Ya que voy a estar lejos

Onze de juny de dos mil deu

2011-06-11T19:59:00.001+02:00

Fa un any, a estes hores, m'estava pintant les ungles (de vermell) mentre esperava al meu amic Miguel Àngel per anar a fer una birra. Vam anar al Mendizabal (un lloc, a on curiosament, no he tornat); també hi era la Carmen. Parlàvem obertament de sexe i de quant que és lliga a Barcelona. Miguel Àngel, que havia vingut des de València deia "a ver si esta noche ligo..." i llavors, entre risses, dèiem, 'mira, que sólo tenemos una cama...' Després vam anar a sopar, i a beure cubates, i després Carmen es va obrir el cap contra un altaveu del Sidecar, i jo li vaig curar la ferida al bany de dalt (aquell en el que tothom es droga, i en el que alguns miren de follar). Però eren tantes les ganes de seguir la festa, que vam decidir que no anàvem a l'hospital, malgrat la insistència de la Rallito...

I uns quants cubates després, vaig veure a un noi amb els ulls especialment tancats, no massa alt, amb una samarreta negra, i vaig deixar la barra, per dir-li qualsevol cosa, probablement el primer que se'm va passar pel cap. I ell, que anava de camí al lavabo, em va dir 'ara torno...' però no va tornar. I quan ja m'havia oblidat, el vaig veure ballant amb un somriure molt gran. A partir d'ací, venen a la meva ment algunes frases, i algunes imatges, inconnexes, entre les quals recorde una sèrie de petons, d'aquells que agraden. I poc després ja tancaven i volíem seguir la nit, però tots dos teníem uns llits ocupats per convidats provinents de València i Euskadi. I com que no ens volíem separar així com així, vam intentar anar a esmorzar, però com que, en realitat no teníem gana, vam anar a fer la última, i després d'haver-nos inventat tot tipus d'excuses per seguir junts, no vam tenir més remei, que adormir-nos al sofà del meu menjador, mentre Miguel Àngel, dormia plàcidament. Nosaltres ens acomodàvem un a l'altre, descobrint que érem un parell de culleres que encaixaven... I jo, sempre amb una son interrompuda, notava que em besava la nuca, i ja girada, li mirava les pigues de les galtes, i la barba de sis dies, que semblava la de dos... i va arribar el mig dia, i de la ma, el vaig portar a la meua, ja desocupada, habitació. I en 6m2 van passar algunes coses que donen plaer, i ell es va fixar en el meu piercing ocult, i jo en la seva esquena, i ell en els blaus del meu recent accident de moto, i jo en el blau dels seus ulls... i recorde fer-li petons al braç, com si tingués tota la confiança del món amb ell.. així era com em sentia, tranquil·la, confiada. I abans de marxar, sense haver-lo convidat ni a un cafè, em va preguntar si ens tornaríem a veure, i suposo que li vaig dir que sí, perquè continuo sentint-me així, tranquil·la, confiada...

Educador social en Alaska

2011-06-03T23:33:00.003+02:00

'Educador social en Alaska' és la història d'un educador social d'un centre de serveis socials situat entre Extramadura i Alaska, que conta els 'encuentros' i 'desencuentros' amb els usuaris del servei. Reflexa, en gran mesura, la quotidianitat del professional de l'àmbit social, professió que sempre et té preparada alguna sorpresa, agradable o desagradable, i també algun que altre somriure.
Quan vaig decidir estudiar Treball Social no sabia quin món professional em trobaria, perquè d'això simplement no es parla. La nostra voluntat d'ajuda es dilueix entre la precarietat laboral i les retallades socials, que afavoreixen la mercantilització del tercer sector, i la pèrdua progressiva de valors relacionats amb la solidaritat i el compromís ètic.
Hem de fer front a 'jefes', estratègies polítiques, al compliment de ratis, a les presses i urgències, a prejudicis i estereotips, dilemes ètics, retallades econòmiques, traves burocràtiques, supressió d'ajudes, etc. L'entorn no esdevé un entorn afavoridor, i els usuaris tampoc no faciliten la tasca. Al final del dia, només et queda baixar la persiana i, un cop han marxat els usuaris, riure, riure molt, riure de les mogudes que hem de suportar cada dia, de les pors, de les desgràcies alienes, de les nostres frustracions, i sobre tot, de no trobar-nos en les situacions que veiem diàriament.
Per això, 'Educador social en Alaska' és important, perquè fomenta el somriure professional, la riallada que, sense ridiculitzar, ens permet sobreviure al nostre terrible dia a dia.

Fent

2011-03-30T21:05:00.000+02:00

Treure un per un els objectes que han ocupat les parets de la que sembla serà la meua última habitació adolescent. Ja no hi són els posters arrancats d'alguna paret del carrer, ni el blu-tack del que penjen les postals d'arreu del món, que he anat rebent a les bústies dels nou pisos que he tingut a València, Roma i Barcelona. Suros plens de xinxetes, d'entrades de concerts i de fotos de gent borratxa, de gent que somriu, de gent que viatja, de gent que sopa junta.

El darrer raig de sol que entra per aquesta finestra tant gran, des de la qual mai s'ha vist res. El ressò d'una habitació buida, que sembla més petita encara del que és. La foscor d'una cortina negra que ha amagat moltes ressaques i aventures de divendres nit quan, ja en dissabte, he anat a dormir amb el sol ben alt. L'olor d'un cafè i d'unes torrades que no són meues, em desperta a la poca estona d'haver anat al llit, recordant-me que, amb les presses, no he fet el ressopò que m'estalviarà un mal de cap. Beure aigua freda d'una nevera plena d'imans de viatges que no he fet, però que ja formen part de mi.

Regalar els mobles que vaig recollir quan malvivia a Gràcia, inclòs el sofa-futon que tant podria explicar si parlès.

No puc acomiadar-me del soroll de la cua de la discoteca veïna, que no tornaré a escoltar, i que em deixarà dormir en pau. Llençar els taps que ja no necessitaré més, excepte per aïllar-me del càntic de les gavines, que de bon matí esgarrapen el cel obert a on es troba el nostre xicotet pis.

Vides sexuals

2011-02-21T18:29:00.003+01:00

Cada vez que el placer había sido exacerbado, sufría una crisis de tetania. Nunca había tenido miedo. Pasaba enseguida. Obraba como la prueba de que había acontecido algo incomprensible en mi cuerpo, que éste ya no me pertenecía. La parálisis prolongaba la letargia. ¿Refrenaba mi cuerpo antes o despues del orgasmo? ¿Para evitarlo o para prolongarlo? (...) Ahora bien, sobrevino una manifestación opuesta; en lugar de crisparme al borde del abismo, me ahogo en un mar de lágrimas. Relajo la tensión mediante sollozos libres y ruidosos. Lloro como no se llora prácticmente nunca en la edad adulta, con el corazón embargado de una pena absoluta. Es preciso que la tensión haya sido especialmente intensa, excepcional; más que otras, sin duda, debo reconocer un largo camino hasta el éxtasis, y mis sollozos tienen algo en común con los del atleta exhausto que recibe su primera medalla. Algunos de mis compañeros se asustaban, temían haberme hecho daño. Pero son las lágrimas de una alegría desesperada. Todo ha sido arrojado por la borda, pero ese todo se reduce a esto: el cuerpo que he entregado era sólo un soplo de aire, y el que he estrechao ya a años luz de distancia. ¿Cómo no expresar congoja en un estado de indigencia semejante?

Una amiga em va explicar alguna cosa semblant quan estàvem borratxes a Campo di Fiori, a Roma. Deia, que d'ençà un temps, cada cop que se'n anava al llit amb algú, fos o no conegut, i gaudia molt, després de tenir un orgasme, plorava. Clar, els nois s'amoïnaven, i ella començava a riure tractant de fer entendre que no era res, i que ho era tot; que l'embriagava una sensació brutal, però que al mateix temps, era una sensació buida. El buit de qui busca i no troba. La congoixa de qui un instant abans es sentia el centre del món, i ara, suorosa, es sent fora de lloc.

Ghetto, enclavament ètnic, perifèria acomodada.

2011-02-12T23:08:00.000+01:00

Supose que ma mare no entendrà mai de la vida perquè visc al Raval, però sobre tot, no entendria perquè, podent anar de ma casa a la de Manel per qualsevol de les dos rambles, ho faig pels carrers més foscos del barri. Els carrers Sant Ramon i d'En Robador es van convertir en el nucli de la prostitució i el 'menudeo' quan Barcelona es sorprenia d'unes fotos que va publicar El País, i que van portar als cossos de seguretat a realitzar una macro-redada, que va culminar amb les prostitutes abandonant la Rambla i el Mercat de la Boqueria com a lloc de treball.

Nosaltres que hem decidit viure al Raval, malgrat els inconvenients que ja coneixem, nosaltres que, borratxos, cridem tant fort com ho fan els que a mi em molesten els caps de setmana que no vaig de festa... tots nosaltres, haurem de marxar quan el barri haja estat convertit en un nou Born.

Les primeres petjades es van iniciar amb la construcció del Macba i el CCCB; després vindria la Rambla del Raval i el gat de Botero sota la justificació d'una necessària intervenció arquitectònica per desmuntar els carrerons de droga i mala vida. Ara estem davant el pas definitiu: l'expropiació de les cases dels carrers foscos que he anomenat abans si els seus propietaris no les rehabiliten. La nova seu de la Filmoteca portarà 'culturilla' al barri. Els voltants hauran de ser macos, hauran d'haver-hi parcs i zones verdes. Les cases expropiades seran lofts i espais diàfans que només podran comprar o llogar els rics. Els joves de la zona alta ja no voldran viure a zones residencials (aquestes zones tenen bastant de ghetto, però d'un altre estil), i aniran tornant al centre. És el que se'n diu gentrificació dels espais urbans o pla d'higienització de les zones degradades, però cèntriques, que en transformar-se física, econòmica, social i culturalment, passen a resultar molt atractives per a la classe mitjana-alta. És la inversió de la teoria de la ordenació de les urbs de Park, Burgess i Hoyt, és el procés pel qual la segregació territorial no ens permetrà continuar vivint ací.

El pitjor de tot és que d'ací uns deu anys, polítics i veïns de Barcelona diran: "¡quin canvi va pegar el barri!, ¡què maco que és ara!".

Records II

2010-12-26T20:14:00.000+01:00

En la mateixa caixa xinesa a on he rebuscat aquestos dies a la meua habitació d'Alcoi, he trobat notetes de dos adolescents, que mataven les hores d'avorriment de l'institut, intercanviant sentiments que encara no tenien forma ni color. No he tingut temps de rellegir-les, però les he guardat com un tresor.
He passat pàgina i he trobat unes cartes amb segell francès, a on aquell company d'institut, anys després, m'explicava com de feliç era allà a la ciutat del Sena, els projectes que no tenia a la seua tornada a València, o la il·lusió d'haver recuperat la nostra feble relació, que per aquells anys, es desentenia per fi de moltes sessions de cops i llàgrimes.
Pot ser, va ser aquella distància la que, com sempre, ens va apropar. No se si ho hem parlat algun cop, però els quilòmetres sempre ens han sentat bé. Ens han posat a cadascú al seu lloc, i ens han permès escriure'ns tot el que no sempre hem sabut dir amb la boca. També em contaves com de difícil era explicar a la gent que anaves coneguen allà, qui sóc i perquè sóc tan especial. Sí, realment no ha estat mai fàcil d'explicar, i, sovint, hem portat a la confusió a aquells que, sense conèixer-nos, han xafardejat sobre nosaltres.
La qüestió és que han passat deu anys des del primer cop que vaig veure els teus ulls verds, i que a hores d'ara, em sorprenc rellegint les paraules màgiques que em dirigies des de lluny. Teves i d'altres, sempre eren agradables d'escoltar.

Diré un día: bienvenido
a la casa. Ésta es tu lumbre.
Bebe en tu copa tu vino.
mira el cielo, parte el pan.
Cuánto has tardado. Anduviste
bajo las constelaciones
del Sur, navegaste ríos
de son diferente. Cuánto
duró tu viaje. Te noto
cansado. No me preguntes.
Da de comer a tus perros,
oye la canción del álamo.
No me preguntes por nada,
no me preguntes.

Si hablase,
llorarías. Si enfrentases
tus espectros al espejo,
seguro que no verías
imágenes reflejadas.
Lo vivo lejano ha muerto:
lo mató el tiempo. Tú sólo
puedes enterrarlo. Dale
tierra mañana, después
de descansar. Bienvenido
a tu casa. No preguntes
nada. Mañana hablaremos.

José Hierro.

Records I

2010-12-25T20:02:00.000+01:00

Trobar una caixa amb motius xinesos a la meua habitació d'Alcoi, i rellegir les notes que, amagades, deixaves en qualsevol lloc. Veure'm reflectida en la teua cal·ligrafia, en els dibuixos que feies sense parar, un darrere l'altre, sota l'alienació del que no sap expressar emocions mitjançant les paraules.
No recorde cap moment en el qual a la teua boca es posara un 'te quiero'. Cap ni un. Si recorde el primer cop que jo t'ho vaig dir. Era una nit d'octubre o novembre, de fa sis anys. També recorde el silenci de la teua boca, en no respondre ni un fals 'yo también' i el rumor de la teua mirada intensa sota la llum rogenca de Benimaclet.
Recorde, perquè ja no es tracta de sentir, que fa quasi cinc anys que es van acabar els dibuixos a llapis, les lliçons d'amor desmesurat, les línies que dibuixaven les teues mans sota els llençols d'un llit de noranta centímetres, a on simplement no cabíem.
Ja fa molt que no ens hem vist.
Ja tot és un record llunyà.

De dubtes i deutes eterns.

2010-12-13T19:11:00.000+01:00

Vas caure malalta fa aproximàdament quatre anys. Els hiverns es feien molts durs per tu. Les articulacions no et responien, o això deies. El dubte etern de si eres víctima de la teua pròpia hipocòndria. Fa poc em vaig assabentar de que la majoria de la gent utilitzem malament la paraula hipocondríac, pensant que és gent que es considera malalta sovint, i per aquesta raó va al metge, quan en realitat és gent que no va al metge perquè s'autodiagnostica les malalties a la carta.

La distància. Una distància que no vam saber gestionar. Ens feiem grans, però cadascuna va seguir un ritme; simplement vam escollir camins diferents. O això m'agrada pensar, en un intent d'oblidar que efectivament, ja no ens tornarem a veure mai més.

Fa unes setmanes, vaig recòrrer paissatges que tu mateixa vas visitar fa ara uns dos anys. Argentina et va acollir en el teu intent frustrat de fer-li front a una simptomatologia que exageraves, i que en canvi, no et va impedir visitar la Patagònia en plena estació hivernal (amb lo dura que ha resultat ser a la primavera...). Tu vas viure al barri de Flores, i a mi m'han acollit en aquest mateix barri. Pura casualitat. He buscat les teues pigues en aquells llocs que les fotos del teu facebook m'han ensenyat. Un compte de facebook que ningú ha tancat. Això sempre m'ha sorprés: si mors, qui pot tancar el teu compte?.

He buscat els teus piercings, el teu cabell pel-roig, i en canvi, t'he trobat en les "vinchitas" (diademes) fetes a ma dels mercadets artesanals de San Telmo. T'he vist en el vol dels còndors que, lliures, planejaven sobre el Fitz Roy, i en les petjades sobre la neu de la fi del món. Supose que la moralina catòlica de la meua infància, de vegades, em fa pensar que els morts, trobant-se al cel, poden veure el que estic fent. Si així fos, espere haver-te fet somriure, o plorar, o algo , perquè he pensat molt en tu, en la teua mort, i en els diazepans que et va receptar algun psiquiatra que no t'escoltava, i que no sabia que eres perfectament capaç d'intentar suicidar-te per cridar l'atenció, com a tu t'agradava.

Ja fa un any, i encara no he anat a visitar-te a Formentera. Pot ser es convertirà en el meu deute etern.

El Chaltén.

2010-11-30T17:39:00.000+01:00

A les 8 estava en peu. He baixat a esmorçar, un desdejuni ben complet per 15$. M'he preparat un entrepà i he marxat cap al Laguna Torre. El primer recorregut, fins al Mirador del Cerro, eren només 5 km. He decidit que segons veiés la cosa, continuaria 6 km. més fins a la Laguna.

La veritat és que la primera part ha estat bastant fàcil, excepte en moments semblants a l'escalda. Ja al principi, m'he trobat amb més gent, la qual cosa, m'ha tranquil·litzat bastant. He de reconèixer que em feia por el fet d'anar sola, perquè els meus coneixements de muntanya, o climatologia són nuls, per no parlar de l'orientació. Sgons anava pujant, feia molt més vent. Pel que sembla, a la Patagònia el vent és habitual; com que no hi ha cap obstacle en quilòmetres i quilòmetres, el vent es mou amb total llibertat, colpejant només a les persones que van pel carrer.

En arribar al Mirador del Cerro, me'n adone de que no té res d'especial, i com que només portava una mica més d'un hora de camí, continue endavant. He tingut ocasió de veure i escoltar el famós "pájaro carpintero" picant contra els arbres. Després d'una baixada pedregosa, t'endinses en un bosc. La senda és estreta, però ben delimitada. Segons vas adentrant-te en el bosc, la vall es fa més ampla. El vent bufa molt fort; cada cop es més difícil caminar. Arriba un punt pel qual has d'escollir l'itinerari: o bé cap al Laguna Torre, o bé cap al Poincenot. Tire endavant cap al campament d'Agostini, a on està el Laguna Torre. S'obre la vall, deixant a la vista una imatge espectacular: tot un cementiri d'arbres, que a l'hivern no van soportar la força del vent i el pes de la nue. Davant meu hi ha com un quilòmetre d'explanada amb troncs morts. El riu transcorre gèlid, gris, serpentejant a prop de la senda.

Cap al final del trajecte, sense saber quan queda, les condicions climatològiques es compliquen. El vent bufa de valent, plou i comence a tenir fred. Pense en la gent que fa alpinisme, i considere la valentia de les seves expedicions. Arribe al final del camí, una mica desconcertada perquè la pluja no em deixa veure amb claredat, i la senda no està ben marcada. S'escolta aproximar-se el vent, encara que jo crec, erròniament, que és el rumor de l'aigua. Una senyal m'indica que el Laguna Torres està a deu minuts. Continue pujant per un camí de pedres grans, i en mig de la boira veig un glaciar petit, en retrocés, que ha tingut algun desprendiment recent i deixa veure icebergs petits flotant per la pròpia llacuna. Una imatge increible: l'aigua, reflectint la llum que l'envolta, és gris, però d'un gris brillant, que de vegades, tira cap al blau. El vent, gairebé, no em deixa fer fotos. Tinc fred, i no hi ha a on amagar-se. Algú va construir un paravent amb pedres, però està ple de gent dinant.

Torne cap enrere, i en un punt a on no fa tant de vent, em pose els "calentapiernas" de llana, ben gruixuts. Sortir de l'espesa boira em costa menys que entrar. El vent em pega per l'esquena i m'ajuda a avançar. L'aigua-neu ja no em cau a la cara, i les ulleres de sol es mantenen relativament netes. Continua cridant-mel'atenció la quantitat d'arbres grans trencants en dos.

A la tornada vaig més acompanyada. Comence a tenir gana, ja que fa quasi quatre hores que camine. Tinc intenció de parar al Mirador del Cerro. Observe el Fitz Roy, que es divisa sota una fina capa de boira. Estic avall i per fi, es vislumbra el seu pic, quasi sempre ocult entre els núvols, que el fan semblar un volcà en erupció. Mire enrere i veig un munt de boira, de la qual resulta difícil creure que hagi pogut eixir.

Deixa de ploure, però el vent alça partícules d'aigua del riu, com passava a Iguazú. Al Mirador resulta impossible dinar, i m'amague entre uns arbres, al costat d'un petit riu, a menjar-me un entrepà d'aquestos que fan mala pinta, però que en aquestes condicions em sembla lo millor del món. Una poma i unes galetes de xocolata. Continue endavant.

El darrer tram es fa una mica avorrit, ja que és més àrid i desèrtic. La boira deixa veure el sol, que no escalfa gaire. Torne a veure la vall des de dalt, amb alguna cascada improvisada pel desgel. He perdut de vista el Fitz Roy.

Acabe el trajecte; quan veig de lluny el poble no puc evitar cridar un "yuhuu" ben alt. El vent bufa més que mai.

Els Telos

2010-11-21T15:38:00.000+01:00

A la meua guia ja ho posava. Argetina està ple dels, malament anomenats, albergs transitoris. Celeste em va explicar que se'n diuen Telos. Allà van les parelles que no tenen lloc a on anar, ja que ací tampoc és massa segur agafar el cotxe i anar-te'n a la típica curva de la muntanya. També van els amors transitoris creats sota uns cuants cubates de més. De vegades, també van els que tenen casa, i llit, i intimitat en general, però que volen canviar, i fer-ho en un ambient diferent, com ara, a sota un tatami japonés, o algo així. Els Telos estan a tot arreu. En qualsevol carrer t'estan esperant amb, com no podia ser d'un altra manera, les seves llums de neó, vermelles o morades, al més pur estil de prostíbul.

Fa une setmanes, llegia al diari, que l'Ajuntament de Barcelona expropiarà la Casita Blanca en març de l'any vinent per posar jardins a la zona. Des de sempre, ha oferit uns bons musclos a la marinera a la primera planta, i a la segona, un bon llit a on fer la migdiada amb la teva parella, o amant. Rep el nom de la Casita Blanca perquè solien haver-hi llençols estesos als balcons de la façana que dóna, més o menys, a la Plaça Lesseps. A la seva pàgina web diuen que "és el banc de sensacions intransferibles, de secrets que han ajudat a gaudir i viue la pasió d'una ciutat sense distinció de sexes, dignificant el sexe".

Recoletas

2010-11-16T15:42:00.001+01:00

Eduardo Sívori va enviar la seua obra "El despertar de la criada" a Paris, i en ser exposada davant d'un petit grup d'experts de l'Associació Estímul de Belles Arts, es van ofendre perquè mostrava la nuesa d'un perfil de dona que no era l'habitual. Per aquesta raó, van acceptar l'obra, però no la van exposar. La criada, eix central del quadre, no mostra cap mitologia o esdeveniment polític. Només mostra una dona treballadora, amb una actitud normal, sense posar, perqué es troba al seu petit habitàcul d'intimitat, la seva petita cambra de criada. El que més repulsa va causar: la imatge dels seus peus, fets pols per la seva condició de criada.

El despertar de la criada. Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires.

Maletes perdudes

2010-11-14T23:57:00.001+01:00

La maleta que he portat durant els últims viatges sempre ha esdevingut un element important de companyia. És com una mena de representació de les idees que m'he fet de forma preconcebuda abans de marxar. A Nova York vaig anar amb la meua humil maleteta de ma i la motxila d'acampada de Manuel; eren molts els dies que estaria vivint a un alberg juvenil a Harlem, i l'ausència d'armari et requereix d'una mica d'espai perqué la teva roba no sembli un acordeó (expressió de qualsevol mare, supose).
A Málaga sempre he anat amb maletes petites; bikini, vestidets d'estiu, sandàlies i un parell de llibres. Quan baixe a Alcoi, no se què passa, però vaig amb quatre coses, i em torne amb roba que he rescatat del meu armari adolescent, els tuppers de la mama, algun llibre que vull rellegir, etc.
Ara bé, la maleta per excel.lència va ser la de Roma. Un billet només d'anada, deu mesos per davant lluny de casa. Roba d'estiu i d'hivern, fotos, llibres, diccionari i gramàtica italiana. Regals de comiat dels meus amics, entre ells la pròpia maleta. Verda militar, enorme; massa gran per a la limitació de pes de les aerolínies. Una maleta que vaig odiar des del primer dia pel que representava: la pérdua d'un amic per sempre més. Recorde haver-li pegat una patada els dies abans de marxar, tractant de fer entrar tot el que necessitava. Una patada de ràbia. La vaig odiar encara més quan la vaig haver de moure pels carrers empedrats de Roma, quan la vaig tornar a fer en tornar-me'n cap a València, i dies després cap a Barcelona.
En el trasllat d'Aribau al Raval es va trencar definitivament. Una roda es va quedar enganxada en la tapa del clavegueram i en estirar vaig trencar fins i tot part de la tela. Quin descans el dia que la vaig deixar al carrer per tal de que la recollís el camió dels trastos dels dimarts, sabent que vivint al Raval algú l'agafaria abans que la patrulla de l'ajuntament del civisme.
Argentina. Dues maletes. La blava petita de sempre, i la motxila de Carles. Una motxila que ja em recorda a una paella per Sitges, a un parell de caps de setmana a Osor, a València, a Girona, i a Montserrat. Una motxila que ara em recorda a un comiat a la T1, a tretze hores de vol, i a Buenos Aires. També em recordarà a Iguazú, Entre Ríos, i la Patagònia. Queden encara molts dies d'anar carregant-la.

i ja està!

2010-10-13T23:06:00.003+02:00

El primer matí que vaig eixir de ta casa, sincerament, vaig pensar que açò pintava bé. No sé perquè ho vaig pensar, però sé que creuant el Mercat de Sant Antoni ho vaig veure clar. Tot havia anat sobre rodes. Dos o tres canyes al carrer Joaquim Costa, un passeig pel Raval, sopar unes piadines molt bones (amb la vergonya que em fa menjar amb gent que no conec), un altra birra al Big-Bang, amb unes primeres besades que ja feia hores que estava desitjant. Dormir a ta casa; espelmes i música. Els teus ulls blaus a les set del matí acomiadant-se de mi. La incertesa de no saber quan tornaria a veure't, i qui hauria de promoure aquesta trobada.
Una successió de trobades ens ha portat a on estem ara. Haver compartit un estiu des de la llunyania. Haver tingut que allargar aquest estiu al setembre per tal d'aprofundir en la geografia catalana, que tant t'agrada mostrar-me. Sentir-me acompanyada quan estic envoltada dels teus amics. Explicar-nos coses en la intimitat d'una borratxera tonta d'Aigua de València. Compartir un llit com a forma de vida; simplement, no saber a què agafar-me quan no hi ets. Esmorzars, excursions, concerts. Explicar-te que m'agrada escriure, i que escric un bloc, en el qual no sé parlar de coses boniques, sinó que només em surt explicar allò dolent, trist o guarro. Voler fer-te protagonista d'un petit espai, i no saber per on començar.
Un regal d'aniversari que ha estat més que qualsevol regal d'aniversari. Un viatge junts a la meua València. Uns passejos eterns, agafada de la teua ma. Una mirada blava que il·lumina la foscor de la nostra petita habitació al carrer Moratín. Un sexe dolç que es converteix en un acte de tendresa. Una caixa de jocs que explota la part més innocent, i a l'hora boja, de dos persones que intercanvien dues paraules que no poden més que esdevindre màgiques en el moment d'adormir-se amb la llum encesa.

Nos han vendido la moto

2010-09-21T11:29:00.000+02:00

És el primer cop que em diuen a una entrevista de feina que pot ser la oferta no és gaire atractiva per algú que té el meu perfil, perquè pot resultar-me avorrida. És el primer cop que m'han dit que el sou no està a l'alçada del que els estic oferint; i que, per acabar-ho de completar, no poden fer res perquè no el poden pujar. Les oeneges viuen de subvencions i aquestes no arriben a temps. Molts projectes socials s'estan esvaint a causa de la impossibilitat de redistribuir equitativament els fons municipals, autonòmics o estatals.

A EL PAÍS estan dedicant uns articles a la generació dels nascuts als anys 80, i el que és més sorprenent no és el que expliquen sota el nom "PRE-PARADOS", sinó que destaquen els centenars de comentaris de gent que acusa a la joventut de no fer res, d'haver volgut estudiar-ho tot sense haver previst el joc de l'oferta i la demanda de la nostra professió. Clar que hi ha molts treballadors socials, i psicòlegs i enginyers o periodistes, però també hi ha molta classe dirigent, i a aquestos no els retreuen res (haver estudiat o robat, molt o poc).

Sembla que no ens queda altra que pringar, viure sense estalvis i no pensar massa en el futur, perquè resulta del tot incert. Després que no vinguen els sociòlegs de turno a demanar explicacions per la baixa natalitat, i altres qüestions socio-demogràfiques...

Signat: una sociòloga (i treballadora social, i tècnica en drogodependències, que, a més, cursa un mestratge en migracions contemporànies, i quan té temps lliure, perfecciona algun idioma).

Cursa de La Mercè

2010-09-19T19:46:00.000+02:00

Són les 7 del matí quan m'alce per tenir temps de fer la digestió del desdejuni energètic que m'he de prendre: cafè (amb només dues gotes de llet), dos torrades amb mantega i una barreta energètica d'avellanes.

La samarreta de la cursa és d'un color rosa fúcsia, com la dels retoladors del cole. Equipada amb les sabatilles noves, l'iPod carregat i el xip llogat, vaig fins al punt de trobada amb la resta de companys. Cues interminables per fer un pipí abans de córrer 10 km. No ens posem al calaix que ens toca, i tothom ens passa de seguida, provocant un efecte desmoralitzador molt gran. El carrer Lleida fa baixada, amb la qual cosa, vaig a un ritme més fort a l'habitual. Primera errada: m'agafa un lleuger flat al costat esquerra, que no puc superar fins arribar a Passeig de Gràcia.

La organització no és tan bona com la de la Cursa dels Bombers, i quan ja porte 10 minuts corrent encara no he vist cap indicador dels quilòmetres. De sobte, veig que vaig pel segon! Quina sorpresa! Canvie de música perquè Caribou no m'està animant gaire, i passe a escoltar una sessió de Dj Amable (dj resident de la sala Razzmatzz). Cançons sorpresa perquè no l'he escoltat mai; en canvi, m'animen molt: em resulta imprescindible escoltar música que em motive a continuar. En arribar al tercer quilòmetre em pren el gen energètic que m'ha donat la meua companya de feina, més per si de cas que perquè tinga confiança en la seua utilitat. No sé si dóna energia, però m'entreté mentre me'l prenc, i a més, em treu una mica la sequedat de la boca. Anem cap al cinquè quilòmetre, a un ritme bastant bo, sense forçar massa. Hi ha molta gent, però com que la Gran Via és ampla, anem tots molt bé.

Un grup de nens, d'uns deu anys, m'avancen: quina ràbia em fan! Girem per Marina i pega una solana increïble. Ja estem a la meitat de la cursa, i porte uns 30 minuts! Busque l'ombra a qualsevol preu fins girar a un carrer bastant estret per al volum de participants de la cursa. En aquest punt està l'avituallament, molt malament indicat i amb evidents carències d'espai per a tothom. Pare 15 segons a beure aigua tranquil·lament, i em tire la resta pel cap. Continue fins al setè quilòmetre a un ritme un pel més alt, però no gaire. Aquest tros del recorregut és menys avorrit perquè estem pel centre de Barcelona; torna a ser un carrer ample, i en passar per Plaça Catalunya, Plaça Universitat i la Ronda Sant Antoni molta gent ens aplaudeix i anima a continuar. La veritat és que és de les coses que més m'emocionen: gent que sense conèixer-te et saluda, et somriu i t'anima com si fos un campió d'atletisme. Quan arribem al carrer Sepulveda note un lleuger clack al genoll dret, que em fa anar més lenta. Em dóna por fer-me mal de debò. Al setè quilòmetre ja vaig una mica a rastres. Comença a atabalar-me la costera cap amunt del final del carrer, quan a més, ja sé que la recta final és de pujada! Note com estic perdent el ritme de la respiració, i com l'aire no arriba als pulmons. En eixe moment, m'avança una noia amb cadira de rodes que ha convertit en una mena de bicicleta. Molta gent del meu voltant l'aplaudeix i li dóna suport. Simplement, em sembla increïble. Em vaig distraient amb els músculs de la seva esquena, resulta impressionant el cos que té.

Girem al Paral·lel i un altre cop la solana ens pega ben fort. Busque l'ombra i veig com al meu costat, la gent fa la pujada que jo hauré de fer en uns minuts. Hi ha poc públic animant, i en comparació al final de la Cursa dels Bombers, em trobe desanimada. No sé si alguna altra cursa podrà superar la recta final de la primera, de baixada, al so d'una batukada i amb un munt de gent animant-te. Mire de fer un sprint final, però avance com deu metres: la pendent és massa pronunciada i ara si que em falta l'aire, tant que crec que no arribe al final que deu estar a uns cinc-cents metres. Miro l'hora al rellotge de l'Hotel Plaza i encara no he fet l'hora. Això m'anima, però en arribar veig l'hora de la cursa i malauradament, no he superat el temps de la meua primera cursa, encara que aquesta l'he feta molt més còmoda i tranquil·la. Fi: 1 hora, 2 minuts, 59 segons.

Res millor que beure's una cervesa, menjar-se una tapes a la Barceloneta, i sobre tot, banyar-se a la platja i notar que per uns instants no cal que els peus trepitgen el sòl.

Cap de setmana

2010-09-13T17:50:00.000+02:00

M'he despertat amb l'escassa llum del sol que entra per la finestra. Una llum, que en rebotar amb el riu, crea una forma romboïdal en el sostre. Un joc de llums i colors càlids que em traslladen a una estança pròpia d'una sèrie de dibuixos animats. Sembla que la finestra es moga amb l'anada de l'aigua, que entre les roques, crea un soroll semblant al d'una turmenta nocturna, d'aquelles que et desperten al mig de la nit, i et fan mirar l'hora per contar quantes et queden per dormir. Hui, en canvi, puc dormir totes les que vullga. És dissabte i no hi ha res a fer, més que continuar dormint.
Em desperte en escoltar el soroll del que crec que és un microones, però que és una màquina de cafè. Al llit només estic jo. De sobte, hi ha una safata amb dos cafès i un munt de croissants amb xocolata damunt del llit, i algú que obre les finestres. Entra una brisa fresca i neta, pròpia d'un poble a la tardor. Tot és propi d'un altre lloc, però no de la meua vida. Ara sóc jo la que sembla en una sèrie de dibuixos animats, per lo increïble de la situació. Descol·locada en la meua pròpia vida, mire de gaudir del moment tant com puga. Uns ulls blaus em tornen el meu gran somriure en haver engolit tres croissants. Ara, m'abrace a tu, com una boja desesperada, en un intent de no deixar-te sortir del llit. Un cop ho he aconseguit, han passat vàries hores. Ja passa del mig dia, i la Costa Brava ens espera. Cales blaves com mai he vist. Aigua freda i pedres gegants que converteixen la profunditat del mar en un món negre i obscur. Nedar mig nua fins al final de les roques; sentir que estàs al mig de l'oceà, i que la immensitat del Mar Mediterrani pot engolir-te. Tornar a les pedres, prendre el sol i dormitar amb tu, mentre la cala va quedant-se buida, i és només per nosaltres. Ara si que em deixaria engolir, però per tu.

Mai no m'ha agradat córrer llargues distàncies

2010-08-22T12:29:00.005+02:00

Tot i així, a mesura que m'he fet gran m'he adonat que aquesta mena d'experiències traumàtiques i aquestes ferides són una part necessària de la vida. Si ho penses bé, és justament perquè tots som diferents que podem crear i mantenir una identitat independent (...) Per tant, el fet que jo sigui jo i no un altre és un dels valors més importants que tinc. I les ferides emocionals són el preu que tots hem de pagar per ser independents (...) i per això m'he preocupat de moure el cos constantment, i a vegades l'he dut fins a situacions extremes, per poder curar la solitud que tinc a dins i veure-la amb una mica de perspectiva.

Llegint "De què parlo quan parlo de córrer" t'entren unes ganes molt grans de començar a córrer, i a entrenar-te, i a cuidar-te. És com una bona dosi d'energia per adonar-te de que sí que t'agrada anar a córrer per la platja, encara que els primers vint minuts pagaries per parar a prendre't una cerveseta fresqueta, i a prendre pel cul. De fet, no és només que tingues ganes d'anar a córrer, és que vols fer maratons, vols veure Nova York amb tots els carrers tallats per a tu. Vols nedar i córrer, i anar en bici, i fer triatlons, i sobre tot, vols (i necessites) temps per entrenar-te per aquesta mena de coses.

Estic d'acord amb Haruki Murakami en que mai no m'ha agradat que em facin fer coses que no vull fer quan no les vull fer. Ara bé, si puc fer el que vull fer, en el moment en què ho vull fer i de la manera com ho vull fer, m'hi poso amb més ganes que ningú.

Mentre m'he llegit el llibre, estava de vacances a Màlaga; evidentment, entre Cartojal (algo semblant a la mistela), pescaito frito i cerveses, no he trobat el moment d'anar a córrer, sobre tot, perquè no tenia ni les sabatilles. Vaig tornar dijous, disposada a matinar l'últim dia de les vacances per anar a córrer per una Barceloneta encara buida de guiris. "Quina alegria" quan posant una rentadora, sent un crac a la part baixa de la meua esquena, i ara no és que no puga anar a fer esport, és que directament, no em puc moure. Lumbàlgia aguda, benvinguda sigues, filla de puta.

Nits reversibles

2010-08-12T22:05:00.003+02:00

Quan vaig veure que la planta començava a morir, no vaig saber si ho havia d'entendre o no com una senyal. No és cap novetat veure una planta mig morta al meu balcó; serà que no sé cuidar de mi mateixa, no sé. La cosa és que la planta, d'interior en aquest cas, no va acceptar al trasllat de test, i la flor morada va començar a xuxurrir-se. L'havia regat en excés, i vaig decidir treure-la al solet, a vore si així millorava l'assumpte. Òbviament, no va millorar, i vaig treure la flor, ja que la planta, semblava encara sana. Ara sé que només eren aparences.

La nostra relació estava com la planta que em vas regalar quan em vaig traslladar a viure al Raval. Cada cop passava més temps entre les nostres trobades, gairebé sempre al mateix lloc. Els darrers cops, pot ser amb l'estiu, vam innovar, i vam conèixer junts la platja, la muntanya del costat de ta casa, fins i tot, vaig conèixer alguns amics teus. Estrany, una conducta estranya en tu, que havies pregonat el compromís cero i la distància emocional entre nosaltres.

I jo, que no negaré ara que tinc una visió ultra-romàntica de la realitat, em vaig negar a sentir, perquè no calia, aquest cop no caldria passar-ho malament, perquè no eixirien les emocions., no hi cabien. Ni papallones, ni hòsties. Vas bordar la definició de folla-amic; diria que el primer de la meua vida, o al menys, el més llarg. Quasi vuit mesos des de la nota que et vaig deixar al taxi. Anit em repeties, entre l'última foscor de la meua habitació, que tu et quedaves amb això, amb la nota, i amb allò que jo buscava quan em vaig decidir a escriure-te-la. Què quina era la meua intenció, em preguntaves ofès.

Segurament no érem l'un per l'altre, i segurament això feia molt de temps que ho sabíem; simplement van passar els mesos, un darrere de l'altre, fins anit, la nit a on vam construir el millor sexe que vam saber, perquè sentíem a prop la ruptura. I tant a prop.

La planta ens mirava de reüll des del balcó xicotet, rient-se, burlant-se de mi, i dels esforços que no he fet per ella, i que ara per ara, no estic disposada a fer per tu. Em sap greu, si continue farcida de por, d'inseguretats i desconfiances. Sonarà frívol, sonarà com vulgues, però no hi ha més: una planta morta, que es resigna a continuar al seu test, sota l'ombra de l'arbre que creix amb la pluja de l'agost (una pluja que avui ha donat més tristesa encara a la solitud que no puc negar estar experimentant després de la teua retirada a tres quarts de quatre de la nit).

Podía ser tan fácil, sería espectacular, si fuesen reversibles, aquellas noches de incendio

I així és com arriba l'agost

2010-08-03T22:04:00.008+02:00

Només escoltar que algú t'estava fent fora del teu lloc, d'aquell lloc que durant set mesos no has pixat mai a mode de demarcació del territori, curiosament, t'has enfosquit entre la teua gelosia. No puc entendre a què respon, si t'has esforçat en deixar molt clar que no volies res, que érem el que érem, i que el nostre compromís era precisament el de veure'ns només quan ens venia de gust, sense aclaparaments, sense mirades de reprotxe ni bronques sense raó. Ho havíem fet molt bé, fins i tot, tenint en compte que havíem compartit bastants coses com ara amb qui havíem compartit llit. Ara que ens començàvem a distanciar (ves a saber per quina raó, si pel temps, o la confiança...), just ara, et trobe especialment a sobre meu. I la experiència diu que no m'agraden els aclaparaments sobtats que arriben mal i tard per tal de solucionar les carències de mesos previs.

I és això l'únic que puc dir-te al mig d'una nit borrosa per la cervesa, a on la son agafa i se'n va, sent substituïda pels teus ulls blaus. Uns ulls que es claven sobre la meua ment confusa i abromada perquè les coses bones tendeixen a passar a prop meu quan no és el moment, quan per la raó que sigui no es poden donar, quan ja hi ha alguna cosa que impedeix la combinació de dos coses perfectes, que en canvi, són incompatibles. Em complementen a mi, però no ho fan entre elles.

Hauré de prendre decisions, i a l'agost, semi de vacances, no em ve de gust aquest excés de pensaments i reflexions; no vull que en facen preguntes perquè ja sé que no sabré les respostes, que no les podré donar de forma immediata. Tinc les coses clares, però no sé com endreçar-les al meu cap, no sé quin és el pla a enllestir, ni si hi ha un pla o el pot haver. Només sé que ens ha agafat el temps i ens ha fet rodar, per terra, pel llit, per l'aire; sé que m'has enlairat amb la calor que desprens en l'abraç més llarg que m'has donat mai.

Me engaño a otros y me engaño a mi...

Juliol

2010-07-21T18:49:00.002+02:00

Com sempre em passa, ja fa molt que volia trobar un moment per seure i escriure alguna cosa. El fet de no ser una gran escritora m'obliga a requerir un cert espai de temps i calma per poder penjar alguna cosa a una mica de trellat. I últimament, no vaig molt lliure de temps. Com sempre, jo sola m'embolique en cursos i hòsties, que fam més gran el meu currículum però no sempre els meus coneixements. Encara no he tingut temps de gaudir de la jornada intensiva que va començar l'u de juliol, i a tres dies d'acabar l'intensiu d'anglès, puc dir que tinc moltes ganes de perdre el temps a la platja, a la muntanya, sola o acompanyada, tant és. I precisament, altra de les raons per las quals no he passat massa per ací és algú que em fa companyia com ja pensava que ningú podia fer-la. Algú que no només ve per entrar a un llit fred i per sortir d'un calent, algú que t'agafa i et porta a passar un dia fora de Barcelona, o a menjar-te una paelleta, o a estirar-te al sol mig en conill, o que t'abraça quan dorm. Algú que no és ningú, però que de moment, està relativament a prop, més a prop del que jo mateixa considerava necessari en aquestos moments. I realment, és així com he passat el darrer mes. Cansadeta de la feina, de que els bojos es tornen més bojos amb la calor, i d'un telèfon d'urgències de la feina, molt malament pagat, que et fa treballar un dissabte al matí sense haver dormit encara. Despertant-me amb diverses ressaques, causades per la companyia de diverses persones, a destacar la visita que ens va fer la Comtessa, que of course, no va decebre en res, o la festa al terrat de casa, que tampoc va decebre. Ara per ara, esperant que alguns tornin de Cuba, i altra de Croàcia per tornar a liar-la una mica per Barcelona. Mentre, aniré cap a la Terreta, a veure a la família, a deixar-se mimar i a menjar tota la fideuà del món.

This is the longest night

2010-06-25T14:07:00.008+02:00

Y hace ya días que quería escribir este post, y este post lo escribo en castellano porque se lo tengo que enviar a alguien, y quiero que lo entienda. Y ya hace una semana que empezamos con el Sónar Experience y es ahora cuando me siento capaz de ponerme a escribir alguna que otra línea. Porque siento que ha pasado una eternidad de tanto que he sentido en un fin de semana; porque dejarse llevar siempre está muy bien, pero a veces, además, es la mejor opción. Porque pasar cuarenta y ocho horas despierta es algo que se dice muy rápido, pero que sin embargo, pasa muy despacio. Porque si no duermes en dos días, el tiempo se dilata aún más, y te permite disfrutar de todo más y mejor. Porque prohibirse pronunciar la palabra no te abre muchas puertas y diferentes caminos en la que fue la noche más larga.

Cuando todo parecía que sería relativamente tranquilo, el equipo alcoyano se juntaba con la Olga, gambitera de apellido, para bailotear las mejores sesiones del Sónar 2010. Sorpresa con LCD Soundsystem, y más aún con Plastikman. Qué pasa en Barcelona si alguien te pilla robándole el cubata, pues, exceptuando que sea un pamplonica, pasa que te quiere romper la cara. Y así es como el equipo alcoyano se junta con el pamplonés, para acabar formando el equipo del peligro. Desde luego que dios los cria y ellos se juntan. Una vez unidas el hambre con las ganas de comer, lo mejor, buscar la ubicación correcta para no perdernos demasiado. Y así la grada del SonarPub se convierte en mi especial hervidero de emociones. Sentir a la música entrando por tus poros, adorar a la gente que te rodea y sentirse volar con los pies en el suelo. Empezar a bailar moviendo la camiseta, como quien baila un fandango a ritmo de música electrónica. A pesar de ir igual que todos, inspirar cara de confianza para ser la depositaria del dinero, las tarjetas y los móviles de mis nuevos amigos de la noche, o ya casi del día. Seguir; seguir siempre, y siempre seguir bailando, lo que sea. No ser consciente de que ya es de día, y de que necesitas unas gafas de sol, darte cuenta de que no tienes el ataque de hambre propio de tus resacas tempraneras, y de que no era un acto gratuito el hecho de que en la entrada regalasen toneladas de chicles. Y pasan las horas y alguien te requiere por teléfono, alguien que no puede entender que sólo has nacido para vivir ese momento, y que no quieres saber nada más de nadie, excepto del tridente del horror que ya a primeras horas de la mañana empieza a vislumbrarse como el equipo ganador del festival. Unas ganas terribles de besar a los que están a mi alrededor, especialmente a un chico que se empeña en conquistarme sin querer. Y un beso que llega robado en una foto, que al final era un video, y desde ahí una ganas enormes de compartir el sol contigo. Ser los últimos en salir del recinto; agradecimientos a los asistentes porque la fiesta era nuestra, y coger el tren de vuelta a Barcelona una hora y media después. Un vagón lleno de nuevos amigos, y perderse por el Gótico hasta llegar al Carrer Templaris, donde las estanterías están decoradas con polvos mágicos, y donde el régimen de alojamiento y desayuno nos invita a chucherías, chupa-chups rellenos de chicle y otro tipo de golosinas algo menos infantiles. Bailar y cantar, y sentir. Sólo eso, y sin embargo, tan bien. Cuando parece que la gente empieza a desfallecer, el tridente del horror se viene arriba, se crece con el sol, y con el avituallamiento necesario para que las piernas no se nos paren, nos reincorporamos al Sónar de Dia, de menor calidad musical, pero de mejor ambiente. Sol, cerveza, y no poder parar nunca. Si, amigo, en algún momento habrá que parar, pero ahora no. Verte sonreir, y ver cómo me miras por encima de tus gafas de sol prestadas. El mejor regalo en la lluvia de sentidos en la que estoy inmersa. Tener tus ojos presentes en todo momento, sentir que tengo que cuidarte, y que no puedes perderte. Empieza a llegar el bajón; normal, llevamos mil años dándolo todo, y ahora sólo necesitamos descansar, pero parar todavía no. Y así nos relajamos en el cesped artificial, y luego en un sofá, y cuando de verdad ya no podemos más, nos retiramos a los aposentos de Silvia, y sin cenar ni nada, nos tomamos alguna que otra copa. Para aquellos entonces ya conozco tu conflicto interno, y me molesta no poder hacer nada para solucionarlo. Me duele saber que te arrepentirás hagas lo que hagas, así que espero no ser yo la que tenga que arrepentirse de nada. Y así es como, finalmente, te haces un rincón a mi lado, y que siga contando cosas ahora, estaría ya de más.
Así que salto a la paella del domingo, a la Barceloneta que tenía ganas de unos fiesteros como nosotros, y las últimas copas que van de la mano con las últimas miradas a escondidas de los demás. Una despedida apagada, pero con la sensación de no haber perdido en absoluto el tiempo.

Gran Foc

2010-06-09T21:11:00.000+02:00

Trobar els teus ulls enormes brillant com una estrela al cel negre d'una nit molt i molt clara.
Un abraç.
Aquesta és la nostra retrobada, més de sis mesos després d'alguna festa perduda en un antic pis teu (ah, no, teu no), o d'una trobada inesperada al carrer Ferran. No me'n recorde. La qüestió és que estàs davant meu, tan guapo com sempre, explicant-me que has marxat a Gante a viure, enamorat perdut d'una noieta belga.
Quina gràcia que em senta tan amiga teua quan pot ser no t'he vist més de deu vegades. Quina gràcia que el nostre deute pendent s'haja esvaït en el temps... un desencant que no trenca la nostra conversa sincera i màgica, que em fa pensar que tot resulta encara més graciós perquè mai hem arribat més enllà de dir-nos algunes barbaritats quan l'alcohol ens ha tocat d'a prop. M'agrada vore que confies en mi, i jo en tu. I com riem en explicar-te la cita a cegues que vaig tenir a aquell bar en el qual ara ens trobem escoltant una jam session de músics bastants frikis.
La cara que poses mentre toques el baix, i la mirada, una única, que m'has enviat des de l'escenari. Somrius i baveges per aquesta altra noia que et té suspès en l'aire. Què tanguero eres, i quina forma tan exhausta de sentir que tens.
Finalment, un acomiadament ràpid, desitjant-te que pugues recuperar-te dels teus ronyons, i així anar a prendre l'etern cafè que ens devem a soles a qualsevol indret d'aquesta loca Barcelona.

Plataforma, etc.

2010-06-07T21:57:00.002+02:00

Plataforma és l'ambaixada d'Hospitalet a Barcelona. Quillos i quillas, amb un toc alternatiu, això sí, omplien l'obscuritat del bar-musical. Vaja tela amb el musicote, que ni l'orquestra Montecarlo el dia de Sant Jordi en la Plaça de Dins...
La qualitat de l'antro es resumeix si dic que en aquest garito ningú lligava; no per falta d'oportunitats, sinó perquè ningú estava interessat en l'altre. La missió de la nit era sobreviure al terrible Dj, que va ubicar la nostra petició de Los Planetas després de El Canto del Loco; per no parlar del rockabilly, fastigós, sobre tot per la suor que exhumava la sala. Només vam poder aguantar durant dos hores aquell petit infern, però el millor que vam fer va ser eixir d'allà, a prendre el merescut esmorzar que tanta suor ens havia creat l'estressant pista de ball.
El Rincón del Artista, ens va acollir amb els braços oberts, mentre entràvem camuflats dels Mossos que hi havia a la cantonada d'enfront. Frankfurts, sandwich italià, bacon i formatge i un vegetal, amb coca-coles, aigües (per anar ofegant la resaca) i una birra. Sense cap dubte, i després del nou bar/teteria/borracheria del Taj, el millor de la nit. Poc després, fer-se amics dels borratxos de la taula del costat, que beuen cubates a ritme d'una sessió de steps; a continuació admirar com dos prostitutes mega-buenorres menjen tota la fritanga del món, i després els de Santo Domingo i Mèxic que seuen amb nosaltres, per convidar-nos a anar a l'after 'Merci' de Viladecans. Massa pa' la carabassa.
Fent un mutis por el forro, no sense continuar admirant les fotos dels artistes que omplen el bar (Falete, Pedro Ruiz, Isabel Pantoja, Karina...), sortim i és molt de dia. Quan les coses no podien ser més frikis, ens trobem amb un gos com aquells que teníem de petits, que amb dos piles feien un parell de passos endavant, per fer una voltereta endarrere, amb la diferència de que aquest era de veritat.
Arribem a la Rambla, i uns giris estan liant-la parda a un balcó, però sembla que no ens deixaran pujar, així que tirem cap a la Plaça Reial, i trobem a un senyor de la neteja cívica de Barcelona, recollint dotzenes de llaunes de cervesa flotant a la font de la plaça. Al costat dret, trobem un rastro improvisat, a on pots trobar des d'una planxa de ferro antiga i super petita, a uns texans robats ves a saber a on. Encara hem d'agrair que hores després començarà a ploure, perquè sinó ja estaria pegant un sol increïble. Millor anar-se'n ja a dormir.

Be Cool

2010-06-05T16:09:00.000+02:00

Arribar a una sala de concerts buida no pot ser un bon senyal. Davant la promesa de 7 hores de música per 7 euros, et preguntes si finalment no serà un preu molt alt. Un teloner, Asimo, jove, sol, amb un final terrible (ho senc, només vaig vore el final). Uns Anika Sade que ho fan bé, en la que ja veig que és la seva línia d'actuació: tres postmoderns tocant des de la distància escènica i sota alguna sol·licitud de proximitat al públic. Finalment, els Astradyne. Cap de cartell, productors i promotors de la sessió, i punt de trobada de la modernitat new wave del barri de Gràcia i la contornà.

Era com un concert massa esperat com per a aprofitar-lo per deslluir-se tant com ho van fer. Dos concerts cancel·lats els darrers mesos, per acabar fent-ho millor al terrat del bar a on treballen. Un recinte amb molt mala acústica, replet de moderns i modernes, fastigosos la majoria d'ella, encara que ja sabem que són dos les que més fàstic donen. Són un grup massa endogàmic, com per poder accedir-hi, encara que, amb els pas del darrers mesos, gairebé ja coneixem a tothom, i ells a nosaltres també. Converses molt cops forçades, i mirades de gent que mai ens consideraria lo suficientment modernes com per ser dignes de que es dirigeixen a nosaltres. Noies-titelles que ballen al ritme ofegat d'un cantant que no sap tirar endavant amb el concert perquè el so no es bo, perquè el teclista s'equivoca (no només a l'escenari) o perquè simplement no estan preparats per donar la talla. El que està clar, és que LA FALTA DE ESTILO ES UN PECADO CAPITAL.
Una lliçó que molts dels que estaven allà, deurien aprendre.

2010-05-31T23:23:00.002+02:00

A toro pasado, pense, deuria d'haver anat al Primavera Sound.

Ben pensat, m'he estalviat una pasta, i aniré a vore a Placebo d'ací poc...

i també aniré al Sónar.

I en juliol, al Low Cost.

Irse o quedarse

2010-05-26T23:25:00.003+02:00

Pot ser el carrer Sant Ramon és l'únic carrer del món a on les prostitutes esperen la seua clientela escoltant música amb els auriculars, o en un rogle menjant pipes, algunes d'elles vestides amb xandall. M'agrada travessar el carrer fins les obres de la futura filmoteca i adonar-me que pot ser és l'única carrer del Raval que no fa olor a pixum, perquè sempre hi ha gent. Al carrer d'Enrobadors també hi ha una bona concentració de persones; segons puges, trobes a la dreta a les prostitutes, majoritàriament negres, i a l'esquerra homes autòctons, ni grans ni joves. No he estat mai al Barrio Rojo d'Amsterdam, però s'assembla per l'efecte d'aparador de dones. Els bars que obren divendres i dissabtes nits, estan tancats, i a mitja tarda trobes oberts bars com l'Alegria, a on veus a tres o quatre calamitats ravaleres, i a un borratxo baixet i grassonet, d'uns 66 anys ballant al ritme d'alguna cançó de cassette de gasolinera. Em mira, i em somriu, dient algun destrellat que no entenc. Li torne el somriure, pensant que a València no vaig saber, no vaig voler, o no va ser el moment de trobar aquest tipus de carrers i racons ferits d'una ciutat. Ara pense com seria tornar a Benimaclet, o a Russafa, o al Carme. Tindre un àtic a mitges amb tots aquells amb qui he parlat de llogar un pis davant de dos o tres copetes de mistela. No se a què respon aquesta eterna aparició de veure'm vivint a la meua València corrupta.

i ja està?

2010-05-25T18:07:00.002+02:00

La veritat és que aquell dia que vas marxar del meu antic pis, oblidant les teves claus a la tauleta de nit, vaig pensar que era l'oportunitat perfecta per tornar a veure't. El problema és que en acomiadar-nos ni tu ni jo ens vam demanar res. No recordo ni si ens vam donar algun petó a la porta; només sé que vas tornar quan jo era a la dutxa, i vaig haver de córrer per tornar a veure't. Tota banyada com anava, no vaig tenir collons per dir-te res més que cóm havies trobat el timbre. Vaja xorrada. Vas marxar i com no, sempre va bé penedir-se d'allò que no has fet.
No relataré la resta de cops que ens hem vist perquè no podria dir res més a banda de que em vas ignorar, diguem-ne, bastant. En canvi, va haver un dia que vam estar parlant, vam tenir una d'aquelles converses que em fan pensar que ens coneixem des de fa més temps. Aquell dia vas tornar a desaparèixer, però amb el meu telèfon a la butxaca. No se quina relació pot haver, però sembla que m'atreuen els homes que no tenen mòbil; diguem-ne que així és tot una miqueta més complicat. Estava clar, no el faries servir, i jo no em presentaria allà a on vas dir que estaries treballant, perquè ja et vaig dir que la vergonya no em deixaria.
Ens tornem a vore, guarde la distància prudencial fins que m'insinues que sempre acabem trobant-nos, i et responc que sempre acabe buscant-te. Quina sorpresa quan m'expliques allò de que indagant per Internet, has trobat el meu correu; ja m'explicaràs quin sentit té que el busques, i no el faces servir.
I efectivament, triguem unes horetes, però acabem trobant-nos. Tímid i vergonyosa avancen per Via Laietana a menjar-se un frankfurt, mentre parlem de xorrades més o menys proporcionals a la borratxera que hem agafat. I agafem el llit amb poques ganes, que ja és molt tard; però de sobte, dius coses que m'agrada escoltar i ens emboliquem en un nòrdic per al qual ja fa massa calor. Deuen ser les onze del matí d'un solejat dissabte, i et sento respirar-me la nuca. Deuen ser les dos del migdia quan ens mirem amb els ulls encesos i algun somriure que s'aproxima a un bon dia. M'agrada veure't liar-te un cigarro sobre el meu pit, i la teua esquena mentre t'estàs vestint. I no vull que marxes sense dir-me que podríem tornar a veure'ns. I sota la nova porta de casa, afirmes tenir el meu correu; un petó, un adéu, i ja està?

Diumenge al matí.

2010-05-02T09:54:00.006+02:00

Manuel Delgado (autor de La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del 'modelo Barcelona') cree que las ciudades son casi siempre demográficamente insuficientes: "Eso implica que son, por definición, heterogenéticas, es decir, se nutren de poblaciones que llegan hasta ellas para garantizar su simple supervivencia. Por supuesto que llegan a ella poblaciones empobrecidas, pero no es sólo porque éstas necesiten desplazarse para sobrevivir, sino porque las propias ciudades, y el mercado de trabajo formal o informal que suponen, las atraen"
(...)
En España, como en el resto de Europa, aumentan los casos de activismo y participación ciudadana, que Ana Méndez de Andrés ha recogido en el volumen Urbanacción. Pero la participación ciudadana tiene muchas caras. En las últimas semanas, el único activismo que le ha quedado a la antigua regidora del Distrito Ciutat Vella (centro histórico) de Barcelona ha sido el de dimitir. A pesar de patearse a diario la ciudad, a pesar de acercarse a conocer los problemas desde los dos lados: el de las prostitutas y el de la gente del barrio, el de los comerciantes que se abrazan al turismo y el de los vecinos que no pueden vivir por la invasión de los turistas, la socialista Itziar González no pudo con la falta de apoyo de su partido. Curtida en negociaciones ciudadanas que desembozaron transformaciones de barrios barceloneses –como la plaza de Lesseps–, la arquitecta no ha podido regenerar el barrio donde tiene su propia casa. No es fácil hacer democracia en una ciudad. La falta de diversidad simplifica la ciudad. Pero también la empobrece. Hoy, en Barcelona, tras proyectos que lograron recuperar la ciudad para los ciudadanos, el redescubrimiento del mar y la reconversión de los edificios industriales, muchos barceloneses han asistido, atónitos, a la conversión de la ciudad en un destino de turismo de botellón. Como apunta Francesc Muñoz: "La ciudad intenta sobrevivir a su propia marca".
(EL PAÍS SEMANAL; 2/05/2010).

Sota les pancartes de "Volem un barri digne" el Raval demana des de fa anys la rehabilitació i recuperació dels seus espaïs com a espaïs de vida digne, encara que no se si els que pregonen aquest "barri digne" volen o no fer fora a tots els immigrants, que per raons d'habitatge barat i per la xarxa social que s'ha anat creant, han anat assentant-se a on els han deixat. Són els pisos els que escullen a les persones, i no al revés. Tendim a vore als immigrants com als agents socials culpables de la olor a pixum que fa el barri, més que res la part sud del Raval, i com als traficants de drogues, maleants, carteristes, etc. I és clar que d'aquestos n'hi han, però estaria bé preguntar-se perquè. També seria bo saber que si s'ha recuperat el teixit del petit comerç al Raval és pel 47% de la seua població, que és immigrant.

L'ocupació social heterogènia del Raval es remunta a la Revolució Industrial, quan va iniciar-se la construcció d'un barri rectilini, sense places ni espais lliures, amb una trama edificadora molt densa, que amb la superpoblació proletària del moment, va requerir de construccions il·legals sobre les cases populars, construccions a patis i lloguer de les golfes. Si bé, en aquell moment, el Raval encara lluitava per ser un barri bohemi i cèntric, afamat pels seus cafès i per les seves prostitutes, com La Monyos, que a principis dels segle XX va causar un autèntic furor al barri, pel qual es passejava engal·lanada amb les flors que li regalaven els floristes de les Rambles, i que ella es posava al seu característic monyo. Eres más famosa que La Moños. Actualment dóna nom a un bar dominicà que hi ha al carrer Hospital, i fins i tot, té una figura al Museu de Cera.

Definitivament, el barri va donar pas a la degradació, agreujada per la nova política urbanística que promovia abandonar el centre per anar a viure a la perifèria residencial de la ciutat. Les drogues van inundar el barri, fins que Barcelona va ser la seu dels Jocs Olímpics l'any 1992, i les autoritats locals van decidir crear alguns espais com ara el MACBA (en ment des de feia ja unes dècades) i el CCCB, que va obrir les seues portes com a alternativa cultural a la ressaca dels JJ.OO., i mentre Barcelona tractava de fer front a l'incendi del Liceu. Al voltant d'aquestos enclaus culturals, es presentava un barri amb la cara rentada, i donava pas al desig de molt barcelonins de tornar a viure al centre, a un centre que, ara, tornaven a considerar seu. Una part del barri gentrificada, amb moltes més cases restaurades que mantenien la seva morfologia externa, ampliades, "higienitzades" al cap i a la fi. I aquest canvi, junt amb la neteja i inauguració de la Rambla del Raval l'any 2000, va suposar principalment l'ampliació del ghetto de la part sud del barri, a on visc jo. En qualsevol cas, la tendència urbanística a la part sud és doble: lloguer de pisos en mal estat per a immigrants, i remodelació d'edificis per a grups socio-econòmics benestants per especular una mica. No diria que la inversió en equipaments en aquesta part del barri és baixa; la presència policial és latent, i també la dels guiris, que més aviat són els que ens molesten amb les seves incansables vacances.

Com afirma M. Delgado, els immigrant són un nutrient més de la ciutat, els necessiten / necessitem per garantir la seua / nostra supervivència. Però jo també sóc de fora, també he vingut motivada per altres que van venir abans que jo, i també sóc un nutrient més de la ciutat, m'aprofite d'ella, de les seues infraestructures i dels seus espais, com s'aprofita ella de mi. Encara que crec que a ella li resulta més senzilla aquesta estranya forma de parasitisme; jo, després de quasi dos anys ací encara no n'he tret tot el profit que ella està traient de mi. Barcelona no et faces la xula, hòstia.

Joyeux Anniversaire

2010-04-16T08:15:00.000+02:00

Ja fa sis anys d’aquell aniversari sota la pluja en un poble de la costa daurada; avui fa sis anys celebràvem el teu aniversari; només feies 21 anys.
Ens vas convidar a llaminadures i un cop més vas conquerir un quants cors; cors amb els que vaig haver de fer front els anys que van seguir aquell campament de voluntaris disposats a bufar-se amb dos cerveses, i a morrejar-se ens banys obscurs i ascensors claustrofòbics.
Recorde un massatge sota una taula, i unes carícies perdudes en un sofà. Passions descontrolades perquè mai les havíem sentit. Érem uns autèntics desconeguts en l’art de conquerir als demés, i sense més pretensions, ho vam intentar, arribant a embolicar-ho tot massa, però no el suficient.
Diria que es deia Luismi el noi deforme amb el que et vaig desitjar un feliç aniversari, cantant com a bojos, després d’haver dormit separats per les meues inquietuds infidels. Estaves seriós i distant. Ja mai va ser el mateix. Luismi (o era Juanmi?) va començar a dir-me Lilo; jugàvem a ser Lilo & Stich, mentre tu te’n anaves amb un altra. Jo havia de fer com que no m’importava, i no sabia. Em sentia estúpida com tants cops m’he sentit, i no ho vas voler veure.
Vam acabar el campament, tu amb un any de més i una nota meua a la butxaca, i jo amb el desfici de qui volia canviar-ho tot per tu. En set dies em vas donar tot el que encara no havia vist, vas ser el primer en moltes coses. Vas despertar una màgia obscura i cega envers la teua persona, el teu somriure, les teus mans.
Ara em ric, tants anys després, de tot el que ha passat. De tota la màgia que vam saber trencar, que vam saber construir, que vas saber enviar a la merda. Encara avui tinc present la roba que portaves aquells dies, i la olor a xiquet que has fet sempre.

Els milers de quilòmetres que ens tenen separats ens permeten continuar jugant amb paraules sinceres i confiances, a vegades de més, a vegades de menys. Passarà el temps i ja mai seràs ningú; tampoc mai seràs l’adolescent que vaig conèixer a Salou, ni tampoc mai em miraràs com quan vaig tornar de Bèlgica, després de 24 dies separats que van ser una bogeria absoluta per als dos. Supose que mai més seré Lilo, i que mai més viurem en el somni que vam crear, i que no sabíem que vivíem.

P.D. Aquest any, no tinc la teua adreça i no puc enviar-te un mapa de les coses que em queden per mostrar-te. M’haguera agradat escriure’t alguna cosa decent, però només ha sortit açò. Feliç aniversari.

Lola

2010-04-05T09:32:00.002+02:00

La Pasqua asseguda en una cadira de rodes; ella que portava set anys renegant de la cadira, ella que es va reclutar al domicili dels seus fills només perquè les amigues no vegueren la decrepitud dels que ella pensava que serien els seus últims anys de vida. Però la pols de la mort no arribava i la Sra. Lola canviava religiosament de casa un cop al mes. Escales a munt, escales a vall, assumint cada juliol un any més de vida i una miqueta més de silenci, envoltada per fills, nets, bisnets i tota la colla de família política.
Com una espelma que s'apaga, murmura tractant d'arribar als 92 anys. L'abuela Lola (ni iaia, ni güela, ni abuelita) perd la força de la seua veu i de la seua prosòdica manxega. Lluita davant la incomprensió d'uns i les llàgrimes d'altres. Malgrat ser la gran, la persona més gran que he conegut, ningú escolta el que vol dir. La decisió de portar-la a una llar-residència no és tan dolenta com algunes de les seues filles consideren. No és denigrant pagar perquè algú es faça càrrec de la millor forma possible d'un ser estimat. Ma mare només plora perquè després de set anys li haguera agradat que s'haguera mort tranquil·la a alguna de les cases que deuria de considerar com a seues.
Jo sempre he pensat que l'abuela arribaria als cent anys, i també que es moriria al meu llit, la qual cosa, sincerament no em fa gens de gràcia. Ara que, quan tenia sis o set anys pensava que la millor forma de solucionar la viduïtat de l'abuela Lola era buscant-li un novio, i els millor candidats per a mi sempre van ser el Rey Juan Carlos I o el Papa Juan Pablo II. Vaja tela amb els candidats, de pensar-ho ara m'horroritze; i ara que me'n adone, els dos es diuen Juan com es deia el meu desconegut abuelo.
L'abuela mai es va treure un noviet, però si es va treure la roba negra i algun cop va anar a ballar al centre de gent gran. El qualificatiu "gent gran" m'agrada més que el de "tercera edat". La vellesa s'allarga en el temps, i gairebé comença a durar entre 25 i 30 anys. Es necessiten serveis gerontològics adients al volum d'anys i al volum de persones que conformen aquest sector de població. Viure té sentit amb certa qualitat de vida, que s'ha de fer extensiva a la tercera i quarta edat, i si s'arriba el cas, a la cinquena edat. No es tracta d'acumular vellets en serveis residencials de merda, sinó d'oferir serveis de qualitat, a on la coordinació entre professionals socio-sanitaris i familiars garanteixen tranquil·litat i benestar a totes les parts.
Jo, de moment, em quede tranquil·la en veure a on es queda i amb qui es queda l'abuela Lola.

Crónica d'una nit anunciada

2010-03-28T18:35:00.003+02:00

La imatge d'un altre noi que es diu com tu, ja oblidada, esmicolada per la pols dels anys.
La imatge de veure com es fa de dia dins d'un after cutre, amb una música molesta i sorollosa que no fa ballar. Són les 8 del matí i porte 25 hores desperta. Estic desfeta i em pregunte que estic fent a Gràcia si jo havia d'estar al Raval, dormint tranquil·leta. Un altre noi, del qual crec que no he parlat en aquest blog (perquè no s'ho ha guanyat, segur) tracta de desempolsar alguna que altra nit de sexe insistent i forçat per la maquinària drogada del seu cos. Se'l veu venir de lluny, i m'amague a qualsevol indret.
La imatge de veure't de lluny, somriure'm tant dolçament borratxo. Prefereixes marxar a casa, i jo me'n vaig amb tu. L'espabilat del que no parle en aquest blog, tracta de fotre'm setmanes de feina, autoconvidant-se a casa meua a dormir. Li dic que no, i es posa tant pesat que fins i tot, el seu amic, del que parle al blog des d'avui, li acaba dient un firme: Déjala.
I em deixa, i baixo el que va ser el meu carrer veí l'any passat i el sol m'enlluerna la visió, i aquest noi que té nom d'un altre, em pregunta sense mirar-me als ulls, i després de rondinar una miqueta, si anem a casa seva o a ma casa. Tornem al Raval en taxi; sis euros molt ben pagats. El dia està caient a sobre meu; una borratxera que s'esvaeix en un dissabte a mitges, i en veu baixa ens anem coneguen. Com que dec tenir cara de treballadora social, em conta coses de drogues i addiccions diverses; jo no sé com, però sempre acabe igual. No es pot creure que no em drogue mai; aquesta innocència del fidel consumidor de cocaïna. Com que són les 10 del matí, optem per anar a dormir, no sense haver de superar abans algunes desvergonyes de despullar-se a mitges perquè no arriben els petons ni les mans que m'espentaven contra una paret roja a la llum d'una discoteca a punt de tancar. I tanque els ulls i em ve tota la calidesa del món feta matí. El sol que lluita contra la cortina fosca, i unes mans que m'esgarrapen, com furtant-me la son i l'aliè. Veure com continua fent-se de dia entre uns braços grans m'adormen com a una xiqueta. Uns dits suaus em diuen bon dia abans que un ulls entreoberts, que desfets per la son, demanen un descans etern. Veure't baixar per la meua panxa, parar-te a parlar-me des de el meu melic, escoltar-te dir-me coses boniques... s'acaba la nit que va començar dotze hores enrere, i t'acomiades de mi amb molts petons llargs, els més intensos de tot el matí. I hores després, misteriosament, em dones les gràcies.

ANIKA SADE

2010-03-26T22:36:00.005+01:00

Concert al Fòrum de l'FNAC del Triangle. Petita cua per entrar, misteriosament plena de xiquets i xiquetes. No sabia que eren argentins; un d'ells, el del baix elèctric s'assembla bastant a un amic uruguaià, que també toca el baix, i també vesteix amb pantalons grisos, amb menys pitillo, això si. Fixar-me en la sensualitat del que toca aquest instrument, que sense rockandrollejar tant com el guitarrista, sense flaquejar tant els genolls, és més pèlvic, més eròtic. Fils musicals entre The Cure i Depeche Mode, que traspassen el petit auditori a on han rebut a un públic completament dispar. Un senyor que devia passar per allà i s'ha assegut en un altaveu, fent palmes durant els 45 minuts de concert. Els xiquets que ballen com si anés a acabar-se el món, embolicant-se amb els cables dels pedals i dels micròfons. Una actitud suggestiva la que mantenen aquestos tres, curiossejant entre el públic tractant de trobar algú que conegués els temes. Alguns col·legues de tota la vida super entregats i gent que envaïda pel soroll que emana per l'FNAC s'ha decidit a anar a una sessió de música desconeguda. I jo em pregunte que deuen pensar els Anika Sade, si realment és o no un plaer omplir una petita sala amb gent que no té ni idea de qui eres. Alguns temes llueixen més que uns altres, alguns defectes del tècnic de so, corregits de seguida pel guitarrista, atent, meticulós, perfeccionista. Un Mac que posa la nota electrònica, prèviament gravada, el que dóna imatge de "empaquetat", deixant fora de lloc a la improvisació.
I no podia faltar la petarda que sol omplir el Sidecar amb els seus vestits post-moderns, és més lletja que un pecat sense maquillar; filla jo si tingués eixa cara em maquillaria sempre. No hi ha res pitjor que ser moderna, i no deixar de ser-ho en cap moment. La tia estirada, dreta com un pal, com si la cosa no anés amb ella, marxa al mig del concert, fent un lleig enorme (com el que fa la seua roba). Finalment, aplaudiments, agraïments, tot molt sobri, molt apagat. Supose que no era el lloc per deixar fluir tot l'energia de Watch Out.

Cursa Bombers 2010

2010-03-18T22:40:00.002+01:00

Deu kilòmetres. La primera cursa de la meua vida té 10 kilòmetres i m'he compromès a fer-la corrent. Res de caminar. Entrenar, comprar-se unes sabatilles, i amb els de la feina, sortir a veure qui es pot riure una miqueta més dels demés.

Una cursa que hauria d'haver fet l'any passat quan, desesperada com estava, vaig jurar i perjurar, que si m'agafaven a la meua actual feina, em disposaria a fer una cursa, marató o el que fos. Cadascú a la seua, i jo, resant-li als deus de l'Antiga Olimpia, per canviar de feina com fos.
Els deutes s'han de saldar, i ja vorem com acabe després de fer aquesta volta:

Caliu de barri

2010-03-17T23:14:00.002+01:00

Lluitant amb els prejudicis i estereotips dels demés, cada cop estic més assentada al piset del Raval. El barri, la gent, les calamitats que transiten Rambla amunt, Rambla avall. El solet que plena la Rambla del Raval en un dissabte alcoholitzat per la nit anterior. Cafès a La Paciència, plena de fum, i cubates diversos a En Robadors 23. Patrulles de Mossos, i lateros per tot arreu.
El soroll que es filtra per les finestres, diluint-se per les meues orelles, fins arribar als meus somnis, transitats per colors amables i brillants, que fan més fàcils els matins. Matins que són vesprades, de les qual surto del llit acompanyada, per un o per un altre, però amb les pupil·les ben dilatades pels excessos de son. La moto que em porta volant a qualsevol part, sense por, sense parar. A menjar-me un entrepà al Jasmín, o a beure una cervesa al Pastís. A redescobrir qualsevol indret desconegut, a subratllar alguna frase en algun llibre, o a embovar-me mirant algun paisatge des del Camí de les Aigües.
Passejar pel carrer Sant Ramon amb les bosses del super, entre prostitutes i algun traficant de menudeos. Veure com un grupet de vells aprofiten per saludar alguna de les noies, tocant-la de més, per marxar amb el premi de gratis. Durant tot el carrer ningú ha dirigit la seva mirada cap a mi; malgrat anar tant carregada, no he cridat l'atenció per a res. Jo no era ningú al mig d'aquell caos banyat per l'absenta del Marsella.
Poder tornar del Sidecar en tres minuts, després d'haver-ho ballat tot, sola o acompanyada. Algun petó d'acomiadament que podria no haver-se esgotat de no ser pels excessos d'un cap de setmana acabat de començar.
I ara, arriba la primavera, i pinta bé. Enfeinada, però la cosa pinta bé.

Los Planetas

2010-03-14T22:36:00.001+01:00

A ritme de Mil millones de veces, un munt de fans s'alçaven de les butaques per corejar un "si te quedas esta noche nada más... prometo que voy a cambiar", mentre jo recordava uns anys de passions desenfrenades en una petita habitació de Benimaclet, escalfada de dia pel sol matiner, i de nit per les teues mans sempre àcides o per les nostres xerrades animades al voltant de qualsevol absurdesa penjada del fil d'un somni a mitges. Aquelles nits que omplien setmanes, i així es van omplir bastant mesos, fins que va arribar l'any. Un any desfet en llàgrimes per "y si descubro que me vuelves a engañar... no te voy a perdonar"; un any desfet en l'espentò que et vaig pegar contra l'armari, i en haver acabat dormint amb tu després de tot, perquè no tenia collons d'acomiadar-te del lloc que ja t'havies buscat.
I mentre el Palau de la Música tornava a seure per continuar escoltant una sessió flamenca de Los Planetas, a l'estil català, sense interacció, absent, i apagat, un públic que semblava decebut perquè els clàssics no arribaven. Quan ja es va donar tot per perdut, Santos que yo te pinté emocionava, trencava esquemes, i recol·locava records. En general, em va donar què pensar. I va tornar a la ment el rancor i els resquemors que no s'atrevien a marxar, per si de cas. Perquè mai vas saber parar de fer-me mal; perquè m'enganyaves amb carícies i paraules engalanades, per trair-me quan podies... perquè al final allò va ser la història de mai acabar, perquè Santos que yo te pinté, demonios se tienen que volver.

Carrer Girona. Part I.

2010-03-04T23:07:00.001+01:00

El poder d’unes cerveses de més, i d’uns ulls blaus que enfonsen una tendra mirada en la solitud d’una nit que es presenta curta, i acaba sent llarga.
Una segona cervesa que dóna peu a una conversa plena de matissos i gairebé buida de paraules. Dos mirades que diuen més que dos boques que es besen sota la pluja de finals d’hivern.
Una tercera cervesa que ens porta a un taxi silenciós, i a on es toquen unes mans furtives, desfetes en carícies que encara no han arribat.
Una espelma i sis cerveses. El sexe net i endreçat que vola mágicamente sobre dos ànsies humanes. Gèmecs que s’enlarairen per l’habitació del deliri. El fet de que em demanes paraules boniques i sentiments sincers ens fa acabar jugant a contar-nos les misèries i les pors, les ganes de més i menys. Ofegar-se en una abraçada claustrofòbica, per adormir-se encoltat els teus rumors cansants.

Hipocondria social

2010-03-02T17:04:00.002+01:00

Avui m’he donat compte de quan importe al personal de la feina. Sense que jo estigués present, han estat comentat que el divendres passat em vaig marejar de sobte.
El meu mareig es podia definir com a conseqüència d’un estat etílic lleu, un exces greu de calçots i salsa romesco (que els antecedents demostren que mai m’han sentat massa bé) i al fet d’anar al metro embotida i acalorada.
Resultat: em pose un poc blanqueta i senc ganes de vomitar. En beure aigua i surtir del metro infernal, se’m passa. I em disposse a preparar el sopar d’inauguració del piset nou. Vi, cervesa, dos vodka – red bull i fins les 6 al Razz.
Interpretació de les meves companyes: Paola fa massa coses al dia, va sempre cansada a tot arreu, i a sbre, després de la calçotada, se’n va de festa. Menys mal que pren Pharmaton Complex, perquè sinó, s’hagués desmaiat!!
Interpretació d’una persona amb seny: Paola porta vida d’una xica de 25 anys, i la resta d’agueles.

Is the final countdown, ara més que mai.

2010-02-12T16:20:00.006+01:00

Quan pensàvem que ja res podia anar a pitjor, el marques de les pomes agres ha tret el seu costat més fosc. Quan la seva miserabilitat arribava a límits insospitables, ha tingut els collons de superar-se a si mateix. Ara, ja és inevitable dir que és un lladre; i que se cree el ladrón que son todos de su condición. He compartit pis des de finals de juliol amb algú que creu que el seu criteri està per damunt del dels demés, i evidentment això li dóna peu a fer i desfer al seu gust, sense preguntar, sense mirament i, si cal, faltant al respecte. I així és com l'amic li va a agafar el llit sense permís a l'altre borinot que viu amb nosaltres, i així va ser com van acabar insultant-se via Facebook, davant de tothom.. Com que em senc incapaç de descriure el que vaig llegir, vaig a reproduir-ho a continuació:
Estat del Borinot al Facebook: Esta noche no tengo una cama... iré a la puta calle o en un hotel??

Carmen - Companya de pis:
Qué??? cómo que no tienes una cama? y la de tu habitación????
Jo:

cómo? todo bien?
Rallo:

ehhh?

Marqués de les pomes agres:
Poobre!! ... ya la tendrías si hubieras dejado abierta la puerta de tu habitación. No tienes una cama...sino DOS para elegir. pero no se trasladarán solas en tu habitación, entonces seguramente no tendrás ninguna cama hasta que no te dé la gana de cogerla y ponerla en tu habitación.
Despues de consultarme con ale, te aconsejamos un hotel que en la puta calle todavia hace frio.

Borinot:
No hace falta que me hablas por facebook!! Amas quiero decirte que yo en mi habitacion hago lo qué quiero!! Si no te està bien.. no te preocupes, iré en otro piso!! Vale!! Yo no te pedì nada..y por cierto no voy a dormir en un sofa-cama!! Tienes que rispectar mas de la gente!! Entiendes!!

Carmen - Companya de pis:

hey! Aribau! no discutir hombre, si esto tiene fácil solución, Ricky, si necesitas ir a un hotel, coge el dinero del bote para pagarlo, que al publicarlo en FB entiendo que se ha convertido en un problema común por lo que la solución en comun. Besos

Borinot:

ademas quien ha dicho que me referìva a la mia casa?? Que coño quieres de la vida de los otros??

Por supuesto!! Yo, ni quieria hablar de ARIBAU..

(...)
Manuel:

Como mola! Mira por donde el facebook sirve para algo. Es toda una herramienta de comunicación.

** (Disculpeu tota falta d'ortografia, semàntica, forma i contingut dels nois italians; el borinot només porta una any a Barcelona...)

I així és com el marques de les pomes agres ha fet fora al borinot, i així és com el Palau d'Aribau queda buit, fred i deshumanitzat com el seu propietari. Ara es convertirà, més o menys, en un Bed & Breakfast, a on cada nou company de pis serà un desconegut més en la immensitat d'aquest pis de 160 m2.

I demà, per fi, marxem. Carmen està fent caixes, mentre es caga en la puta mudanza. Dos trasllats en 6 mesos. I ara per fi arribaran els temps de pau, ordre i tranquil·litat, bo, d'una forma relativa... que marxem cap al Raval, amb la promesa de no deixar el pis fins que no acabi el màster.

Is the final countdown

2010-02-07T12:23:00.002+01:00

Trobar-se coses al carrer a Barcelona és bastant normal. El civisme va fer que l'Ajuntament fixés un calendari, en el qual cada barri té un dia assignat per llençar tot allò que ja no vol a casa. El meu company de pis, que està en la fase inicial de la Síndrome de Diògenes, col·lecciona prestatgeries, cadires, tauletes, testos, quadres, i brutícia en general, per omplir els vora 45 metres quadrats de que disposa el marquès de les pomes agres.
El seu alè de burgés vingut a menys el fa vagabundejar pel pis, com a malalt crònic. Pateix una malaltia crònica anomenada "ser hijo de papá". Els principals símptomes són la fatiga generalitzada, la incapacitat per afrontar, ja no els problemes, sinó la vida en si mateixa, i una baixa tolerància a la frustració. No li agrada que les coses no surten com ell vol; no li agrada no controlar la situació, no li agrada treballar... A ell que li agrada és anar a l'herboristeria i comprar herbetes que li posen remei a la seua imminent calvície, li agrada prendre pastilles homeopàtiques per curar malalties que no té, perquè la hipocondria porta el seu nom i cognoms.

I el que li agradaria (açò és el millor de tot) és ser escriptor. Per això mai el veus llegint o escrivint; per això es compra i els seus fidels deixebles li regalen llibres com ara "Aprendre a escribir en dos semanas" o "Bases básicas para un escritor joven y principiante". Té Rojo y Negro de Stendhal des de fa un any a una de les seues prestatgeries, sense obrir; queda bé tenir llibres per a quan es porta a alguna concubina i li fa l'amor lentament, tant lentament com per a poder dormir-se mentrestant.

Les seues accions estan mesurades, li preocupen les formes, però en excés. Des de la seua posició d'Hidalgo, només enyora segles passats, mentre es creu que pot exigir, manar, conquerir, despotricar i mirar per sobre a la resta del món, entre ells, nosaltres, els seus companys de pis.
No té vergonya ni la coneix. La seva mare està al meu costat, pelant carxofes, perquè ha vingut dues setmanes a viure entre nosaltres només, perquè el rei de la casa té un parell d'exàmens, per als quals no ha estudiat, i que, per tant, no pensa aprovar.

I així funciona el seu món.
I així és com jo veig els últims dies de viure al Palau d'Aribau.

Una maternitat diferent

2010-02-04T22:27:00.004+01:00

Hui m'ha arribat un missatge al mòbil que m'anunciava que la meua amiga Cris i el seu marit anaven a ser pares. No és una situació excepcional, ja que no és la única amiga que aviat serà mare. L'emoció del missatge ve perquè porten tres anys esperant poder dur a terme una adopció internacional. Es van decidir, jo diria, abans de casar-se. I ara, un cop superada la burocràcia valenciana, i la burocràcia etíop (no sé quina serà millor) ja han rebut la confirmació del fet de que seran pares.
Just hui que havien anat a punxar-se de les mil i una vacunes contra les malalties contagioses, que ací ja no ho són perquè tenim miracles de la medicina. I amb el pack antimalaria, antipaludisme i antituberculosi, entre d'altres, han anat a veure la foto del seu nen, de dos anys, amb un nom que no és el seu, perquè se'l van trobar al carrer, i de cognom li han posat el nom d'aquest poblet que va suposar una mena de renaixement per a ell, abans d'anar a l'orfenat en el que viu, ja només fins a un parell de mesos més, quan un jutge determini que la pàtria potestat la té un matrimoni valencià, que aquesta vesprada no parava de cridar en el seu cotxe, amb el mans lliures posat... avui he conegut com la felicitat aliena pot arribar tant i tant lluny. Avui he comprés que hi ha coses que simplement ho poden trasbalsar tot, i que sentir aquest trasbals en la veu d'una persona estimada revitalitza, t'ompli d'energia i et dóna ganes d'anar somrient pel metro a soles. Ha estat de puta mare.

Barcelona - Saragossa. Una setmana després.

2010-01-19T10:49:00.000+01:00

Les teues mans s'havien començat a diluir en el temps. Feia més d'un any d'aquella negativa que sonava a repte, a repte concluit en un dimarts, o en un dilluns que ofegava les seues últimes hores en xerrades nocturnes a mode de confessions entre amics. Però mai vam ser amics, i això no esdevindria una novetat en un parell de dies junts. Han anat passant els mesos, i no ens hem parlat més enllà de salutacions penjades en la xarxa. Millor així, no se què passaria si notara la teua frugal mirada sobre mi contínuament.
Els teus ulls negres em retornen una imatge càlida, més de forn de pa que de dutxa calenta, del que vam ser i ja o seríem mai més. Una batalla perllongada en el temps que vam concloure amb la meua gloriosa victòria. Jo et dic que qui juga amb foc es crema i que acabaràs escaldat. La teua negativa es va convertir en redempció, vas perdre la jugada com aquell que perd la força per la boca. Notar com tornaves a desfer-te sota els efectes hipnòtics de qui sap que pot i se'n aprofita del seu poder. La llum fosca no em va deixar veure els teus llavis envermellits, però sé que ho estaven. Vas callar per por a cridar, i vas susurrar per fer del moment una passarel·la entre la ficció i la cruesa de les teues mans ansioses, clavades a uns malucs prominents. Vas arribar a sorprendre't d'allò que no sorpren, i vas deixar que el teu goig anés re-ubicant-se al seu lloc. Paraules que ferien la meua energia embotada en un somni que començava a tenir el teu nom. I sense veure't, sabia que em miraves, i sense escoltar-te, sabia que volies més. I quan em parlaves et feia callar; al meu somni no hi havia espai per a les teues disculpes mal donades.
I, de sobte, arriba un matí amb molta més llum de l'habitual, més pròpia del mig dia que del matí. I vaig saber que no era un somni perquè estaves al meu costat; i vaig saber que era un malson perquè haurà de passar ni se sap quan de temps per tindre't ací de nou. I vaig arribar dues hores tard a la feina. I em vas fer un petò sincer, amb els ulls ben tancats. I em vaig sentir la invencible guanyadora d'aquella nit durant tot el dia.

Felic any deu!

2010-01-05T19:07:00.002+01:00

Fa ja uns quants anys, no se si quatre o cinc, la Gema i jo vam decidir, a la vora de la platja de Gandia, que cada any hauríem de proposar-nos, més que un propòsit, un objectiu, alguna cosa possible d'assolir en els 365 dies de l'any. Alguna cosa real, ferma, tangible, encara que no material. Aquell any totes dos vam decidir aprendre a ser assertives, i aprendre, en aquest cas significava fer tots els esforços possibles per dur les coses que pensàvem, i que sovint, callàvem per por, vergonya o per la reacció que podien originar en els demés. Jo, puc dir, que vaig intentar-ho i que any rere any, he anat treballant aquest aspecte. Encara que no sempre aconsegueixo mirar als ulls a algú, i dir-li el que estic pensant.
L'any 2009 va ser un any sense propòsit. Van passar els mesos, i no vaig trobar res possible d'assolir. Va començar amb el precedent d'uns mesos molts difícils, d'avorriment i molta feina. L'any 2009, sense llistat d'objectius, va ser l'any en que vaig trobar una feina que m'agrada, vaig aprovar estadística, i em vaig llicenciar en sociologia. També va ser l'any en que me'n vaig anar a viure amb Carmen, i en que vam fer del Raval la nostra forma de viure. Va ser l'any en que la nòvia d'un amic va passar a formar part de la meua vida, com una amiga més, i també l'any que vaig retrobar-me amb els amics Erasmus, els de veritat, a Madrid, Barcelona, Màlaga o Nova York. Vaig llegir Rayuela, malgrat els obstacles que m'havia posat Manuel, i em vaig fer un piercing a la cella. També em vaig treure les lentilles, i vaig deixar passar pel meu llit a uns quants desconeguts, a algú amb rastes i d'altres que no mereixen cap línia. El meu germà es va fer militar, i els meus pares semblen una parella que "festeja" de nou. Vaig ballar dansa del ventre i vaig decidir tornar a deixar-me el monyo llarg...
També va ser l'any en que va morir la meua abuela, i l'any en que un adolescent de 34 anys em va trencar el cor. David va marxar a França, i alguns que estan lluny, continuen estant lluny. La petita pel-roja es va suïcidar, convertint Ses Illes en el seu paradís particular.

2010 encara és un any nou, vuit, sense objectius, ni criteri fixe. Es deixen vore alguns canvis, positius en principi. Es deixa veure una moto i un projecte d'investigació potent. També s'acosten algunes noves persones (no moltes), i segur que s'allunyen altres. Serà l'any en que oblidi (sense voler) la veu apagada de la abuela Enriqueta, i en que em torne boja amb tanta feina, i tant d'estudiar. No trobaré a Noe en cap estació de tren, i possiblement tampoc a Rubén en cap aeroport. Contaré amb els que m'envolten, que es fan d'estimar; ens regalarem llibres i entrades de teatre al llarg de l'any, i així, al menys, anirem fent, de bar en bar, arreglant el món, que se'n diu.
Quina serà la finalitat del feliç any deu? De moment, hem determinat que és l'any de treure la brutícia de la nostra vida.

Cita de Año Nuevo

2010-01-03T21:24:00.005+01:00

èxit

1 m. [LC] [CO] Manera bona o dolenta de sortir algun afer, alguna empresa, alguna actuació, etc.
2 m. [LC] Bon resultat, manera favorable de sortir un negoci, una empresa, etc.
3 m. [JE] [CO] Producció artística que ha obtingut un gran ressò popular i un bon rendiment comercial.

Tenint en compte aquestes accepcions, especialment, la segona, es podria dir que la meua bogeria amb el taxista ha estat tot un èxit. Del primer missatge que em va enviar, va haver-hi una conversa telefònica de vint-i-cinc minuts, en els quals, a banda d'explicar-me que per un moment si que va pensar que estava xalada i ingressada al psiquiàtric, va reconsiderar la noteta, i des de l'humor, va decidir contactar amb mi, per fer un cafè junts. Així, i deixant que canviés l'any, ens vam trobar ahir dia dos.
Com que jo, a la meua adolescència no vaig tenir cites, em falta una mica de pràctica, i em sobra bastant vergonya. El vaig portar, aconsellada per Carmen, al Mènage á trois. Com tot, amb les birres es van dissipar les vergonyes, i també els misteris. El Sr. Taxista té nom; un nom curt, de quatre lletres, que sempre m'ha evocat bones vibracions. A més, vist de cara, s'assemblava a un noi que m'agradava quan era xiqueta, amb un nom també de quatre lletres. Amb la veu dolça, bastant calmat, almenys en comparació a la meua hiperactivitat, però somrient, com triomfant.
El moment clau, arriba quan m'està portant a casa en el taxi, evidentment, i em pregunta si li ho he explicat a algú. Li dic que és absolutament la comidilla entre els meus amics / amigues. Ell ho ha explicat al gremi de taxistes, i envejosos, li han dit que és un acte molt romàntic. Ens fem un fart de riure. Em diu si veritablement vaig trobar en ell tristesa; li intrigava que hagués sigut capaç d'esbrinar les seues emocions mitjançant la seva mirada. Treballe amb persones, li responc; estic acostumada a treballar amb els sentiments, a controlar emocions i a escoltar misèries. Ja amb el cotxe parat, em diu que és aquest el fet que li va cridar l'atenció, a banda, és clar, de que mai li havia passat una cosa així. Arriba l'acomiadament, les típiques frases, si ens tornarem a veure o no, quan, com i de quina manera. Li desitge una bona nit de treball, ens fem dos petons, que acaben sent uns quants més. Lents, tranquils, bonics. Pense que fa molt de temps que no era conscient d'estar besant, i d'estar gaudint tant. Unes mans tíbies, una olor absolutament embriagant, que em porta a ves a saber a on... I el taxi, parat a la cruïlla Diputació amb Aribau, comença a rebre una fina pluja. Trobades de somriures i de mirades d'ulls clars. Baixe del cotxe, i avui són els seus ulls els que em persegueixen mentre creue el carrer corrent, amb l'èxit a la butxaca; em veig des de fora, com a una pel·lícula...

Delirios paranoides

2009-12-30T20:33:00.003+01:00

Com cada cop que li dic a un taxista que vull anar a Sant Boi del Llobregat, al psiquiàtric, aquest matí no ha estat una excepció: mirada espantada, ulls que denoten por, camins transitats i poblats, ràdios enceses i cero conversa. Jo, el mirava pel mirall retrovisor, com en un intent de conquesta. Més rubiet que castanyet, ulls clars, entre la foscor d'un gris i la claredat d'un blau cel. Apagats, i en canvi, preciosos. Una mirada que no enlluerna tot el que sí denotaven els seus moviments. No li veia la cara, només els ulls. Mirava cap enrere, de tant en tant, no sé si per comprovar l'estat del trànsit, el meu estat de bogeria, o a el meu estat en general. Silencia, i la mirada trista, feble. Em decideixo a trencar un tros de la meua agenda, i escriure "Tens un ulls molt macos com per mantenir una mirada tan trista. La noia de Sant Boi". Clarament, he pensat després, es pensarà que sóc una malalta de l'hospital psiquiàtric. De sobte, em pregunta si anem per bon camí, i jo, dubitativa, li dic "ah, no sé, vostè és el taxista". Somriu, i canvia la mirada. Trobe un resplandor; està com avergonyit perquè està perdut. Engega el GPS i comença a parlar-me. Li explico que no sóc d'ací, que tinc que portar unes coses. Ell diu que reconeix el camí per haver portat borratxos des de Barcelona. Miraculosament, hi ha cua per fer una rotonda. Encara no sé si li deixaré la noteta, però si ho faig la deixaré a la butxaca del darrere del seu seient. Em pregunta si plego ja, i tonta de mi, li dic que no, que fins les 5 no plego. Hagués pogut plegar el que fos amb ell.
Quan parla somriu més, té una veu dolça; parla castellà. Finalment, troba el camí; vol deixar-me a la porta mateixa del psiquiàtric, i li que dic que no pot traspassar la barana de seguretat sense permís. 23.65€ costa el final del trajecte. Li pague i em dóna el tiquet; per fi, es gira i li veig la cara. Somriu de nou, i li felicito l'any. Quan tracte de no deixar-me res als seients, deixe la nota penjada.
En arribar a la porta, em gire i segueix allà, com ocupat organitzant coses. Me'l mire amb cara de penjada, d'interna, de malalta mental. No em sorpren la bullida que em falta.

Stancha

2009-12-29T22:24:00.002+01:00

Farta d'escoltar parlar italià, amb el que m'agrada a mi eixa llengua. Farta de tonteries i d'hipocresies, farta de plats bruts, i queixes de coses que fa la pròpia persona que es queixa. Farta de que algú acapare el bany durant més de 45 minuts, total per rissar-se els cabells. Farta d'invasions dels espais personals, i dels sorolls o silencies que pugui desitjar en determinants moments. Farta d'exercir de mare, quan, òbviament, no sóc mare perquè no vull, i perquè ho seré quan jo prenga la decisió. Farta de quadrants de neteja, i de parlar amb un italià que porta un any a Barcelona, i encara li he de traduir "qué bien que os cuidais". Perquè si un vidre es trenca, l'has de recollir, i perquè si s'acaba el paper del water, algú haurà de comprar més. Perquè les coses no es transporten per si mateixes als armaris, i perquè la roba estesa no levita des del balcó fins les prestatgeries. Perquè la convivència no és "tonto el último", sinó demostrar de tant en tant, que algú té una miqueta d'amabilitat i respecte per la gent que l'envolta. Perquè ser miserable és, sense dubte, la pitjor qualitat que pot tenir un ésser humà. Perquè mesurar l'oli d'oliva, amagar el detergent i comprar ampolles d'aigua pròpies és de ser imbècil. Perquè ningú pot tractar de canviar la meua actitud, quan jo procure, dins de la meua boca malparlada, ser educada i correcta, respectant espais, normes i horaris. Perquè cansa; perquè desgasta, perquè crema i perquè n'estic farta d'escoltar-los parlar a tot hora en una llengua que aprecie i valore. Perquè necessite unes vacances d'ells, ja que amb els taps de les orelles no tinc suficient. Perquè passar fora de casa des de les 8 del matí fins les 10 de la nit no lleva de que te'n adones de que són pesats, malcriats, rancis i molt miserables. Farta. I açò no és res de tot el que podia escriure. Crec que necessite dormir, i recarregar energies per redactar un post dedicat a cadascun d'ells, a on poder esplaiar-me tot el que faça falta. Crec que és el moment d'iniciar una secció en aquest blog, titulada: perfils de les persones que em posen nerviosa.

Epístola I: Sentenciando lo nuestro

2009-12-27T23:36:00.001+01:00

Carmen dice que tengo que aprender a poner barreras a determinadas cosas. Yo le digo que no sé hacerlo, pero sí sé que debería aprender.
Hace mucho que no tenía la necesidad de escribir; escribía sólo por mantener mi blog. Esta tarde me has dado razones para buscar un boli y escribir en mi cuaderno nuevo.
Ni nuestro encuentro, ni tu carta me han dejado indiferente, y no se si preguntarme si acaso deberían de dejarme indiferente, o si entra dentro de la normalidad seguir sintiendo un torrente de emociones hacia ti. Hoy he caído en la cuenta de la tira de años que han pasado desde que te conozco, y hoy, sin embargo te he reconocido poco. Sin cámara de fotos, y sin dibujos; formal, distante, y lo que más me ha jodido, sin esa sonrisa pícara. No soy nadie para evocarte en recuerdos perdidos en una Valencia que hace mucho que no es nuestraa, pero he mirado, directamente, a la profundidad de tus ojos negros, y vela mediante, lamento no haber encontrado ni una chispa de algo que te pudiese encender, ni suspirar, ni nada más que provocarte un cariño casi fraternal, gélido y sin tacto. Lo siento, no estaba preparada.
Me marcho con un pequeño nudo en el estómago, sobre todo cuando leo que te gusta leerte en mis frases, y aunque no te guste, encontrarte en mis recuerdos, muchos de ellos malos.
Sé que tengo muchas cosas de ti, que sólo pueden salir las pocas veces que estoy contigo, en la no-normalidad en la que nos hacemos visitas. "No sé pensar en ti sin piernas de por medio" son tus únicos recuerdos. Nunca entenderé si eres consciente de todo lo que fuimos; no sé si estoy anclada a un pasado lejano, o si miro por un futuro semi-cercano a ti, donde en cada despedida note un cierto vacio. No sé hasta qué punto debo mantener las distancias contigo, o hasta qué punto sería sano que fuese a Liège (si es posible, claro!). No sé si es que esto no se supera nunca, o si es que simplemente lo que tengo que asumir es que eres, en cierta forma, eterno, y que soy yo la que tiene que dejar de fantasear con determinadas cosas, con lo que nunca fuimos, o con lo que nunca hemos tenido. El problema es que no sé poner barreras; todo siempre mezclado, revuelto y bien picado. Siempre confundiéncolo todo, y dando más de lo que puedo. Acelerada , para cuando lo paso mal, superarlo a tiempo.
Me hablas de los domingos en los que me has esperado, y yo pienso en los que no has estado allí. Sin rencor, ya lo sabes. Sólo es que yo también necesito la tibieza de muchos meses de distancias, lágrimas y duro trabajo. Te seré sincera aunque ya lo sepas: hoy me ha faltado por lo menos un beso, de esos que sólo tú sabes dar (húmedos, blanditos, como medio arrancados, calmados, como tú).
Me siento en medio de un tren delirante donde me sobra la luz, y las ganas de volver. Me alegro de que conmigo hayas cumplido la misión de tu regreso, aunque no sé si eso que me dices tiene algo de verdad, o sólo algo de hacerme feliz y sacarme una sonrisa tonta.
Se me han acabado las palabras, y las ganas de seguir escribiendo. Esto podría dar de sí para unas cuantas páginas más, pero lo dejaré reposar todo, no sin antes volver a leer en tus líneas rojas, en letra pequeña, esos planes que dices tener conmigo, y que no sabes si valen la pena intentar. Después de repensar que seríamos si nos hubiésemos conocido, ¿tu crees que valdría la pena intentarlos?

¿Quién ganará si traspasamos la línea? Supongo, como dice la canción, mi fallo más grande fue guardar solamente los días más gratos, y olvidar los demás.

Algún punto inconcreto entre Valencia y Barcelona. 27/12/09

Bon Nadal entre llums de neo

2009-12-25T17:22:00.001+01:00

Mad World

2009-12-20T23:41:00.000+01:00

Tempus

2009-12-19T19:16:00.000+01:00

Escollir morir. Supose que no arribaré a entendre-ho mai. Em pregunte que passa amb u quan mor, què fan de les teues coses. Com són els records que tenen les persones de tu; qui té malsons i qui maleeix el món per fer-li sofrir així. No em trec aquesta idea del cap. Cada cop que ho verbalitze, llàgrimes rodolen per les galtes gelades. Expressar aquesta idea posa els ulls com a plats; causa silencies telefònics, i sensacions glaçades. Paralitzada al mig de la meua habitació, calada pel fred; els peus congelats i el silenci. El silenci que provoca no poder escoltar música, no trobar quines van ser les nostres cançons, no voler associar cap melodia al desconcert generalitzat. iPod sord, altaveus apagats. Una plorera continguda. Una emoció en l'aire, sostinguda, per molt de temps.

Dol

2009-12-16T11:11:00.001+01:00

Supose que el suïcidi és una forma de renúncia a alguna cosa; supose que el fet de que siga una renúncia a la vida el converteix en un fet una miqueta delicat. Això és com tot. El meu pare és del parer de que no és un acte de covardia, sinó una assumpció de no voler continuar. Tal volta, a la vida no tot siga lo suficientment agradable com per continuar endavant. Però tal volta, renunciar a viure siga massa extrem; és l'única decisió a la vida de la qual no et pots penedir, amb tot el que comportaria poder fer-ho.
Supose que entendre i respectar aquesta decisió és un acte molt difícil d'assumir per aquells que t'envolten. Imagina uns pares i una parella desfets, amb l'autoculpabilitat de sentir-se rebutjats en el paper de persona de suport del suïcida. El suïcidi és una decisió individual, no se si pensada durant molt de temps, o simplement duta a terme des de l'eufòria d'una paranoia transitòria. Quins collons s'han de tenir per acabar fent-ho. Un pot de pastilles buit, i un somni profund que porta a una parada respiratòria.
Les cendres de Noe deuen restar a un urna metàl·lica, freda, aliena. Quin pot ser el lloc per deixar-la. Els pares viatjaran a Formentera, per deixar córrer l'esperit lliure d'auqesta xicota pigosa, plena de tatuatges i piercing, ara desfets en la foscor d'un forn humà. Quina bestiesa!
Tracte de recordar l'últim cop que la vaig veure, i no el situe ben bé. Recorde rebre un regal seu d'aniversari quatre mesos després de la data; era evident que ella estava per altres coses. Feia uns mesos que li havien diagnosticat fibromialgia. D'un dia a l'altre, va marxar a Alacant a estudiar, i va haver de tornar-se cap a València perquè estava malalta, es trobava com sense forces, i a més, trobava a faltar a tothom, sobre tot el seu Jose. La seua hipocondria crònica era la pitjor de les seues dolències. Queixes continues al voltant de preocupacions sense sentit. Capritxosa com ella sola, exigent i una mica egoista. Sentia com a necessitats bens materials cars i de luxe, propis d'una xiqueta consentida. D'esperit viatger i profundament dinàmica, fins que la maquinària del seu cos es va aturar, fruit, o bé de la dolència òssia, o bé, de la hipocondria crònica. Va tirar endavant amb una carrera que no li feia justícia; la Terapia Ocupacional li donava peu a donar-se cova a si mateixa. I tant egoisme, tanta cova, i tant òstia, van fer que ens allunyéssim, malgrat viure a l'altra part de Benimaclet, tocant Alboraia, amb els seus gatets. Recorde que la Najla es va tirar del cinquè pis, i malgrat les set vides dels gats, va morir. ¿A on serà Lolo?. Des d'aquell últim dia, que no recorde, només hem parlat per correu electrònic. Disculpes, agraïments, posar-se cadascuna al seu lloc.
La gent que em coneix sap que jo lluite pels meus amics, però em canse dels plantons, de les esperes i de les amistats que es dilueixen en l'espai-temps. Durant la meua estança a Roma, ella va continuar per València; també Portugal, París i Dublín. Quan vaig tornar, ella va marxar a l'Argentina, lluny de la seva parella, estic segura que en un intent de demostrar-se a si mateixa que podia tirar endavant sola. El seu afan de protagonisme era gran, però el de superació també. Sé que va tornar a l'estiu, que estava al seu poble, i que la xarxa social més famosa del món ens posava en contacte sovint. Fins i tot, va venir a Barcelona, però jo no hi era; estava de vacances.
La retrobada va quedar pendent; jo tenia por de recriminacions i també de trobar-me amb la mateixa noieta indulgent.
Diumenge passat, unes poques pastilles, fruit de la seu estat depressiu, la van portar a deixar-ho tot. Jo no pinto res en aquesta història, però la meua reacció em va sobtar bastant. Mai vam arribar a "fer les paus".
Miro al meu voltant i tinc coses que son seues, coses que feia a ma, regals de Nadal contra el fred. Les dos érem molt fredolines. Ara, s'apaga un ciri enmig de la tardor hivernal. Ara, encenc una espelma per tu noieta, perquè no vam veure Formentera juntes, i perquè ara jo, hauré d'anar allà a trobar-te.

Write, scrivere, ècrire, escriure, escribir

2009-12-15T23:22:00.005+01:00

Com que m'havia acabat el llibre de Primo Levi, i no tenia cap totxo per carregar al bolso, he agafat l'única revista de teatre de BCN , a on escriu un bon amic. L'havia fullejat però no llegit, i avui, al metro, a les 7.40 del matí, estava immersa en una entrevista irreal i màgica a Albert Pla. Quin penjat!

He pensat que ja fa dos anys que aquest bon amic escriu allà, i que no havia destacat en cap moment que és bo en el que fa. Avui, he intentat llegir-ho des de fora, com si no fos d'ell, com si fos de qualsevol altre, i m'ha agradat. He pensat que era un jove escriptor que trobava paraules per definir situacions, aspectes i imatges, que jo no trobaria mai. He pensat que es naix amb el do de saber escriure, i al juny de fa uns quants anys, va néixer el que seria, a 2009, un bon escriptor. Avui somiaré que tirem endavant junts amb qualsevol projecte sobre la comunicació social, o alguna barreja estranya, o sobre el Raval mateixa, i que publicarem un llibre, ni que siga des de l'autogestió... donam temps, que jo no he nascut com a escriptora, però sempre em queda l'opció d'intentar-ho.

Si esto es un hombre

2009-12-14T23:05:00.001+01:00

Llegir. Contínuament amb un llibre al bolso. Pesen. Anar carregada, amunt i avall per tota Barcelona, amb pàgines i més pàgines, i un llapis, per si s'ha de destacar alguna cosa. Llegir sota recomanacions; sota recomanacions de gent que no sap ben bé el que m'agrada llegir. Aquest cop, totalment encertada, he agafat amb ànim "Si esto es un hombre " de Primo Levi. Perdoneu la meua ignorància, però malgrat conèixer l'escriptor, no sabia que aquesta era una de les obres fonamentals del segle XX. Ho senc però no trobaré les paraules adequades per explicar les emocions que genera aquesta enriquidora lectura. És com una mena de calfred continu, de malestar i angoixa amarga, que lluita contra la voluntat de sobreviure i tirar cap endavant dins del gèlid infern d'un camp d'extermini. Realment, sembla que una cosa així no hagués pogut existir mai. Malauradament, el testimoni del Sr. Levi resulta imprescindible, com tantes altres experiències, sense les quals no es pot entendre el món en el que vivim.

"Si estamos desnudos en una sala de duchas quiere decir que vamos a ducharnos. Si vamos a ducharnos es porque no nos van a matar todavía. Y entonces por qué nos hacen estar de pie, y no nos dan de beber, y nadie nos explica nada, y no tenemos zapatos ni ropas sino que estamos desnudos con los pies metidos en el agua, y hace frió y hace cinco días que estamos viajando y ni siquiera podemos sentarnos" (Primo Levi; 1958).

Dorian al Razz

2009-12-13T23:18:00.002+01:00

La versió més commovedora que podia escoltar de "A cualquier otra parte" només podia ser en directe. Trucada al Cari, per evocar moments. No agafa el telèfon, i li enviem un missatge, al qual no respon. Està a qualsevol altra part, segur.
Han passat els anys; els estius a on ja no cantem de camí a Penyíscola el que s'ha convertit en un símbol musical dels darrers moments de les nostres vides, tres vides per separat. Qualsevol cosa que intente recordar dels darrers dos anys, podria anar acompanyada amb aquesta cançó.
Aquesta, una versió que he trobat inesperadament, en una tarda una mica trasbalsada per retrobades inesperades en carrers gèlids del Gòtic. Perquè sí, ha arribat l'hivern, i sembla que en molts aspectes.

Tupper Sex

2009-12-11T23:00:00.001+01:00

Mistela, alguna copeta de Cacique, vàries de Lambrusco. Tauleta petita plena de joguines sexuals, de tota classe, color, mida i grandària. Amb o sense piles, amb o sense lubricant, amb o sense olor a fruites afrodisíaques. Locions de canella, cremes potenciadores d'orgasmes, gels fred-calor, estimulants de tota classe, esposes, fustes, màscares, pintura corporal de xocolata. Vibradors que es carreguen amb un USB, i que tenen la mida d'un pintallavis. Un ànec de goma, dels de tota la vida, per jugar a la banyera; ara més que mai, per jugar com si fossem nenes. La educadora del sexe, tranquil·la, explicant experiències pròpies amb el seu marit. Boletes xineses, tant pel sexe com per evitar en un futur (llunyà) les pèrdues d'orina. Mamotrecos gegants, amb formes inversemblants. Dofins de goma, mal·leables, submergibles. Objectes anals; sorprenents. I per últim, el vibrador que ha guanyat el concurs de joguines sexuals el 2009: un vibrador que s'adhereix a la pell, per estimular per dins i per fora; que també serveix com a boletes xineses, i per a no sé quantes coses més. Cauen les ampolles de vi, fem recompte dels diners que portem. En una setmana, ho tenim tot a casa. L'objecte més comprat: set de viatge amb un poc de tot, per 35€. Si et gastaves més de 50, et regalaven una nit d'hotel per a dues persones, a qualsevol part d'Espanya. Així que, m'hauré de pensar a on vaig. I amb qui.

Demà

2009-12-10T23:46:00.001+01:00

Tupper Sex.
17.30. Carrer Aribau.
I després, ja vorem.

Fent currículum

2009-11-24T22:37:00.002+01:00

Porte un dia de pensament bastant absurds. Només aixecar-me, crec que he somiat amb algun idil·li nocturn amb Manin. Me'n vaig desfent de lleganyes i arrugues de llençol a la cara, i un nuc de nervis s'amontona al meu ventre. Mal auguri. Desdejuni al Outside (Aribau amb Consell de Cent) i avui, en un moment porqueyovalguista, em decideixo per un croissant de xocolata (boníssim, per cert). Corrent cap al metro; des de que porte lents de contacte, sempre faig cinc minuts tard a la feina, però ho contrarrestre amb el noi tan maco que veig cada matí a la línia groga (crec que ja l'he anomenat en algun moment). Ell, guapo, amb la carmanyola sota el braç, l'abric de nen i les sabatilles grises sense cordons, mai em dedica una mirada, ni que sigui perquè sempre faig una aparició estel·lar mentre em trec la jaqueta, aguante la motxilla amb una ma, i l'iPod amb l'altra. Mai. Hui m'he donat compte que un altra noia l'estava mirant; perdona bonita, pero Lucas me quería a mi. Baixe del metro, i efectivament, cinc minuts tard. Guinardó cap a baix, com una bala. Ascensor, ordinador, l'arxiu no s'obre. Mecanguenlostiaputa. Ara sí que estic nerviosa; ara em senc descomposta, ara senc que no hi haurà waters suficients per mi. Colon irritable se'n diu aquesta malaltia. Trucada d'emergència al culpable de que tinga un MAC© i solució número 1 que no funciona. Metro, casa, escales. Convertir l'arxiu. Tornar a la feina. Què de viatges al metro! La Patrícia que diu que em deixa sola, que ella no ve, que no li ve de gust, i que està mig griposa. Fillaputa, li dic. A tothom li agrada la samarreta que porto; me la vaig comprar a Nova York, a Williamsburg. Aconseguiré alguna beca per marxar a Nova York?. No és moment d'aquest tipus de reflexions. El Fabio que demana disculpes al gènere femení per com ha tractat a la seva última amant. Atontat, penso. Preparo la presentació, la imprimeixo d'estrangis. Campus Mundet. Pensar que tothom va despullat diuen que facilita el fet de parlar en públic; té collons que a mi, amb lo que m'agrada parlar, em coste fer-ho davant de molta gent. Teràpia amb xocolata de nou, aquest cop al Campus Mundet. Trucades desesperades. Un hora i mitja parlant, quina sed. He fet la primera ponència de la meua vida a la Universitat de Barcelona, com a professional d'alguna cosa, com si jo sapigues alguna cosa, com si jo tingués alguna cosa que transmetre. El punt en el que he començat a trobar-me a gust, i a poder parlar amb més serenitat, he pensat que quina colla de noies tan normals tenia al davant. Res de fuma-petes amb rastes, ni un sol piercing. Noietes, dinou anys, normaletes. Futures treballadores socials. Xicones, espavileu, que heu de contribuir a canviar el món, m'ha donat ganes de dir-les. Però que tranquil·letes! Una d'elles (ells eren com sempre ben pocs) m'ha reconegut de la Universitat de València (quina casualitat, i a més vol fer-se voluntària). Quant acnè que té, he pensat quan l'he vist marxar. Ja ho he dit, pensaments absurd. El que són els nervis. Quan he sortit de la classe Sant Jordi, gloriosa, em feien mal els oïts, supose que d'escoltar-me a mi mateixa i de no haver callat; o de la presió del Campus Mundet, no ho sé. Encara em fan mal. Duxant-me m'he adonat de que són incapaç d'estar sota l'aixeta de l'aigua sense tancar el ulls. Pràcticament prenc la totalitat de la dutxa amb els ulls tancats. Quina tonteria no? És com quan et poses el rímel als ulls, que ets incapaç de tancar la boca, i de deixar de semblar bleda. Tothom és incapaç d'alguna cosa, no només els meus tutelats.
Després de sopar em decideixo per una mandarina, que la poma, costa molt de pelar.

El paradigma de la fruita

2009-11-23T22:25:00.000+01:00

La fruita està bona, però costa molt menjar-la si l'ha de pelar un mateix.

Un divendres més

2009-11-21T19:41:00.003+01:00

Estem ací al sofà de casa, debatint si s'ha de fer o no un esforç pels amics a l'hora de sortir de festa. Jo sóc més de l'opinió de que sortir de festa és una cosa que es fa per passar-ho bé, i poc més. Assumim que no ens agraden les mega-discos, ni els talons, ni les sombres d'ulls de colors. Ens agrada més una estoneta amb bona música, un ambient tranquil i senzill, sense màscares, ni aparences falses de dones virginals, que s'ho faran amb qualsevol als banys de disseny de les mega-sales amb porters, que més que seguretats són jutges del tribunal de l'estil (s'haurien de mirar a si mateixos). Ens agrada anar de cara, i no enganyem a ningú.

Anit, per exemple, per sisena setmana consecutiva, ens vam deixar caure pel Sidecar. Si, senyor, som unes "talibans" d'aquest antro; ¿per què? perquè ens agrada. Anit no ens vam perdre en cap moment; vam ballar juntes (es va convertir en una nit de noies), vam fer amics, com sempre, i vam gaudir dels super temazos. Cada nit es superen un poc més. El francès de Carmen, ja com un més, al voltant nostre. Jo, amb severes dificultats per entendre el seu francès entre tant de soroll. Heidegger amb la noia més lletja del món, i Bolaño, que s'havia tornat a deixar la simpatia a casa. Ballar, ballar i ballar; també un poc de cridar, de saltar i de marejar per la sala. Cremar una caipiroska alla fragola, tres vodkes/red-bull i dues cerveses es fa complicat. Quan encenen les llums i ens fan fora, encara porte una a la ma! Manin, amic de Heidegger i Bolaño està fart de veure com aquestos dos lliguen i no el tenen en compte. Ja és la segona setmana que li explico que no ha de patir per res, amb Carmen i amb mi, mai es trobarà sol. Només arribar Fabio, frustrat perquè són les 5 i encara no té pla per no passar sol la nit, arrasa amb Lara, i en deu minuts ja no estan per allà. Ja ho sabem, les dones són qualitatives, i els homes quantitaitus. Pulp, Mando Diao, Los Planetas. Manin vol anar de after; jo m'anime. Vol drogues, però ja sap que jo passe. Al final, acabem als Tres Tombs, amb un entrepà que ens torna a la vida. Convida ell pel bikini que li vam fer la setmana passada. Muntem pel mercat de Sant de Sant Antoni fins a Aribau, i no sé perquè, Manin no agafa el metro. Demà no treballa. Pot dormir, i sembla que ha decidit que passarà la nit, o més bé, el matí amb mi, en compliment d'aquest contracte implícit, pel qual ell dorm al meu llit perquè és còmode, gran i perquè casa meua, malgrat els 98 graons, està més a prop que la seua. Avui no respecta la línia que ell mateix va dibuixar (és artista el noi) separant el llit en dos part: la seua, dins, i la meua, fora. En algun moment, entre rialles borratxes i confessions entre desconeguts, ens adormim abraçats. No sé qui ha abraçat a qui, la qüestió és que tinc fred als peus, i me'ls enganxa amb els seus. Serà la soledat de les vuit del matí o la claror que comença a entrar. per les contrafinestres mal tancades. Un marc un tant sorprenent, però increiblement dolç. Res de "sentia la seva respiració" o "els seus llavis em buscaven en l'obscuritat". Només dormir amb algú. És un bon pacte.

BaRceLoNa

2009-11-12T23:01:00.002+01:00

Comence a veure, com si fos una premonició. Barcelona com a ciutat, Barcelona com a excel·lència. Les darreres setmanes ha esdevingut una sort de ciutat sense límits, a on tot es fa i es desfà en qüestió de minuts. Sembla que si és possible una vida més enllà del barri de Gràcia, sembla que ho aconseguiré, que les hores de son, mal de cap, i totes eixes nits perdudes s'han convertit en hores de goig i mirades llunyanes des dels barris més alts, que et deixen veure, primer la Torre Agbar (un any després, ha deixat de ser el símbol / souvenir de Barcelona), i molt més enllà dos torres bessones a prop del mar, un hotel que naufraga "viento en popa a toda vela" i unes ximeneies que recorden la industrialització, i l'edificació més enllà del Besòs. A la fi, Barcelona no és només l'obra de Gaudí i un eixample ben construït, ara fa 150 anys. Barcelona és el Raval i la seua Rambla (no la dels guiris); és també Plaça Universitat i el carrer Aribau. Són els cinemes i els teatres. La música al meu iPod, i jo, com a protagonista de videoclips (si us plau, menys orteres que el de la Beth a sobre de la Sagrada Família). Barcelona és una cervesa i una tapa per 1.60... no, BCN no és això (és només una excepció). La Caixa per tot arreu, i alguns bars a on prendre un bon entrepà de pernil salat amb tomaca. Cafés amb llet (i sacarina), el Bicing, i (ara) les ulleres de sol. Els catalans, molt guapos; no massa accessibles. Un grapat de malalts mentals que m'acompanyen amunt i avall, i que són els meus mestres a l`hora d'indagar carrers i places de aquesta, la meua nova ciutat. Successió de caps de setmana, casi idèntics, però molt diferents. Somriures a mitges amb nois moderns (que no gafa pasta) a la línia groga, des de Passeig de Gràcia fins a Verdaguer. Jo continue fins a Maragall. Tic, tac, tic, tac. El temps passa, i s'esvaeixen les ganes de tornar al poble, malgrat trobar a faltar als pares, això sí. Sentir-me créixer en aquesta ciutat, fer-me gran, i que esdevinga com la ciutat a on vaig passar els millors anys de la meua vida (per què sí, no t'enganyaré, ni a tu, ni tampoc a tu) senc que ací i ara està tenint lloc alguna cosa diferent, nova. Diga-li etapa, diga-li ganes de viure.

Deshojando margaritas

2009-11-08T23:19:00.002+01:00

Hace mucho aire.
La puerta del balcón de mi habitación
se abre de golpe.
Me despierta a las tantas,
sobresaltada.
Unas sábanas que compramos juntos,
me alejan del miedo.
Te imagino sentado en un taburete,
con el resol dándote en los ojos,
dibujando el enorme patio de luces,
los gatos en celo,
o las bragas tendidas.

Viure a l'aigua

2009-10-29T23:59:00.004+01:00

L'instant posterior a ficar-me en la piscina, és probablement, la millor sensació del dia. Després d'hores i hores de jornades de formació, i unes quantes més de mestratge (avui, immigrants de l'Est), assegudes en cadires incòmodes, adormilada en alguns moments, en altres ben desperta (la cafeina arriba a la sang, i després ataca al Sistema Nerviós Central, mentjant-se neurones, i l'esmalt de les dents).

L'aigua atravessa la pell, la senc passar per dins dels meus braços cada cop que agafe impuls. Els primers metres sota l'aigua, sempre els faig bucejant, estirant molt les cames, i impulsant-me fort amb els braços. Estil braça. Metres, pocs, perquè aquesta piscina "me la passe" sense sortir a respirar. El moment abans d'arribar, quan ja quasi no puc més, faig força per sortir, i la sensació que pendula entre el plaer i el començament del sofriment, gaire bé de la mort, em dóna ganes de pixar.Quan em recupere de totes les vibrants emocions, comence a fluir per l'aigua, perquè d'allò no se'n pot dir nadar. Respiració arrítmica, banyador embotit, ulleres fent ventosa als ulls i gorro... del gorro millor no parlem. Passen els minuts com si res; la piscina no deuria de ser un esport, sinó un plaer. Ho sé ara que vaig a nadar com a part de l'inici de la fi d'un dia llarg i pesat. Aprofite les hores de la nit per remullar-me sense ningú més, així ningú m'arrancarà algun dels piercings mentres nade. I després de l'estona que el meu cos aguanta, ni un llarg més ni un de menys, els justos per no caure redona en l'aigua i ofegar-me sense més, em recalente en el bany turc. Humit, bollint, sense llum. Senc la respiració d'algú, que amb la nuvolada de vaho no puc saber si és home o dona. No puc saber si aguante deu segons, o deu minuts, però quan l'aire no m'arriba a totes les parts del cos per oxigenar, he de sortir. Dutxa glaçada, que no note. I ara, bombolles per mil dins d'un jacuzzi gran, il·luminat. Tancar els ulls, i buscar que un petit xorro d'aigua em faça cuscanelles als peus. Note la mirada d'un desconegut; deu mirar-me per la cara de goig que tinc. Ací si que perc la noció del temps; només puc decidir marxar-me quan tinc els dits ben arrugats. Semblen les mans de l'abuela Lola.

Per cert, aquí va una maratò solidària a Alcoi, que per segon any consecutiu em perdré.

2009-10-28T16:41:00.003+01:00

Veig a La Maga i et veig a tu, buscant-me, a mi, o un altra, per la nostra València, la que amb el pas del temps vam fer nostra, la que va esdevindre un espai on perdre's era possible, i trobar-se era fàcil. Passejar de la ma. Recordes quant ens vam estimar aquelles vesprades de no tardor... de calidessa espontànea en un portal de la Ciutat Vella... No se quants anys hauran de passar fins que siga capaç de trobar una distància més real que la existent, que deuen ser uns tres o quatre mil quilòemetres. No és una ferida, ni tampoc un malson. Eres tú, el de sempre. El que em feia somriure amb les seues locures matineres, que no eren res més que desdejunis primaverals de vesprades tontes, ja que tu mai et despertaves abans de les dos del migdia, i tampoc te'n anaves a dormir abans de les quatre o cinc de la matinada. Fins i tot, quan vas aprendre a dormir amb mi, restaves quietet, amb els ulls negres ben oberts, mirant-me, respirant de forma lleu i respectuosa per tal de no fer-me despertar.

Ara sé que m'acabaré Rayuela. Ara ho sé perquè et trobe en casi tots els racons del llibre. Ara sé, que quan l'acabe tindre moltes ganes d'agafar un vol a Bèlgica, i de fer-te oblidar que tens parella, perquè ella no ens ha d'importar. Curiosament, sé que mai ho faré; mai haurà un avió per a mi. Mai més hi haurà un cabanyalero esperant-me a la porta d'arrivades d'un aeroport qualsevol.

Quan passarà tota aquesta mandra emocional, i aconseguirè enganxar-me a qualsevol altra cosa que no siga un troç de carn ja podrida abans de cuinar-la.

Sembla que no sé parlar d'un altra cosa.

Mentrestant, em perc en metros endarrerits i en vagons a rebosar, fullejant pàgines banyades de ponts, llibreries, jazz i pintors. Llapiç en ma, pense en tot el que m'agradaria llegir, en tot el que m'agradaria conèixer i en tot el que m'agradaria dibuixar. Tinc pendent amb mi mateixa, aprofitar una vesprada d'avorriment en aconseguir articular en un full alguna cosa semblant a un dibuix. Pense dibuixar dillunsos, com fan Antònia Font, i en penjar de la meua paret blanca un dibuix d'una Paola plena de rissos, de quan jo era Lilo, la teua Lilo.

¿¿Qué tal Rocko Si Freddy??

2009-10-24T20:53:00.002+02:00

Joel. 31 años. Eixample Esquerra.

Prim com un espaghetti, fibrat com una barreta energètica. Lluitar per aconseguir aire en l'ínfim espai que ha deixat el Sidecar un divendres pop plé d'oxiticina, faldilles en l'aire, i mans en la recerca de carn, carnassa, o el que faça falta. Somriures atontats de gruppis borratxes, i converses diluides en vodka-red bull. El sexe es respira, o com diria la cançò Love is in the air. Les 4 de la matinada, i les possibilitats de no tornar sola a casa s'esveixen com els diners de la cartera taronja. Chupito de Jagermeister fins al fons, ens sentim cremar. Conversa que surt del no-res, i que arriba a AribauHouse a les 6 i mitja, passant per la plaça del Kasparo (com es diu aquesta plaça?) parlant de Bolaño i els seus detectius salvatges, i de la originalitat o no del Sr. Cortázar. Carmen, indignada, rememora la seua relació amb Rayuela, i jo reconec tenir-lo a sobre la tauleta de nit; en arrivar a casa, Joel, li pega un cop amb els dits, i em diu "no t''agradarà, però intenta-ho igualment". Li pega una ullada a la meua estanteria, i em diu que només coincidim en El libro de los abrazos de Galeano; "no l'he llegit, li responc". "Jo tampoc" -- reconeix.

Petons desfets entre llançols de colors, i crits. Crits de boig, de bogeria absoluta, de catàrsis sexual, més semblant al dolor que al plaer. Explosió de crits, d'arrapades de totes les classes i els colors, estirons de monyo, i mossos blaus, ben grans. Tapar-li la boca, per fer una contenció emocional del crits mortals que s'està espolsant el tio, i que em mossegue els dits, fins que siga jo la que cride. La suor fastigosa d'un polvo matiner ens adorm, ens acuna i ens calfa, fins que comença a entrar el sol d'un final d'octubre que podria ser un primer de maig. I com si fos, el dia del treballador, comencem de nou. Massatge i tatuatge abans de demanar-me que l'acompanye a la porta, perquè té vergonya de trobar-se amb algun company de pis; i si, efectivament, Carmen estava desdejunant. Intercanvi telefònic a la porta. "Ens veïem pel Sidecar" diu al acomiadar-se. "Sí, segurament".

Carmen, tens raó, per anar-se'n al llit amb un desconegut cal que "se te mueva la pepitilla cuando te bese".

Si no trobe la paraula exacta

2009-10-22T23:30:00.005+02:00

Ahir em vaig sorprende a mi mateixa, quan Jofre, el company en pràctiques de la feina, em va preguntar si m'agradava viure a Barcelona.

Sense pensar, ni un instant, li vaig dir: si, han canviat molt les coses, però ara estic a gust; m'agrada la meua feina, el mestratge em té bastant motivada, i malgrat no tenir temps per a res, em senc ben contenta d'estar ací, de viure al centre i de ravaletjar sovint. No tinc tots els amics que m'agradaria, però, bo, supose que de mica en mica no?

Darrerament, m'ha preguntat si es que m'havia enamorat d'algú, i li he dit que m'enamore dos o tres cops al dia; hui, per exemple, del noi que m'ha canviat el piercing de la cella. M'ha fet prometre-li que si no se'm curava bé, que tornaria. Sense cap dubte, tornaré encara que el tinga perfectament.

No sè si es la trama Gürtel, o el fet de tenir per terra tots els castells de cartrò que tenia construits a València, però crec que estarè una temporadeta per ací.

Dejarse llevar

2009-10-19T20:59:00.000+02:00

Leer en el metro, mirar a los ojos al que tengo enfrente, curiosear qué estás leyendo; pensar en si alguien ojea lo que estoy leyendo yo. Ahora mismo Desayuno en Tiffany's: pasear por Nueva York, desde el metro de Barcelona. Pasear por una gran librería, elegir libros... dudar entre La Pell Freda o Nocilla Experience. Finalmente me atrevo con Rayuela. ¿Será el momento?. Me parece, o más bien tengo la sensación de que es el momento de muchas cosas, y sin embargo, siento que me faltan horas. Escribo este post en la última media hora del máster cuando sólo habla el típico listo, que yo, al menos, no entiendo. Pero son muchas las cosas que no entiendo.

Pensar en el fin de semana para volver a convertir los días en algo ebrio, sórdido y borroso, donde ni busco ni encuentro, sólo me dejo perder. Soñar con hielos derretidos, y bebiéndote en un rincón, cuando jamás había pensado en ello. Mirar el móvil esperando un mensaje desde tu vergüenza treintañera. No llegará.

Ser lunes, y sentirme en martes.

Pensar que me meto en berenjenales bien grandes, y que esta semana me escaqueo de horas de trabajo para poder hacer cosas bastante elementales como dormir o comer. Resolver conflictos diarios en el trabajo, ir de aquí para allá, pensar si soy buena en lo que hago. Dudarlo ante la dificultad de sacarle de la cabeza a una de mis loquitas que tiene que salir, enfrentarse al estado depresivo que la oprime y volver a sonreír. Soltar el parrafón de mi vida para que entienda que hay que vivir, ponerle incluso ejemplos propios para que entienda que SE PUEDE SUPERAR.

Echar el Euromillón por si nos quiere tocar, y pensar en mi presupuesto para comprar lotería, por el "¿y si cae aquí?.

¿Te imaginas que toca?

Vestido negro y medias rosas para sonreírte imaginariamente en un baile descompasado en el Sidecar, lugar por antonomasia del sábado noche. Pintarme las uñas de rojo, llevar un vestido gris. Valorar el iPod como el objeto más fundamental de mi vida, a parte de unos y otros libros que ocupan espacio en mis bolsos y estantes. Sentirme una ciudadana de más recién despertada, y una de menos cuando me voy a dormir, cansada, somnolienta, totalmente productiva, preparada para dejar de lado la pieza del sistema que soy, y perderme debajo del nórdico, escondida hasta la nariz.

Escuchar RAC1 a las 6.45 y ¿empezar otra vez?

Moments

2009-10-05T22:58:00.003+02:00

Nova York es somiar, es mirar cap endavant, es volar. Sentir-se neyorki en el minut 2. Uptown & Dowtonw; no hi ha nord ni sud. Baixar les escales del metro... i el calor. Entrar al vago... i el fred. Contrastos, un darrere un altre. La gent que et somriu, un hispa que enten les nostres tonteries, un rapero que li cedeix el seient a Macarena, que s'adorm pels racons, borratxa. Banys publics nets, sense cua, i amb paper. Montanyes de condons a la sortida d'un pub... el mateix nombre de mirades correctes, pero avides de sexe.
NYC. Inabarcable, inacabable, inevitable. Alc,ar la vista continuament; fotografies a on no cap res. Imatges que s'instalen en el cap, i amb el pas del temps, en el record.
... mirar cap a dalt, per a volar mes lluny... o volar mes lluny per a mirar cap a dalt...

Un cuarto de siglo

2009-10-03T23:59:00.000+02:00

Te has olvidado de mi cumpleanyos.

La eternidad de algunos recuerdos

2009-10-01T18:49:00.004+02:00

Me gusta recordar como conociamos nuestro cuerpo; ya hace mas de cinco anyos que empezamos a conocernos y a encontrarnos...

Pasa el tiempo y sigues ahi: lejos, con tan solo una llamada muy espaciada en el tiempo. Mantenemos la idea de un viaje juntos a Holanda, que sabemos que nunca haremos. O al menos, mucho tendrian que cambiar las cosas.

Estoy viendo cosas que me gustaria ensenyarte, como todas aquellas que quedaron en un mapa de Roma, arrugado y olvidado en el tiempo.

Regalos de cumpleanyos que ya no llegan, en ninguna direccion (donde vives?). Saberte un poco mio, pese al tiempo, a los kilometros, al vacio que se creo entre los dos cuando, generalmente, acababamos sumando tres. Es una anyoranza perdida, que se plasma en algnos posts, muy de vez en cuando; sin embargo es un recuerdo constante, que se mantiene por si solo, sin la fuerza que podria darle.

Seguir sintiendo esto me complica bastante poder sentir algo mas profundo, llevado hacia otra parte. Hay un hueco que solo has rellenado tu, y que probablemente, siempre estara bastante determinado por esas acuarelas y pinceles que aun llenan una caja de carton, entre las cosas que hay en mi casa de Alcoy.

La oportuidad de reecontrarte, que no llega, y la posibilidad de olvidarlo todo, que no existe. Mirar hacia delante sin un camino fijado, buscar una excusa para superar la distancia y mirarnos sin vernos, para tocarnos sin querernos... Como cuando aquella mano me llevo a un hotel cualquiera, para crear juntos un secreto de 24 horas.

NYC

2009-09-25T18:50:00.002+02:00

La verdad es que deja sin palabras estar rodeada de edificios tan altos, que impiden que el sol pase atraves de ellos.
Impacta bastante ver como conviven tantas nacionalidades juntas, y a veces tan separada. Es increible cuanto puede determinar una calle u otra en un barrio; de repente estas en Little Italy, que estas en China Town... de repente estas en el Harlem afroamericano, y en dos pasos, solo escuchas hablar castellano en el Harlem latino.
Impresiona lo grande que es todo, y lo grandes que son ellos. Llama la atencion tanto un bar donde por una cerveza te hacen la manicura, o la zona cero despoblada de vida.
Sobre todo, es alucinante que nada quepa en una foto, y que todo lo tengas que guardar en forma de recuerdo. De momento, la mejor imagen, desde el puente de Brooklyn.

JUGAR con los coches

2009-09-01T23:24:00.003+02:00

...que no puedo dormir, ni distinguir de quien es hoy la culpa, solamente te odio a ti...

ES MÁS FÁCIL DECIR TE ODIO QE TE QUIERO

2009-08-26T17:35:00.000+02:00

Cuando pasa el tiempo y no crees que eso que sentiste siga intacto, porque el tiempo actúa con desgaste, erosionando aquello que alguien, una vez, despertó en tí. Porque es más fácil escudarse en el odio que en el amor que te despierta una persona sólo con verla. Seís días han bastado para verte con otros ojos, con los ojos de antaño, con los que te lloraron alguna noche de verano. Ojos que poco a poco fueron olvidándose de ti, y de lo mal que actuabas cada vez que nos emborrachábamos, como por error, como por sistema.
Porque odio que tus ojos sean tan verdes como los míos, y porque odio aún más que no me miren siempre. Porque odio no encontrarlos cada instante sobre mí, ni sorprenderlos repentinamente, mientras te bates en retirada. Porque odio que seas tan diferente a mi, y sin embargo, me gustes.
Esta noche, la última, te miraba dormir, lejos, y pensaba en cuál sería tu reacción si me hubiese metido en tu cama. Me faltan cojones, pero no tantos como a ti; anteanoche te abracé durmiendo, y te sumergiste en mi abrazo sin saberlo. Te supe mío un instante, pero enseguida te solté... me dió vergüenza despertarte. Sin embargo, ayer, jugué con tus pecas, y con tus rizos; no sé quien empezó, pero mi sorpresa fue ver que tú seguías. Un dedo, la mano, una caricia en el hombro, eterna en su brevedad. La marea subiendo, y el cielo cayendo sobre nosotros. Abrir los ojos, y las estrellas adheriendo la sal en nuestra piel. Palabras que no existen en una tregua imposible, la que nos hemos concedido. Tu calma y mis nervios en la barriga. Te odio, porque es más fácil que decir te quiero.

Sex on fire

2009-08-25T21:13:00.000+02:00

Lay where you're laying
Don't make a sound
I know they're watching
They're watching

All the commotion
And killer pain
It has people talking
They're talking

You
Your sex is on fire

The dark of the alley
The breaking of day
The head while I'm driving
I'm driving

The soft lips are open
Them knuckles are pale
It feels like you're dying
You're dying

And you
Your sex is on fire
And so
Were the words to transpire

Hot as a fever
Rattling bones
I could just taste it
Taste it

If it's not forever
If it's just tonight
Oh it's still the greatest
The greatest
The greatest

And you
Your sex is on fire

You
Your sex is on fire
And so
Were the words to transpire

And you
Your sex is on fire
And so
Were the words to transpire

que la crisis la paguen ellos

2009-08-19T16:30:00.000+02:00

Se cree el ladrón que son todos de su condición...
érase este medio día para mí, tarde para el resto de catalanes, cuando me he encontrado un billete de 20 euros, y me he alegrado tanto, que he decidio irme a comer al restaurante de enfrente de mi casa. Grata sorpresa cuando he visto el menú, bastante completito, por 20 euros. La desventaja de ir a un restaurante sola es que, inevitablemente, escuchas al resto de comensales hablar, o más bien, decir gilipolleces. La ventaja, es que si vas sola, seguro que tú no eres la protagonista de una conversación de gilipollas. Encontrabanse a mi izquierda una familia pija, de esas familias pijas catalanas, que hablan como auténticos pijos gilipollas, relamiéndose los labios con el pastel de chocolate, mientras la hija mayor, acompañada de su nuevo novio fotógrafo explicaba cosas que sólo explican los pijos. El padre, mentor y maestro de todos ellos, pedia la cuenta a la camarera con aspecto y acento de nou vinguda de un restaurante que se autodefine como nova cuina meditarrànea. La camarera, ocupada en servirme la fideuà, ha tardado alrededor de 3 minutos más de la cuenta en devolverle la targeta de crédito (0.00% de intereses). Mientras se me iba de lado el primer mordisco de lomo con salsa de mostaza y miel, he tenido que escuchar como el padre, eterno buscador de protagonismo, envidioso del nuevo novio de su hija, reclamaba atenciones con el siguiente comentario:
en todo este tiempo aprovechan para ir al locutorio, hacer una copia de la targeta y robarte todo lo que pueden...

Cáscara y nada

2009-08-16T23:03:00.000+02:00

A veces el futuro es un sueño cerrado
y uno arroja la llave al precipicio
el corazón a veces nos despierta a los gritos
y uno se vuelve sordo de ternura

a veces es preciso que se nos caiga el cielo
para saber todo lo que nos falta
para inventar el surco del insomnio
para quedarse a solas con el mundo.

Casi siempre es la hora de la verdad vacía
sólo cáscara y nada
Dios inmóviles el temor recién amanecido
y ya opaco de veras
ya de veras maldito.

A veces el futuro es una noche sola
y uno gasta la urgencia en llegar a dormirse.

Mario Benedetti

Non mi rompi le palle!!

2009-08-13T19:27:00.003+02:00

Todo el mundo mira, excepto los que están ciegos. Cualquiera que tenga uno o más ojos contempla y admira la belleza ajena, así que todos tenemos algo de voyeurs. Si enseñas, la gente tiene derecho a mirarte. Por lo tanto, si vas a una playa nudista, quien quiera que allí esté tiene derecho a mirarte, esté o no, enseñando el mismo porcentaje de cuerpo que tú, porque es el que enseña el que se expone a la posibilidad de que le miren. El probleme viene cuando el que mira no lo hace con la misma proporción de respeto con la que uno se desnuda en público. Quien se muestra tal y como es con el cuerpo, deja las bases más claras que quien se muestra tal y como es con la polla dura de mirarte las tetas, llamándote zorra por enseñarlas. Ese es el auténtico voyeur, el que juzga sin pretender que nadie repare en él, ni en la mierda que sale por su boca.

Punt i principi de viure sense tu

2009-08-09T18:22:00.003+02:00

Sembla que ho he pogut superar. Al final, sembla que sí. Tracte d'enraonar amb mi mateixa, i arribe a diverses conclusions possibles. La primera, és que no hi res millor per a evitar pensar en tu que pensar en un altre. Pensaments comparats que, per oposició, fan desapareixer els primers. En segon lloc, la conclusió és que la distància i la quantitat de coses fetes les últimes setmanes a un ritme frenètic, m'han impedit pensar en excès en tu. I la conclusió definitiva, és que l'esser humà no està fet per a patir, al menys l'esser humà del que jo estic composta, així que no m'ha quedat altre remei que assumir que, malgrat no poder estar junts, t'estime; i t'estime perquè no puc estar en front teu d'un altra forma que no siga la d'aquella xiqueta, que ja fa uns quants (bastants) anys es va quedar penjada de tu, d'una forma quasi inalterable i irreversible. Així que, una vegada m'he deixat clar a mi mateixa, que no vaig a oblidarte mai, comence l'inici de la reconciliació amb la meua persona, que no pot ser sense tu, sense tots eixos cafès, mai pagats a mitges, a on, sense paraules, es vam anar fixant l'un en l'altre. Irremediablement, i de forma confusa, ens vam anar ficant en el clavegueram de la nostra relació, i ara, quan ja no hi havia eixida possible, m'habitue a viure sense les teues telefonades d'hora i mitja. I una vegada m'he habituat, i he aconseguit vore que ja no podíem ser més, treballe, amb mi mateixa,de nou, la idea de mantenir amb tu una relació sana (¿d'amistat?), a on, per primera vegada, donem pas a la comunicació des d'un primer moment, perquè xiquet, no puc viure sense imaginar-te a prop de tu, malgrat que a prop, signifique estar a més de cinc-cents kilòmetres.
A la fi, no sempre les coses van com u desitja... però això no m'impedeix pensar que ho podíem haver fet bé, fins i tot haver-ho fet per a sempre.

2009-08-05T15:17:00.000+02:00

Perquè m'has ensenyat a relaxar-me i a dormir-me al teu costat sense problemes; perquè m'has demostrat que tal volta és massa prompte per dinar, però massa tard per alçar-se, i perquè així, m'has convençut de quedar-me al llit durant una hora més, adormida, escoltant els teus somnis, rebent tots els petons del món per la cara, coll i nuca. Mans, que sense parar, s'agafen als meus malucs amb ganes i forces, totes aquelles que li faltaven a altres amants. La foscor de les dos del mig dia, un sabor estrany a la boca i els teus llavis calents buscant alguna novetat entre les cames. Perquè has convertit el sexe en un moment màgic entre dos desconeguts, arribant a mi la nostàlgia en el moment de l'acomiadament. Perquè m'has recordat la verdor dels meus ulls i per què m'has besat amb els ulls ben oberts. Perquè m'has fet un xuplit enorme que he amagat durant sis dies, i perquè m'has rescatat de l'avorriment etern de la meua, que és la teua, ciutat.
Fets un nus a l'arena d'una platja deserta, em respires al cau d'una orella, aconseguint aborronar-me durant més d'un instant. Som com dos estàtues de salitre marina, sense ganes de deixar d'estar apegats, com els teus dits després d'haver-te menjat un gelat, golòs. Una dutxa i alguns sopars junts. De repent, hem compartit més que un llit, i resulta que en la conversa eres més encantador encara. Et devaneges entre ser un xiquet i un adolescent; el respecte amb el que tractes l'any que sóc major que tú; la docilitat de les teues paraules i la pasió desconeguda de les teues, cada vegada, més amigues, mans. Una esquena que mossegar, i uns braços que arrapar. La sort de diverses nits perdudes en encontres accidentals, i de nou, els teus ulls, que em miren i em repassen de dalt a baix, acaronant-me com si fóra un objecte molt més que valuós. El meu desgastat pit dret, es queixarà aquesta nit, quan cap a les 4.30 no trobe els teus dits jugant amb ell.

Perquè sí.

Primer aniversari a Barcelona

2009-08-04T20:02:00.000+02:00

Ha passat un any, just hui, d'aquell dia en el que estava en un Euromed, des de que vaig arribar a viure a Barcelona. I tu, em preguntes, si vagi tindre collons d'anar-me'n així, sense més. I jo, contestant-te que no, et dic que sí. Dos sortides des de València, acomiadada en cada cas per una persona diferent. Han passat 365 dies entre aquella acabada d'arribar de l'Erasmus de 76 kg. a la catalana d'adopció de 65 kg., de pell morena, i ulls més verds que mai, sobre tot, si tú els estàs mirant.

Demasiado tiempo en Alcoi

2009-08-03T19:08:00.003+02:00

Me paro y me pregunto porqué no vivo rodeada de más gente. Cumplir años y ver cómo la gente va desapareciendo; volver a la ciudad natal y descubrir que los de siempre ya no están dispuestos a encontrarse contigo a costa de todo. Pasa el tiempo y las amistades se desvanecen, reduciéndose a algún e-mail en cadena y a la obligada cortesía de unirse a celebrar tu cumpleaños cada octubre. Porque al final, la familia es hacerse, y quien hace por deshacer acaba perdido del camino, al menos del mío. Porque cada vez hay más formas de comunicarse, y porque cada vez se utilizan menos. La gente busca pareja en red, porque no sabe mirar a los demás a los ojos; nos ocultamos detrás de chats para escribir lo que pensamos que no podemos decir a la cara, cuando, al mismo tiempo, publicamos nuestras idas y venidas nocturnas en redes sociales on-line, donde se quedan al descubierto secretos, devaneos y demás actividades dignas de esconder a la hora de “presentarse” en la sociedad como una persona de bien. Familias que necesitan una boda, o lo que es peor, un entierro, para juntarse una o dos veces al año. Novios, que en dos meses de relación, deciden irse a vivir juntos, y tener hijos antes de los 30, en contra de los que se esconden tras cortinas de humo, para con dos o tres cubatas de más, acabar enrollándose con el chico de rastas más guapo del bar, con el que ha mediado dos o tres minutos de palabras llenas de vodka con naranja.

La adolescencia desde el freudismo de Houellebecq

2009-07-11T14:34:00.003+02:00

La adolescencia no sólo es una etapa importante de la vida, sinó la única etapa en la que se puede hablar de vida en el verdadero sentido del término.

Siempre serás huerfano de esos amores adolescentes que no tuviste. En ti la herida ya es muy dolorosa; pero lo será cada vez más. Una amargura atroz, sin remisión, que terminará inundándote el corazón; porque incluso suponiendo que pudieras conseguir a alguna mujer a partir de ahora (cosa que, con toda franqueza, no creo que vaya a suceder) no será bastante, ya nunca nada será bastante (...) la frustración que te persigue desde los 23 años, ya han dejado en ti una marca imborrable...

Adaptaciones cotidianas de

los resquemores de Houellebecq

Discusión de besugos por Houellebecq

2009-07-10T19:26:00.001+02:00

Si tú me dices:

El amor sólo puede nacer en condiciones mentales especiales, que pocas veces se reúnen y que son de todo punto opuestas a la libertad de costumbres que caracteriza la época moderna. Tú has conocido demasiadas discotecas y demasiados amantes; semejante modo de vida empobrece al ser humano, inflingiéndole daños a veces graves y siempre irreversibles.

Yo te respondo:

Entre todos los muebles, la cama plantea un problema especial y doloroso. Comprar una cama individual es confesar públicamente que uno no tiene vida sexual, y que no cree que la tendrá en un futuro ni cercano ni lejano (porque las camas, en nuestros días, duran mucho tiempo, más que el período de garantía...) mucho más que los matrimonios; la gente lo sabe perfectamente.

Extractos de "Ampliación del Campo de Batalla"

Laureata

2009-07-02T12:51:00.002+02:00

Parece que he aprobado estadística... y que me he licenciado...

Síndrome de Asperger

2009-06-24T23:45:00.006+02:00

Las personas con Síndrome de Asperger no poseen la habilidad de reconocer los estados emocionales ajenos, siendo imposible, durante su desarrollo cognitivo, la posibilidad de fomentar la empatía; se puede decir que sufren una especia de "ceguera emocional". En el peor de los casos, puede resultar imposible incluso reconocer el significado de una sonrisa o, de ver en cualquier otro gesto facial, corporal cualquier matiz de comunciación indirecta. Del mismo modo, su propia mímica facial, y en general, conductual, puede verse afectada. Son prácticamente incapaces de "leer entre líneas"; este aspecto se ve potenciado, cuando al verse abrumados ante el contacto visual, comienzan a evitarlo como mecanismo de autodefensa... si no miro, es como si no me viesen...

Tienen en común con los autistas su predisposición a tener un elevado coeficiente intelectual, pudiendo concentrarse muchísimo en tareas concretas y generalmente científicas, ya que no requieren un elevado nivel de socialización; sus intereses se centran en memorizar datos y hacer razonamientos complejos, demostrando su elevado grado de especialización.
Su incapacidad para comprender las ironías, los sentidos figurados o las preguntas retóricas, les ponen nerviosos, porque no saben cómo tienen que reaccionar, y sobre todo, porque no entienden porqué los demás se ríen. Ante los ojos de los demás, son antisociales y excéntricos. Sus enormes dificultades de interacción social y el escaso desarrollo de sus habilidades sociales, les llevan al aislamiento, y en consecuencia, al fomento de sus conocimientos: dedican gran parte de su tiempo de ocio a actividades que impliquen una concentración y abstracción total, porque comprender el funcionamiento de un juego de lógica o de un ejercicio matemático les hace sentirse tranquilos; es el medio que conocen y allí no se sienten indefensos.
El protagonista de "El curioso incidente del perro a medianoche" de Mark Haddon sufre el Síndrome de Asperger, y se presenta así "Me llamo Christopher John Francis Boone. Tengo 15 años, 3 meses y 2 días. Me sé todos los países del mundo y sus capitales y todos los números primos hasta el 7.507. Hace ocho años, me enseñaron este dibujo :( y supe que significaba "triste", que es como me sentí cuando encontré al perro muerto. Luego me enseñaron este dibujo :) y supe que significaba "contento", como estoy cuando leo sobre las misiones espaciales Apolo...".
268 páginas de inocencia en estado puro. 268 páginas que me recuerdan que debería estudiar Educación Especial...

Aspettando Sant Joan

2009-06-23T13:28:00.000+02:00

Quelli minuti scomparsi; ho bisogno di loro per potere ricominciare, e vederti in forma differente. Dimenticare quello che di forma lungha è apperso nella mia vita, come il sole nella mattina calda del primo giorno de l'estate. Lungha però breve in forma di ricordo; lenta, ma cosí veloce como consequenza de la fragilità dov'è mi sei messa con tanto disturbio emozionale.
Sembra difficile ridere con la certezza sopra di me, de che tutto questo è più un errore che una realità. Però, ogni giorno, questa realità (veramente) acquista un pezzo in più di protagonismo. Già non siamo noi i protagonisti di questa assurda storia, perchè, mai siamo stati niente insieme. Solo il tempo ci faceva di guida, allontanandoci ogni chiamata ancora di più. Dovrebbe essere prevedibile, ma con le difficoltà de chi non ascolta, ni vede, ni sente più che a se stesso, abbiamo costruito le nostre propie frontiere... una distanza che è diventata ancora più grande che quella che, dal primo giorno, ci allontanava tra la calda Barcellona e la fredda Guadalajara.

Adeu a la primavera

2009-06-21T18:01:00.002+02:00

Es va morir a la primera, i tots creien si havia mort altres vegades, de tan rebé com va morir, com si ho tingués assajat, cara a l'espill.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels Garbons.

SONAR

2009-06-20T23:05:00.004+02:00

Arribar tard, i sense l'alcohol necessari a una macro festa plena de suats amb pudor a droga i de drogues plenes de suor. Moderns i modernes per a tots els gustos, sabatilles d'hivern barrejades amb sandàlies que donen la benvinguda a l'estiu. Guiris que prefereixen la pols blanc a les dents, i autòctons que la prefereixen pel nas. Tan se val; van tots passats. Ballen colpejant a les persones que les envolten, i continuen suant. La música atronadora sona tant forta que els colps al sistema digestius et fan vomitar la enorme quantitat de pizza que has menjat, pressa d'un atac de gana vora les 4 del matí. Penses en fugir d'aquell mercat addicitiu a tot (sexe, drogues, carn i aigua) però mires d'aprofitar els 51 euros pagats sota la il·lusió d'anar al SONAR. Finalment, i després de suportar coses de més i de menys, aconsegueixes escoltar (res de veure amb aquelles llums cegadores) un parell de concerts que estan bastant bé; ara que ja és de dia et poses les ulleres de ravera que és el que et faltava per ser una moderna més. Hi ha molt de vendre apariència; i mentres, joves desmaiats, gent que va molt a la seua i de nou la fastigosa olor a suat dels que porten SONAR DIA I NIT sense parar. Sessió NON STOP que se'n diu... no sé com s'ho han fet per suportar tant de soroll arítmic durant 24 hores seguides.

A destacar:

http://www.goear.com/listen/b76cf5d/Reverting-Jeff-Mills

http://www.goear.com/listen/7fc0375/Put-Your-Cheese-Fedde-Le-Grand-Vs-Deadmau5

La solitudine dei numeri primi

2009-06-14T21:43:00.000+02:00

Fotografiar: atrapar el tiempo en su salto de un instante al siguiente y fijarlo en el celuloide. Hay quienes, saltándose los consabidos pasos de la vida consiguen seguir al margen del engranaje de la vida. Y así, he tenido que aprender a respetar el abismo que has excavado a tu alrededor. Años atrás quise saltarlo, y me despeñé. Ahora me tengo que conformar con sentarme en el borde y dejar las piernas colgando.

Sobre mi cabeza flota una serie encadenada de burbujas, llenas de cosas que decirte; pero tú miras al suelo para no verme. Me convenzo de que soy indiferente para ti, de que me he convertido en una nota errónea en medio de una canción que no te gusta. Sin embargo, no me decido a hacerte marchar, porque a estas alturas, perteneces a mi mundo, al de las decisiones tomadas en un segundo, que se pagan el resto de la vida; te has atado a él, con la obstinación con que uno se ata a las cosas que lo perjudican.

La (a veces) insoportable levedad del ser

2009-06-11T15:26:00.001+02:00

Conclusión num. 1:

me sobran los motivos para odiarte...
... me faltan razones para olvidarte.

All that I need

2009-06-08T20:29:00.004+02:00

Es la primera tarde en, exactamente cuatro meses, que no vamos a hablar. No sé si debor conformarme con tu e-mail informativo en el que recalcas que a la larga es mejor dejarlo. Dejas vencidas tus fuerzas por no seguir adelante. Te merece más la pena perderme por el camino. La globalización emocional que se ha instalado definitivamente en tu vida te acobarda, te empequeñece, te hace volverte débil, sin retorno. La cobardía de tus palabras me da ostias en la cara: fuertes, con la mano abierta.

La desesperada convicción de que nunca habrá una tercera oportunidad, ahora que sé que esta segunda tampoco tenía que haber llegado; quizá tampoco la primera (y se perdió ese 11 de Mayo...)

Hacía años que una mañana no me arrancaba las ganas de vivir. Seguir adelante; sí, claro que se puede. Continuar después de haberte escuchado decir que tu burbuja es mejor que yo. Esta mañana en el metro (Línea 1) me sentía la protagonista de LOST IN TRASLATION (película que nunca llegaste a ver). Perdida en la ciudad, observada desde cualquier ventana, con la decrépita compañía de Radiohead, conteniendo todo el tiempo mis lágrimas, que no valen nada, como tus promesas. La llantera que no has aguantado, el beso de despedida que se fue contigo, las ganas de gemirte que tengo que transformar en silencio, como las ganas de zarandearte para que despiertes de una vez. Toca tierra, joder! Si vas solo por la calle, y sonríes, la gente te mira; si lloras, la gente te mira más.

La lista de cosas que nos han quedado por hacer; las vacaciones que pasarás sin mi. El tiempo que no me cogerás el teléfono... Siento haberte echado en cra ese "nuestra casa" mal colocado en una conversación borracha, porque sí que era la construcción de una ilusión. Siento algo parecido a ganas de volver a enero, cuando negabas todo, pero confiabas en mí. Cuando no me veías como una monstrua horrible, sacada de una historia de brujas, porque mi decepción roza lo humillante; mi dolor de cabeza no tolera un pensamiento más. Las ganas de todo lo que tengo, y no puedo hacer me golpean aún más que tus palabras. Me señalan con el dedo y me acusan de querer ser la protagonista de un drama que he originado yo.

No es justo que hagas como que estás bien; ni tampoco que hoy no me vayas a llamar. No es justo que no hayamos visto Barcelona como yo quería, ni que mire constantemente el móbil como fueses a aparecer por ahí. No es justo que me hayas puesto la miel en los labios, y tampoco que me hayas enseñado lo que finalmente no iba a ser. Pero sobre todo, no es justo que no me hayas sorprendido; que supiese cual iba a ser tu reacción, de puro predecible que era, y que, sin embargo, no me hayas sorprendido.

La realitat quotidiana d'una dona qualificada

2009-06-03T12:57:00.004+02:00

Escriure sobre una dona amb varius enormes a les cames, o sobre la crosa amb la que camina un senyor de 91 anys que, amb la mirada perduda en un intent de llançar sobre mi una "mal de ojo", em desitja una vellesa tant trista, dura i patidora com la seua... La misoginia que el caracteritza traspassa les fronteres d'allò que està permés en la Declaració Universal dels Drets Humans. I sempre penso, si a mi em tracta així, com devia tractar, en confiança, a la seva dona, malaltissa, reclusa a una residència per a gent gran per la voluntat pròpia a la que es veure forçada vivint amb el feixista i malparit del seu home. I encara gossa a donar pel cul, i a sobre, els metges forenses gossen a dir que "està sota plenes facultats de prendre decisions...". Hi haurà que veure quines decisions, i quins metges el van valorar, és clar.

Una casualidad llamada Vitaly

2009-05-17T15:14:00.003+02:00

La casualidad es estar en un McDonalds de las Ramblas viendo cenar a tus amigos, rodeados del incivismo provocado por la segunda copa del Barça, y encontrarse al menor del reformatorio en el que trabajabas hace dos años, que se quedó con tu trencita antes de marcharte. La casualidad más agradable que recuerde.

Leyendo...

2009-05-03T13:33:00.000+02:00

Todos los sueños se cumplen. Quizá no en quien los ha soñado, pero sí en otros. No hay un solo sueño por cumplir. ¿Que quisiste escribir una obra maestra? La historia de la literatura está llena de obras maestras. ¿Que habrías dado la mano derecha por se un gran pintor? La historia del arte está llena de genios. ¿Que un gran arquitecto? Ahí tienes a Foster, a Calatrava, a Zumthor. ¿Qué hubieras preferido ser famoso a secas, sin demostrar ningún mérito? Enciende la tele y la verás llena de gente que alcanzó su sueño, que quizá no era el suyo. Muchas personas han destacado en esto o lo otro por casualidad, sin habérselo propuesto. No estaba en mi horizonte, dicen, jamás pensé que me convertiría en actor o en neurocirujano o en cómico o en obispo. Sin duda, fueron sueños de otros que se cumplieron en ellos.
También los deseos malos se cumplen. Si has imaginado disponer de un sótano secreto, con una presa a la que violabas a discreción, ahí tienes al monstruo de Amstteten. Si has fantaseado con la posibilidad de bombardear a una población civil y enviar luego ambulancias a recoger los restos, ahí tienes a Bush. Si en sueños te has visto provocando una catástrofe económica de carácter planetario, ahí tienes a Madoff. ¿Que todos estos deseos que nacieron en ti no se han cumplido en ti? De acuerdo, pero seguro que tú has realizado algún sueño que pertenecia a otro. Tal vez te tocó la lotería sin que nunca hubieras pensado en esa contingencia. Es posible que el ascenso a director general, que ni se te había pasado por la cabeza, se fraguara en la imaginación de un compañero que lo deseaba de verdad. La mayoría de las ambiciones no se cumplen en quien las alimenta. Cada cuerpo, sin embargo, es dueño de su digestión y de su hambre y de su dolor. ¿Por qué?

Deseos.-- Juan José Millás.
EL PAÍS. Viernes 1 de Mayo de 2009.

¿TE ACUERDAS DE CUANDO LOS CHICLES COSTABAN UN DURO?

2009-05-01T18:35:00.001+02:00

Euromed preferente. Inesperado viaje, sin saber qué hacer en tres horas de tren. Cuando alguien te deja nunca sabes qué música escuchar. Seguramente sea mejor apagar el iPod, pero no lo hago. Escribo y pienso más en los Lacasitos que me daba cuando tenía 2 ó 3 años ,justo antes de irme a dormir, o en el día que me dijo que si no me casaba no me iba a regalar una lavadora. Ochenta y cuatro años son muchos ya, aunque no sé si suficientes.
Hasta hace poco nunca me había planteado la vejez. La posibilidad de que a mi vida lleguen demencias, artrosis, reuma, alzheimer. Cuando a uno ya le cuesta levantarse del sofá o agacharse a por el papel que se ha caído al suelo. Pese a dedicarme a lo que me dedico, no estoy preparada para ver la vejez con buenos ojos. Me resulta demasiado complicado ayudarles, seguirles el ritmo lento y apagado que muchas veces dan sus pasos. No encuentro las bromas que caracterizan mi relacion con mis niños discapacitados o con mis loquitos. Desde que soy trabajadora social he mostrado una gran incapacidad a la hora de acercarme a mis abuelas, mientras paradójicamente me acercaba a todo tipo de enfermos. Nunca supe entender la soledad de sus miradas de viejas viudas cuya expresión más común es la del desconsuelo, el aburrimiento y el no querer ser una carga. Miradas, generalmente de mujeres, que han sido fuertes; han parido a más de cuatro hijos, han ido al mercado sin saber casi ni leer, y han sacado adelante a más de diez nietos mientras sus hijos, nueras y yernos trabajaban para iuego irse de vacaciones a Benidorm y dejarlas a la espera de la vuelta al cole.
No, creo que no las apreciamos como debiéramos, y no las mimamos como lo han hecho con nosotros. No sé si nos alejamos por egoísmo o como forma de hacer más fácil la despedida que tarde o temprano ha de llegar. El miedo a las arrugs, los pañales de adultos, a ver como pierden los recuerdos y a la muerte.

Adiós abuela... al final fui la única nieta a la que no viste casarse... :)

Baixant per Plaça Catalunya...

2009-04-23T14:17:00.000+02:00

Baixant per Plaça Catalunya, plena ja d’estant per la fira del llibre de Sant Jordi, o pel dia dels enamorats a la catalana. Roses i llibres, i un sol ple que em colpeja la cara, cada vegada més sana, menys adolescent. Dos nois d’una organització ecologista que em dóna bastant fàstic volen explicar-me alguna cosa que no m’interessa i els hi dic que no amb el dit. Em deixen estar de seguida. Tinc uns minuts entre visita de seguiment i visita d’acompanyament de la feina, i em paro a prendre un bon café, acompanyada pel meu llibre, que en realitat és teu. Em fixe en algunes persones, que fan cara de parades, de no tenir cap compromís laboral, per molt que ho desitjen. Expresen una mescla d’amargor i malestar que no els deixa gaudir del tot d’un matí tan primaveral com el d’avui. Tensions acumulades a les cervicals, nervis per la entrevista de demà-passat, i currículums arrugats a la motxilla. Ja fa casi 3 mesos que estic al meu nou treball, i just ara és quan m’han de renovar. Sembla que em quedaré per aquí; com diu Manuel, si vullguesin fer-me fora ja m’ho habrien dit.
La primavera em fa recuperar la confiança perduda en aquesta ciutat; els raigs de sol em provoquen un benestar molt gran. El fet de no dur xaqueta m’alegra l’amarga blancor dels meus braços castigats per la llum fosforescent del despatx i l’obscuritat dels últims mesos. Ja no cal fer plans per omplir les nits que arribaven de forma precoç; ara és suficient amb contemplar a la jovenalla a mig vestir que omple els carrers barcelonins. És cert: la primavera, la sang altera.

METRO

2009-04-22T14:15:00.000+02:00

Ja fa temps que vinc jugant a provocar amb mirades a la gent al metro; de vegades m’agradaria ser suficientment atrevida per tal de deixar a la gent sense paraules, amb accions improvisades, que sense cap dubte em farien riure. Sentir-me cada matí la protagonista d’un llibre adolescent que centra l’atenció de tots els viatjers del metro en mirar la seua curta falda, els seus pits desafiants, o la seua actitud de saber-se amb garanties d’èxit. Tanmateix, si la vergonya em deixès, aniria creant el caos pels carrers, diguent totes les barbaritats que pense, i que només faig arribar a qui va amb mi passejant pel carrer. Criticar als que semblen imbécils, felicitant als guapos per ser-ho, i clavant-me en les converses alienes, en les quals tinc alguna cosa que dir: explicar-li a una hippi del metro com fer l’hummus més cremós posant-li un iogurt, o recomanant un llibre millor al que t’estàs llegint a la parada de l’autobús. M’agradaria poder dir que és un abús quan m’han fet pagar més de 2 euros per un café amb llet, o quan dos estúpids m’insulten pel carrer perquè vaig amb la bici. El dia que aprove estadística em concediré l’ocasió de fer unes quantes bestieses, sense posar en perill la meua integritat física. Em ve de gust “liar-la” però de bon rotllo...

Des-naturalització

2009-04-21T14:14:00.000+02:00

Portava des d’aquell cap de setmana apoteòsic del passat novembre pensant la raó per la que no et vaig demanar el telèfon, quan vas ser tan simpàtic i em vas besar tant bé. T’he buscat pels carrers de Gràcia, i inclós de vegades pensava que t’havia vist. No estava molt segura de si eres tú; l’alcohol i la resaca no em deixaven recordar ben bé la teua cara. Després de trobar-te al Be Cool vaig veure que ni eres tan guapo, ni sobre tot, tant simpàtic. L’APOLO, les drogues, l’alcohol i la tonteria del dissabte nit em va fer sentir una magia inexistent que ara no trobe enlloc. Igualment, i si m’ho permets, continuaré guardant un bon record de tu. Sóc així de natural.

Vida reversible

2009-04-14T18:53:00.002+02:00

Mis amigos me consideran que estoy tan feliz como para poder leerme el libro tan triste que me han regalado. Curiosamente, tienen razón. Después de estos días de vacaciones, estoy haciendo mi vida reversible. Pensando en las musarañas más que en otras cosas, vivo en una primavera que nunca llega, pero donde sí está alterada la sangre. Estoy centrada en cosas tan importantes como pasar desapercibida en un metro lleno de gente. Leyendo historias de infancias rotas en Kabul, y de adolescentes perdidas ante una enfermedad mortal que a mí, sin embargo, me llevan de energía, llegando incluso a plantearme la posibilidad de presentarme a un concurso literario.
Bicicleta abajo por la calle Muntaner, deshago los mal encaminados pasos que había ido pegando por esta ciudad. En Barcelona no tenemos bravas ni cañas baratas, pero tenemos el solazo moreno del litoral mediterràneo. Sí, seguro que también acabaríamos algo asqueados de Madrid... Mantengo los labios cerrados para compensar la rebeldía de mis ojos abiertos.
Y mientras, encerrada en un tren que llega tarde, recuerdo esas tardes pascueras en las que me has sacado de excursión por la meseta más profunda. Pienso que no merezco estar tanto tiempo sin verte y en que podrían pagarme mejor para coger el AVE más a menudo.
Me replanteo mi futuro profesional, y no encuentro lo que quiero. La estadística me está descorcentando la carrera, y creo que eso tampoco lo merezco. Me encuentro haciéndome a mí misma demasiadas promesas. Soñar nunca sale gratis, pero el precio de los sueños se confunde con la vida. Escribir más, buscar cursos que llenen mi currículum, disfrutar de BCN ahora que parece va a dejar de llover, frecuentar el gimnasio, decidir si el año que viene viviré sola o no, sentarme sin nada que hacer frente a la ventada de mi habitación y mirar, incluso atreverme a dibujar lo que veo, aprovechar lo único bueno que tiene mi actual casa que es mi ventana, la magia de los rayos que entran de buena mañana, meterme más aún en la piel de los protagonistas de los libros que leo, esperar un mensaje avisándome de que vienes a Barcelona, despertarme contenta porque ya casi es fin de semana, pintarme las uñas de rojo, que ya va siendo hora, y escribirte cartas a los que todavía me las escriben a mí... Se acabó eso de ir siempre detrás de la gente. Alcoyanas, estoy aquí en Barcelona, no en la otra parte del mundo. A otros les mandaré e-mails, y a los que no, los veré entre mamelletes de la Terreta, cubatas del Tax, o birras del Sidecar. El tiempo ha pasado tan deprisa, teniendo tan poca capacidad de controlar lo que sucede a nuestro alrededor, que a veces, parece que la vida se construya sola, arrinconada en el estante de una despensa, en un lugar que vemos sin alcanzar a mirar lo que contiene. Siento que acaba de empezar el año.

Acertijo

2009-04-13T22:54:00.001+02:00

"Nos duele envejecer, per resulta / más difícil aún / comprender que se ama solamente / aquello que envejece"

Almudena Grandes.
Mercados de Barceló.

Mademoiselle Kapranos

2009-04-06T12:49:00.000+02:00

Primavera

2009-04-02T17:21:00.000+02:00

Barcelona. Fosca i cega sota la pluja d'uns dies eterns d'espera; de l'espera d'un viatge ajornat tantes vegades, però a la fi, un viatge que s'havia de fer.

Camp de Tarragona. La pluja va escampant, mentra a 300 Km. per hora passen arbres, fils elèctrics i records dels últims set anys. Recordo la primera vegada que vam anar junts a Madrid, aquell Madrid dels llibres, de la Plaça Major, del bocata de Calamars davant d'Atocha, i dels amics. Amb esforços recorde l'última vegada que vaig anar; més bé, no tinc ganes de recordar-la. Fa un any i mig d'això i des d'eixe moment només ha xafat l'aerport de la capital. A hores d'ara, sé que la ciutat m'està esperant.

Lleida Pirineus. Encara llunys de les muntanyes i sense rastre de la ne. M'estic adormint mentre continue repassant els darrers anys, els darrers viatges, les darreres manys de la meua vida. Los Planetas van susurrant-me que vana fer un aeropor a on havíem quedat i que van a fer-me el president dels estats d'ànim...

Saragossa. Entre somnis invisibles, me'n adono que ja no sona res al meu pPod. Fa fred a aquest AVE pel de senyors executius i dones directives carregades amb els últims aparells electrònics, quan més petits, millors. També fa bona olor aquest AVE. Es noten els diners en perfums comprats en qualsevol dutty-free, al tornar de qualsevol reunió a qualsevol païs europeu, a on també es fan reunions del G-20, i a on aprofiten per a ser infidels a les seues parelles, recompensant-les ara amb regals "made in..." que demanen perdó sense paraules, "para qué quieren la verdad"... el pPod continua a la seua... Ha aparegut el sol; a la meseta no plou. "Cuanto sol le he vendido al mar por tempestad". Tot és diferent a la meseta.

Guadalajara Yebes. Despertar-se de cop, un altra vegada sense música. És hora de baixar. Ja arribaré demà a Madrid. Café amb llet en un got llarg i un donut per berenar. Escriure una estona i escoltar el pPod, cansat de tres hores sense parar. Les primeres paraules que pronuncie les dic en català. Se m'ha bblidat que no estic a la terreta. Somriure i esperar. "El cel se perd en sí mateix...". Escriure i pensar. Tinc per davant 11 dies de vacances, però de moment, estic ací.