Mad World

Tempus

Escollir morir. Supose que no arribaré a entendre-ho mai. Em pregunte que passa amb u quan mor, què fan de les teues coses. Com són els records que tenen les persones de tu; qui té malsons i qui maleeix el món per fer-li sofrir així. No em trec aquesta idea del cap. Cada cop que ho verbalitze, llàgrimes rodolen per les galtes gelades. Expressar aquesta idea posa els ulls com a plats; causa silencies telefònics, i sensacions glaçades. Paralitzada al mig de la meua habitació, calada pel fred; els peus congelats i el silenci. El silenci que provoca no poder escoltar música, no trobar quines van ser les nostres cançons, no voler associar cap melodia al desconcert generalitzat. iPod sord, altaveus apagats. Una plorera continguda. Una emoció en l'aire, sostinguda, per molt de temps.

Dol

Supose que el suïcidi és una forma de renúncia a alguna cosa; supose que el fet de que siga una renúncia a la vida el converteix en un fet una miqueta delicat. Això és com tot. El meu pare és del parer de que no és un acte de covardia, sinó una assumpció de no voler continuar. Tal volta, a la vida no tot siga lo suficientment agradable com per continuar endavant. Però tal volta, renunciar a viure siga massa extrem; és l'única decisió a la vida de la qual no et pots penedir, amb tot el que comportaria poder fer-ho.
Supose que entendre i respectar aquesta decisió és un acte molt difícil d'assumir per aquells que t'envolten. Imagina uns pares i una parella desfets, amb l'autoculpabilitat de sentir-se rebutjats en el paper de persona de suport del suïcida. El suïcidi és una decisió individual, no se si pensada durant molt de temps, o simplement duta a terme des de l'eufòria d'una paranoia transitòria. Quins collons s'han de tenir per acabar fent-ho. Un pot de pastilles buit, i un somni profund que porta a una parada respiratòria.
Les cendres de Noe deuen restar a un urna metàl·lica, freda, aliena. Quin pot ser el lloc per deixar-la. Els pares viatjaran a Formentera, per deixar córrer l'esperit lliure d'auqesta xicota pigosa, plena de tatuatges i piercing, ara desfets en la foscor d'un forn humà. Quina bestiesa!
Tracte de recordar l'últim cop que la vaig veure, i no el situe ben bé. Recorde rebre un regal seu d'aniversari quatre mesos després de la data; era evident que ella estava per altres coses. Feia uns mesos que li havien diagnosticat fibromialgia. D'un dia a l'altre, va marxar a Alacant a estudiar, i va haver de tornar-se cap a València perquè estava malalta, es trobava com sense forces, i a més, trobava a faltar a tothom, sobre tot el seu Jose. La seua hipocondria crònica era la pitjor de les seues dolències. Queixes continues al voltant de preocupacions sense sentit. Capritxosa com ella sola, exigent i una mica egoista. Sentia com a necessitats bens materials cars i de luxe, propis d'una xiqueta consentida. D'esperit viatger i profundament dinàmica, fins que la maquinària del seu cos es va aturar, fruit, o bé de la dolència òssia, o bé, de la hipocondria crònica. Va tirar endavant amb una carrera que no li feia justícia; la Terapia Ocupacional li donava peu a donar-se cova a si mateixa. I tant egoisme, tanta cova, i tant òstia, van fer que ens allunyéssim, malgrat viure a l'altra part de Benimaclet, tocant Alboraia, amb els seus gatets. Recorde que la Najla es va tirar del cinquè pis, i malgrat les set vides dels gats, va morir. ¿A on serà Lolo?. Des d'aquell últim dia, que no recorde, només hem parlat per correu electrònic. Disculpes, agraïments, posar-se cadascuna al seu lloc.
La gent que em coneix sap que jo lluite pels meus amics, però em canse dels plantons, de les esperes i de les amistats que es dilueixen en l'espai-temps. Durant la meua estança a Roma, ella va continuar per València; també Portugal, París i Dublín. Quan vaig tornar, ella va marxar a l'Argentina, lluny de la seva parella, estic segura que en un intent de demostrar-se a si mateixa que podia tirar endavant sola. El seu afan de protagonisme era gran, però el de superació també. Sé que va tornar a l'estiu, que estava al seu poble, i que la xarxa social més famosa del món ens posava en contacte sovint. Fins i tot, va venir a Barcelona, però jo no hi era; estava de vacances.
La retrobada va quedar pendent; jo tenia por de recriminacions i també de trobar-me amb la mateixa noieta indulgent.
Diumenge passat, unes poques pastilles, fruit de la seu estat depressiu, la van portar a deixar-ho tot. Jo no pinto res en aquesta història, però la meua reacció em va sobtar bastant. Mai vam arribar a "fer les paus".
Miro al meu voltant i tinc coses que son seues, coses que feia a ma, regals de Nadal contra el fred. Les dos érem molt fredolines. Ara, s'apaga un ciri enmig de la tardor hivernal. Ara, encenc una espelma per tu noieta, perquè no vam veure Formentera juntes, i perquè ara jo, hauré d'anar allà a trobar-te.

Write, scrivere, ècrire, escriure, escribir

Com que m'havia acabat el llibre de Primo Levi, i no tenia cap totxo per carregar al bolso, he agafat l'única revista de teatre de BCN , a on escriu un bon amic. L'havia fullejat però no llegit, i avui, al metro, a les 7.40 del matí, estava immersa en una entrevista irreal i màgica a Albert Pla. Quin penjat!

He pensat que ja fa dos anys que aquest bon amic escriu allà, i que no havia destacat en cap moment que és bo en el que fa. Avui, he intentat llegir-ho des de fora, com si no fos d'ell, com si fos de qualsevol altre, i m'ha agradat. He pensat que era un jove escriptor que trobava paraules per definir situacions, aspectes i imatges, que jo no trobaria mai. He pensat que es naix amb el do de saber escriure, i al juny de fa uns quants anys, va néixer el que seria, a 2009, un bon escriptor. Avui somiaré que tirem endavant junts amb qualsevol projecte sobre la comunicació social, o alguna barreja estranya, o sobre el Raval mateixa, i que publicarem un llibre, ni que siga des de l'autogestió... donam temps, que jo no he nascut com a escriptora, però sempre em queda l'opció d'intentar-ho.

Si esto es un hombre

Llegir. Contínuament amb un llibre al bolso. Pesen. Anar carregada, amunt i avall per tota Barcelona, amb pàgines i més pàgines, i un llapis, per si s'ha de destacar alguna cosa. Llegir sota recomanacions; sota recomanacions de gent que no sap ben bé el que m'agrada llegir. Aquest cop, totalment encertada, he agafat amb ànim "Si esto es un hombre " de Primo Levi. Perdoneu la meua ignorància, però malgrat conèixer l'escriptor, no sabia que aquesta era una de les obres fonamentals del segle XX. Ho senc però no trobaré les paraules adequades per explicar les emocions que genera aquesta enriquidora lectura. És com una mena de calfred continu, de malestar i angoixa amarga, que lluita contra la voluntat de sobreviure i tirar cap endavant dins del gèlid infern d'un camp d'extermini. Realment, sembla que una cosa així no hagués pogut existir mai. Malauradament, el testimoni del Sr. Levi resulta imprescindible, com tantes altres experiències, sense les quals no es pot entendre el món en el que vivim.

"Si estamos desnudos en una sala de duchas quiere decir que vamos a ducharnos. Si vamos a ducharnos es porque no nos van a matar todavía. Y entonces por qué nos hacen estar de pie, y no nos dan de beber, y nadie nos explica nada, y no tenemos zapatos ni ropas sino que estamos desnudos con los pies metidos en el agua, y hace frió y hace cinco días que estamos viajando y ni siquiera podemos sentarnos" (Primo Levi; 1958).

Dorian al Razz

La versió més commovedora que podia escoltar de "A cualquier otra parte" només podia ser en directe. Trucada al Cari, per evocar moments. No agafa el telèfon, i li enviem un missatge, al qual no respon. Està a qualsevol altra part, segur.
Han passat els anys; els estius a on ja no cantem de camí a Penyíscola el que s'ha convertit en un símbol musical dels darrers moments de les nostres vides, tres vides per separat. Qualsevol cosa que intente recordar dels darrers dos anys, podria anar acompanyada amb aquesta cançó.
Aquesta, una versió que he trobat inesperadament, en una tarda una mica trasbalsada per retrobades inesperades en carrers gèlids del Gòtic. Perquè sí, ha arribat l'hivern, i sembla que en molts aspectes.

Tupper Sex

Mistela, alguna copeta de Cacique, vàries de Lambrusco. Tauleta petita plena de joguines sexuals, de tota classe, color, mida i grandària. Amb o sense piles, amb o sense lubricant, amb o sense olor a fruites afrodisíaques. Locions de canella, cremes potenciadores d'orgasmes, gels fred-calor, estimulants de tota classe, esposes, fustes, màscares, pintura corporal de xocolata. Vibradors que es carreguen amb un USB, i que tenen la mida d'un pintallavis. Un ànec de goma, dels de tota la vida, per jugar a la banyera; ara més que mai, per jugar com si fossem nenes. La educadora del sexe, tranquil·la, explicant experiències pròpies amb el seu marit. Boletes xineses, tant pel sexe com per evitar en un futur (llunyà) les pèrdues d'orina. Mamotrecos gegants, amb formes inversemblants. Dofins de goma, mal·leables, submergibles. Objectes anals; sorprenents. I per últim, el vibrador que ha guanyat el concurs de joguines sexuals el 2009: un vibrador que s'adhereix a la pell, per estimular per dins i per fora; que també serveix com a boletes xineses, i per a no sé quantes coses més. Cauen les ampolles de vi, fem recompte dels diners que portem. En una setmana, ho tenim tot a casa. L'objecte més comprat: set de viatge amb un poc de tot, per 35€. Si et gastaves més de 50, et regalaven una nit d'hotel per a dues persones, a qualsevol part d'Espanya. Així que, m'hauré de pensar a on vaig. I amb qui.

Demà

Tupper Sex.
17.30. Carrer Aribau.
I després, ja vorem.

Fent currículum

Porte un dia de pensament bastant absurds. Només aixecar-me, crec que he somiat amb algun idil·li nocturn amb Manin. Me'n vaig desfent de lleganyes i arrugues de llençol a la cara, i un nuc de nervis s'amontona al meu ventre. Mal auguri. Desdejuni al Outside (Aribau amb Consell de Cent) i avui, en un moment porqueyovalguista, em decideixo per un croissant de xocolata (boníssim, per cert). Corrent cap al metro; des de que porte lents de contacte, sempre faig cinc minuts tard a la feina, però ho contrarrestre amb el noi tan maco que veig cada matí a la línia groga (crec que ja l'he anomenat en algun moment). Ell, guapo, amb la carmanyola sota el braç, l'abric de nen i les sabatilles grises sense cordons, mai em dedica una mirada, ni que sigui perquè sempre faig una aparició estel·lar mentre em trec la jaqueta, aguante la motxilla amb una ma, i l'iPod amb l'altra. Mai. Hui m'he donat compte que un altra noia l'estava mirant; perdona bonita, pero Lucas me quería a mi. Baixe del metro, i efectivament, cinc minuts tard. Guinardó cap a baix, com una bala. Ascensor, ordinador, l'arxiu no s'obre. Mecanguenlostiaputa. Ara sí que estic nerviosa; ara em senc descomposta, ara senc que no hi haurà waters suficients per mi. Colon irritable se'n diu aquesta malaltia. Trucada d'emergència al culpable de que tinga un MAC© i solució número 1 que no funciona. Metro, casa, escales. Convertir l'arxiu. Tornar a la feina. Què de viatges al metro! La Patrícia que diu que em deixa sola, que ella no ve, que no li ve de gust, i que està mig griposa. Fillaputa, li dic. A tothom li agrada la samarreta que porto; me la vaig comprar a Nova York, a Williamsburg. Aconseguiré alguna beca per marxar a Nova York?. No és moment d'aquest tipus de reflexions. El Fabio que demana disculpes al gènere femení per com ha tractat a la seva última amant. Atontat, penso. Preparo la presentació, la imprimeixo d'estrangis. Campus Mundet. Pensar que tothom va despullat diuen que facilita el fet de parlar en públic; té collons que a mi, amb lo que m'agrada parlar, em coste fer-ho davant de molta gent. Teràpia amb xocolata de nou, aquest cop al Campus Mundet. Trucades desesperades. Un hora i mitja parlant, quina sed. He fet la primera ponència de la meua vida a la Universitat de Barcelona, com a professional d'alguna cosa, com si jo sapigues alguna cosa, com si jo tingués alguna cosa que transmetre. El punt en el que he començat a trobar-me a gust, i a poder parlar amb més serenitat, he pensat que quina colla de noies tan normals tenia al davant. Res de fuma-petes amb rastes, ni un sol piercing. Noietes, dinou anys, normaletes. Futures treballadores socials. Xicones, espavileu, que heu de contribuir a canviar el món, m'ha donat ganes de dir-les. Però que tranquil·letes! Una d'elles (ells eren com sempre ben pocs) m'ha reconegut de la Universitat de València (quina casualitat, i a més vol fer-se voluntària). Quant acnè que té, he pensat quan l'he vist marxar. Ja ho he dit, pensaments absurd. El que són els nervis. Quan he sortit de la classe Sant Jordi, gloriosa, em feien mal els oïts, supose que d'escoltar-me a mi mateixa i de no haver callat; o de la presió del Campus Mundet, no ho sé. Encara em fan mal. Duxant-me m'he adonat de que són incapaç d'estar sota l'aixeta de l'aigua sense tancar el ulls. Pràcticament prenc la totalitat de la dutxa amb els ulls tancats. Quina tonteria no? És com quan et poses el rímel als ulls, que ets incapaç de tancar la boca, i de deixar de semblar bleda. Tothom és incapaç d'alguna cosa, no només els meus tutelats.
Després de sopar em decideixo per una mandarina, que la poma, costa molt de pelar.

El paradigma de la fruita

La fruita està bona, però costa molt menjar-la si l'ha de pelar un mateix.

Un divendres més

Estem ací al sofà de casa, debatint si s'ha de fer o no un esforç pels amics a l'hora de sortir de festa. Jo sóc més de l'opinió de que sortir de festa és una cosa que es fa per passar-ho bé, i poc més. Assumim que no ens agraden les mega-discos, ni els talons, ni les sombres d'ulls de colors. Ens agrada més una estoneta amb bona música, un ambient tranquil i senzill, sense màscares, ni aparences falses de dones virginals, que s'ho faran amb qualsevol als banys de disseny de les mega-sales amb porters, que més que seguretats són jutges del tribunal de l'estil (s'haurien de mirar a si mateixos). Ens agrada anar de cara, i no enganyem a ningú.

Anit, per exemple, per sisena setmana consecutiva, ens vam deixar caure pel Sidecar. Si, senyor, som unes "talibans" d'aquest antro; ¿per què? perquè ens agrada. Anit no ens vam perdre en cap moment; vam ballar juntes (es va convertir en una nit de noies), vam fer amics, com sempre, i vam gaudir dels super temazos. Cada nit es superen un poc més. El francès de Carmen, ja com un més, al voltant nostre. Jo, amb severes dificultats per entendre el seu francès entre tant de soroll. Heidegger amb la noia més lletja del món, i Bolaño, que s'havia tornat a deixar la simpatia a casa. Ballar, ballar i ballar; també un poc de cridar, de saltar i de marejar per la sala. Cremar una caipiroska alla fragola, tres vodkes/red-bull i dues cerveses es fa complicat. Quan encenen les llums i ens fan fora, encara porte una a la ma! Manin, amic de Heidegger i Bolaño està fart de veure com aquestos dos lliguen i no el tenen en compte. Ja és la segona setmana que li explico que no ha de patir per res, amb Carmen i amb mi, mai es trobarà sol. Només arribar Fabio, frustrat perquè són les 5 i encara no té pla per no passar sol la nit, arrasa amb Lara, i en deu minuts ja no estan per allà. Ja ho sabem, les dones són qualitatives, i els homes quantitaitus. Pulp, Mando Diao, Los Planetas. Manin vol anar de after; jo m'anime. Vol drogues, però ja sap que jo passe. Al final, acabem als Tres Tombs, amb un entrepà que ens torna a la vida. Convida ell pel bikini que li vam fer la setmana passada. Muntem pel mercat de Sant de Sant Antoni fins a Aribau, i no sé perquè, Manin no agafa el metro. Demà no treballa. Pot dormir, i sembla que ha decidit que passarà la nit, o més bé, el matí amb mi, en compliment d'aquest contracte implícit, pel qual ell dorm al meu llit perquè és còmode, gran i perquè casa meua, malgrat els 98 graons, està més a prop que la seua. Avui no respecta la línia que ell mateix va dibuixar (és artista el noi) separant el llit en dos part: la seua, dins, i la meua, fora. En algun moment, entre rialles borratxes i confessions entre desconeguts, ens adormim abraçats. No sé qui ha abraçat a qui, la qüestió és que tinc fred als peus, i me'ls enganxa amb els seus. Serà la soledat de les vuit del matí o la claror que comença a entrar. per les contrafinestres mal tancades. Un marc un tant sorprenent, però increiblement dolç. Res de "sentia la seva respiració" o "els seus llavis em buscaven en l'obscuritat". Només dormir amb algú. És un bon pacte.

BaRceLoNa

Comence a veure, com si fos una premonició. Barcelona com a ciutat, Barcelona com a excel·lència. Les darreres setmanes ha esdevingut una sort de ciutat sense límits, a on tot es fa i es desfà en qüestió de minuts. Sembla que si és possible una vida més enllà del barri de Gràcia, sembla que ho aconseguiré, que les hores de son, mal de cap, i totes eixes nits perdudes s'han convertit en hores de goig i mirades llunyanes des dels barris més alts, que et deixen veure, primer la Torre Agbar (un any després, ha deixat de ser el símbol / souvenir de Barcelona), i molt més enllà dos torres bessones a prop del mar, un hotel que naufraga "viento en popa a toda vela" i unes ximeneies que recorden la industrialització, i l'edificació més enllà del Besòs. A la fi, Barcelona no és només l'obra de Gaudí i un eixample ben construït, ara fa 150 anys. Barcelona és el Raval i la seua Rambla (no la dels guiris); és també Plaça Universitat i el carrer Aribau. Són els cinemes i els teatres. La música al meu iPod, i jo, com a protagonista de videoclips (si us plau, menys orteres que el de la Beth a sobre de la Sagrada Família). Barcelona és una cervesa i una tapa per 1.60... no, BCN no és això (és només una excepció). La Caixa per tot arreu, i alguns bars a on prendre un bon entrepà de pernil salat amb tomaca. Cafés amb llet (i sacarina), el Bicing, i (ara) les ulleres de sol. Els catalans, molt guapos; no massa accessibles. Un grapat de malalts mentals que m'acompanyen amunt i avall, i que són els meus mestres a l`hora d'indagar carrers i places de aquesta, la meua nova ciutat. Successió de caps de setmana, casi idèntics, però molt diferents. Somriures a mitges amb nois moderns (que no gafa pasta) a la línia groga, des de Passeig de Gràcia fins a Verdaguer. Jo continue fins a Maragall. Tic, tac, tic, tac. El temps passa, i s'esvaeixen les ganes de tornar al poble, malgrat trobar a faltar als pares, això sí. Sentir-me créixer en aquesta ciutat, fer-me gran, i que esdevinga com la ciutat a on vaig passar els millors anys de la meua vida (per què sí, no t'enganyaré, ni a tu, ni tampoc a tu) senc que ací i ara està tenint lloc alguna cosa diferent, nova. Diga-li etapa, diga-li ganes de viure.

Deshojando margaritas

Hace mucho aire.
La puerta del balcón de mi habitación
se abre de golpe.
Me despierta a las tantas,
sobresaltada.
Unas sábanas que compramos juntos,
me alejan del miedo.
Te imagino sentado en un taburete,
con el resol dándote en los ojos,
dibujando el enorme patio de luces,
los gatos en celo,
o las bragas tendidas.