a la porta, em gire i segueix allà, com ocupat organitzant coses. Me'l mire amb cara de penjada, d'interna, de malalta mental. No em sorpren la bullida que em falta.

Stancha

Farta d'escoltar parlar italià, amb el que m'agrada a mi eixa llengua. Farta de tonteries i d'hipocresies, farta de plats bruts, i queixes de coses que fa la pròpia persona que es queixa. Farta de que algú acapare el bany durant més de 45 minuts, total per rissar-se els cabells. Farta d'invasions dels espais personals, i dels sorolls o silencies que pugui desitjar en determinants moments. Farta d'exercir de mare, quan, òbviament, no sóc mare perquè no vull, i perquè ho seré quan jo prenga la decisió. Farta de quadrants de neteja, i de parlar amb un italià que porta un any a Barcelona, i encara li he de traduir "qué bien que os cuidais". Perquè si un vidre es trenca, l'has de recollir, i perquè si s'acaba el paper del water, algú haurà de comprar més. Perquè les coses no es transporten per si mateixes als armaris, i perquè la roba estesa no levita des del balcó fins les prestatgeries. Perquè la convivència no és "tonto el último", sinó demostrar de tant en tant, que algú té una miqueta d'amabilitat i respecte per la gent que l'envolta. Perquè ser miserable és, sense dubte, la pitjor qualitat que pot tenir un ésser humà. Perquè mesurar l'oli d'oliva, amagar el detergent i comprar ampolles d'aigua pròpies és de ser imbècil. Perquè ningú pot tractar de canviar la meua actitud, quan jo procure, dins de la meua boca malparlada, ser educada i correcta, respectant espais, normes i horaris. Perquè cansa; perquè desgasta, perquè crema i perquè n'estic farta d'escoltar-los parlar a tot hora en una llengua que aprecie i valore. Perquè necessite unes vacances d'ells, ja que amb els taps de les orelles no tinc suficient. Perquè passar fora de casa des de les 8 del matí fins les 10 de la nit no lleva de que te'n adones de que són pesats, malcriats, rancis i molt miserables. Farta. I açò no és res de tot el que podia escriure. Crec que necessite dormir, i recarregar energies per redactar un post dedicat a cadascun d'ells, a on poder esplaiar-me tot el que faça falta. Crec que és el moment d'iniciar una secció en aquest blog, titulada: perfils de les persones que em posen nerviosa.

Epístola I: Sentenciando lo nuestro

Carmen dice que tengo que aprender a poner barreras a determinadas cosas. Yo le digo que no sé hacerlo, pero sí sé que debería aprender.
Hace mucho que no tenía la necesidad de escribir; escribía sólo por mantener mi blog. Esta tarde me has dado razones para buscar un boli y escribir en mi cuaderno nuevo.
Ni nuestro encuentro, ni tu carta me han dejado indiferente, y no se si preguntarme si acaso deberían de dejarme indiferente, o si entra dentro de la normalidad seguir sintiendo un torrente de emociones hacia ti. Hoy he caído en la cuenta de la tira de años que han pasado desde que te conozco, y hoy, sin embargo te he reconocido poco. Sin cámara de fotos, y sin dibujos; formal, distante, y lo que más me ha jodido, sin esa sonrisa pícara. No soy nadie para evocarte en recuerdos perdidos en una Valencia que hace mucho que no es nuestraa, pero he mirado, directamente, a la profundidad de tus ojos negros, y vela mediante, lamento no haber encontrado ni una chispa de algo que te pudiese encender, ni suspirar, ni nada más que provocarte un cariño casi fraternal, gélido y sin tacto. Lo siento, no estaba preparada.
Me marcho con un pequeño nudo en el estómago, sobre todo cuando leo que te gusta leerte en mis frases, y aunque no te guste, encontrarte en mis recuerdos, muchos de ellos malos.
Sé que tengo muchas cosas de ti, que sólo pueden salir las pocas veces que estoy contigo, en la no-normalidad en la que nos hacemos visitas. "No sé pensar en ti sin piernas de por medio" son tus únicos recuerdos. Nunca entenderé si eres consciente de todo lo que fuimos; no sé si estoy anclada a un pasado lejano, o si miro por un futuro semi-cercano a ti, donde en cada despedida note un cierto vacio. No sé hasta qué punto debo mantener las distancias contigo, o hasta qué punto sería sano que fuese a Liège (si es posible, claro!). No sé si es que esto no se supera nunca, o si es que simplemente lo que tengo que asumir es que eres, en cierta forma, eterno, y que soy yo la que tiene que dejar de fantasear con determinadas cosas, con lo que nunca fuimos, o con lo que nunca hemos tenido. El problema es que no sé poner barreras; todo siempre mezclado, revuelto y bien picado. Siempre confundiéncolo todo, y dando más de lo que puedo. Acelerada , para cuando lo paso mal, superarlo a tiempo.
Me hablas de los domingos en los que me has esperado, y yo pienso en los que no has estado allí. Sin rencor, ya lo sabes. Sólo es que yo también necesito la tibieza de muchos meses de distancias, lágrimas y duro trabajo. Te seré sincera aunque ya lo sepas: hoy me ha faltado por lo menos un beso, de esos que sólo tú sabes dar (húmedos, blanditos, como medio arrancados, calmados, como tú).
Me siento en medio de un tren delirante donde me sobra la luz, y las ganas de volver. Me alegro de que conmigo hayas cumplido la misión de tu regreso, aunque no sé si eso que me dices tiene algo de verdad, o sólo algo de hacerme feliz y sacarme una sonrisa tonta.
Se me han acabado las palabras, y las ganas de seguir escribiendo. Esto podría dar de sí para unas cuantas páginas más, pero lo dejaré reposar todo, no sin antes volver a leer en tus líneas rojas, en letra pequeña, esos planes que dices tener conmigo, y que no sabes si valen la pena intentar. Después de repensar que seríamos si nos hubiésemos conocido, ¿tu crees que valdría la pena intentarlos?

¿Quién ganará si traspasamos la línea? Supongo, como dice la canción, mi fallo más grande fue guardar solamente los días más gratos, y olvidar los demás.

Algún punto inconcreto entre Valencia y Barcelona. 27/12/09

Bon Nadal entre llums de neo