Després d'aquesta sèquia narrativa, reprenc les hores d'escriptura per intentar oblidar que ja no escric des de l'Itàlia. He volgut descriure abnas com hem sentia, però no he trobar les paraules... ni el moment. De sobte, m'he vist allunyanda de tots i tot el que m'ha envoltat durant 10 mesos.
Però sobretot, pense en la distància que hi ha entre unes quantes d'aquelles persones i jo. I em pregunte quan les tornaré a vore. Con serà el nostre encontre. I a vegades, plore, no puc conternir-me. Només a vegades m'esclata la tristessa, una tristessa profunda, i amarga, plena d'enyorança. Trobar a faltar ès una de les pitjors sensacions que es pot patir. I ara em trobe en eixe punt, en el punt de trobar a faltar un món que ja no existirà mai més, perquè només podia existir al curs 07/08, amb l'aportació de tots nosaltres.
Però a vegades, em ric, recordant les nostres tonteries, i pense que no cal plorar. Com em van dir quan estava a punt d'agafar l'avió: "La Paola lascia l'Italia. Hai alle spalle l'anno più bello della tua vita e un anno a Barcellona davanti a te! Via la tristezza :)"
Doncs, sí, VIA LA TRISTEZZA. Tinc amb mi un munt de records, d'experiències, de coneixements, i de ganes de tornar a vore-vos. Però també tinc un nou camí obert. Trobar a la gent que no he vist en molt de temps, buscar feina, acabar la carrera... reptes i projectes que m'ajuden a manar FORA LA TRISTESSA.
Barcellona mi aspetta, con i bracci aperti.
O això espere. Fins aviat BCN.